50 ANYS DE LEF

El dia 22 de maig de 2009 farà la friolera de 50 anys que estic aquí.
La vida m'ha tractat prou bé i a aquestes alçades estic rodejada de gent que estimo i val molt la pena.
Tots vosaltres sou una peça important en el trencaclosques de la meva vida.
A vegades fent reconte de la gent important a la meva vida també m'adono que n'hi ha molts que ja no estan aquí, però m'esperen en un altre lloc , la meva teoria a hores d'ara sobre la vida i la mort és : Si tots venim del mateix lloc, tots anirem a parar al mateix lloc, per tant, digues-li energia , digues-li el que vulguis, allà ens retrobarem.
Noooooooooo!!!! Mentre escric aquestes ratlles no es que tingui un mal lleig o els dies comptats, tot i que no ho puc saber del cert.
Simplement el que passa és que en faré 50 i se suposa que és un moment transcendent a la vida de qualsevol persona.

A aquesta edat, ets una persona de més pes, a no ser que hagis passat per Corporacion Dermoestética o portis un balón gástrico, i la que digui que encara es pot posar el vestit de núvia menteix com una guarra i no te perdó de Déu.
A aquesta edat ja tens cabells blancs, algunes , les més valentes, els ensenyen, altres pretenen amagar-les amb tints i d'altres herbes, jo mateixa, no em puc estar de fer servir els colors, però en el meu cas, és un tema de creativitat.
A aquesta edat ja tens uns fills grans que et perdonen la vida a cada moment i no creuen que tu també vas arribar a casa borratxa perduda quan eres jove....(mama, jo no).
A aquesta edat fins i tot algunes ja son avies....i dic son perquè encara no és el meu cas...però...
A aquesta edat si tens els teus pares a prop és una gran sort, tot i que es fan creus que aquella nena que van tenir i que semblava que costaria deu i ajuda pujar, ara en fa 50 i ja no li poden dir a l'hora que ha de tornar a casa i que s'abrigui i que no corri i que vigili. ( tot i que a mi encara m'ho diuen. Potser em veuen una mica retardadeta?).
A aquesta edat ja no tens àvia ni avi, segurament, però et venen a la boca moltes frases que utilitzaven ells, en el meu cas del tipus:
Nena , el no ja el tens. Això és el lletreru. (de la iaia Maria).
Que malita estoy y que poco me quejo. ( de la iaia Leonor).
Aquesta canalla se't foten a saltar sobre el llit... ( del iaio Pepet).
I ?????????????????. (de l'avi Lluis que només he vist en foto).
A aquesta edat o tens amics de tota mena, o no en tens cap, depèn del dia i de lo depre que estiguis.
A aquesta edat vas al metge per un granet i et recomana fer-te una analítica per descartar, per descartar què?
A aquesta edat vas a enterraments i t'enfrontes cara a cara amb la vida i la mort i tot que intentes animar-te i treure-hi importància , et cagues.
A aquesta edat t'adones que el dia a dia és important i que dir a la gent que els estimes, els aprecies, els odies o et fan un fàstic que et mores, és important.

I com que no vull que em quedi res per dir i que altres m'organitzin la vida, avui he decidit organitzar-me UNA FESTA SORPRESA PER ALS MEUS 50 ANYS.

Qui millor que jo sap amb qui vull estar?
Qui millor que jo sap a qui estimo i a qui no?
Qui millor que jo pot dir el dia , l'hora el lloc el com i el perquè?
Sona a manipuladora potser? Siiiiiiiiiiiiiiiiiiii i què?

I dit això...

També seran a la festa encara que en forma de Enteeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!
La Ramona, l'Agneta,el iaio Pepet, la iaia Maria,la iaia Leonor,la Maite,la Dolors de les llanes, mi Paca, la Claudia, el Pelai, el Pepe Rubianes,la Grassieta, el Lluis Olòndriz, l'Ernest Lluch,el Romà, la iaia Carmeta...
I tot un reguitzell de gent a la que he estimat molt i ara no tinc a mà.

Comments

Pepe, coño...queteechodemenos

Ayer empecé a leer tu libro, si, ya se que hace tiempo que salió, pero no tenia ninguna urgencia en leerlo, ya te tenia a ti.
Me queda tu recuerdo que en estos momentos és doloroso aunque siempre fuiste motivo de alegria para mi.
Me queda pensar en Africa en tus historias y saber más que nunca que importa mucho lo que se da a los demás. Que casi és lo unico importante.
Lloro por alguien a quien nunca he dado un beso, con quien nunca he compartido mantel ni casa , solo unas horas, inolvidables eso si, de felicidad absoluta. Porque siempre que te he ido a ver he conseguido borrar todo lo demàs y eso es dificil de conseguir.
Lloro cada vez que hablan , escriben sobre ti o simplemente te nombran, porque se que ya no podré comprar más entradas para verte.
Y dosifico tu libro para que no se me acabe demasiado pronto y no me quede ninguna historia mas que saber de ti.
Lo tuyo ha estado bien.
A mi madre nunca le gustó verte, siempre decia que decias demasiados tacos y en casa los tacos eran lo peor, pero el dia que supo que habias muerto me dijo: Hoy he hecho un esfuerzo y he visto el esepecial de Pepe Rubianes, sigo pensando que decia muchas palabrotas pero me sabe mal que haya muerto.

Ya ves, con un poco más de tiempo....
Buenas noches, tengo tu libro en la mesilla de noche, junto a todo lo que me importa.

Comments

Poema de Pepe Rubianes.

“Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa”

"Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.
Así es la cosa.
Es curioso ver
como la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa.
Así de simple.
Un día, no lejano
habrá que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera. "

Comments

El que guanyes i el que perds a la vida.

No se bé el perquè però m'han vingut al cap coses, m'explico. Pensant pensant, vaig pensar en les coses que no tènia i ara tinc o que no feia i ara faig.
Siiiiiiii ja se que voleu que concreti, ho faré.

Per exemple: De petita podia estar malalta al llit i la meva mare em duia l'esmorzar, el dinar i el sopar al llit, en una safata amb potes especial per estar malalt. Ventilava l'habitació i quan obria la finestra em feia tapar el cap amb les mantes perquè no em toqués l'aire. Al llit hi tènia una pila de mantes, pesades, no com ara que tenim l'edredó que llavors només el tenien els suecs i noruecs.
Quan la meva mare sortia a comprar alguna cosa en tornar em portava un TBO, quaderns de pintar i llapis de colors nous de la marca Alpino, amb la punta per estrenar.

Abans estar malalt era un plaer, almenys a casa meva, ja que la meva mare no treballava fora.
Ara els nens no poden estar malalts, i menys al llit, ara van d'una casa a l'altra, a l'escola amb dècimes de febre, mocs i malestar.
Ara no existeix la safata d'estar malalt amb potes i si existeix és per als avis que no es poden moure del llit.

Els avis, es moguessin o no del llit, vivien a casa, a casa seva o a la dels fills, però no en residències.
Els avis explicaven contes als néts i els cantaven cançons posant-los sobre els seus genolls, ara van de viatge.

Quan érem petits no teníem calefacció, almenys a casa meva i amb una catalítica de butà ens escalfàvem tots, per tant ens abrigàvem molt per estar per casa, fins i tot teníem la bata d'estar per casa, ara els meus fills van a l'hivern i a l'estiu en màniga curta per casa, cal dir que ambdós són adolescents i sempre tenen calor...la hormona diuen.

Jo recordo anar en faldilla curta al cole, amb mitjons fins al genoll, gorra, bufanda i guants. Per a anar al cole creuàvem tot el poble i a cada cantonada se'ns afegien nens de manera que anar a l'escola era una festa.
No teníem cotxe, ara van a l'escola amb cotxe sempre, però no diversos nens en el mateix, no. Ara va una mare amb un tot terreny enorme i un nen petit que amb prou feines pot baixar sol.
El deixen a la porta i el recullen a la porta, entra a classe i a callar, no pot parlar amb els seus amics, si, al pati si.

Anar al cole els dies de pluja era una delícia, qui més qui menys tènia catiuscas, un nom molt rus per a unes bótes de goma que protegien de la pluja, eren de color negre, només existia aquest color, negre o negre. Amb les catiuscas, el chubasquero, com li deiem nosaltres i el paraigua érem feliços. Saltar als bassals, tancar el paraigua i deixar que la boca s'omplís de gotes de pluja o simplement comparar chubasqueros era un joc més.

Ara la pluja no pot mullar als nens, no poden refredar-se, no poden estar malalts,no poden quedar-se a casa, no poden parlar amb els amics camí de l'escola, no els expliquen contes els avis, o no tots.

De petits berenàvem coses de nen, pa amb vi i sucre, pa amb xocolata, pa amb mantega, pa amb oli i sal. Pa, la base era pa, no recordo haver menjat mai una pasta o una cosa que no fos el pa amb alguna cosa fins ben entrada la joventut.

Al barri jugàvem al carrer, anàvem amb bicicleta, fèiem casetes amb els maons de les obres del voltant.
Recordo que fins i tot deixàvem les joguines a la caseta i els paletes les respectaven fins que ja no els quedaven maons i després ens anaven traient les parets de la nostra caseta començant pels més alts.

Abans els germans més grans érem els responsables dels nostres germans petits, per anar i tornar del cole, per jugar o per anar a comprar el pa.

Anàvem a comprar el pa i ens donaven un tros més per ajustar el pes que anomenàvem torna, de vegades la torna era un panet de Viena i això mai arrivaba a casa, ens el menjàvem pel camí.

Jo anava a comprar el pa amb la meva amiga Montse, a casa seva eren 9 germans i compraven el pa a sacs, i la seva torna eren dos o tres panets, de vegades.

Abans alguna gent tènia molts fills, nosaltres érem només tres, llavors tres era poc, ara és família nombrosa.

Abans potser no teníem moltes coses, però teníem uns valors i unes prioritats que s'han perdut. Potser la crisi ens faci un favor i ens torni aquelles petites coses .

Comments

Crisi, quina crisi?

Digueu-me il·lusa, però crec que al darrera d'aquesta crisi hi ha molts culpables que no paguen ni pagaran mai els seus delictes.

Els bancs, els rics molt rics i els poderosos no es veuen afectats per res. Per altra banda els empresaris que tanquen no es veuran mai com els treballadors, sense feina, sense poder pagar hipoteques i havent de demanar fins i tot ajudes a ONGs.

Al govern no se li ha acudit cap mes cosa que ajudar als bancs principals culpables de la crisi.

Ara els senzills mortals com jo que ens hem quedat amb un pam de nas, amb la inseguretat i la por de poder mantenir-nos i mantenir el nostre ritme de vida ens hem de fotre i viure escoltant tele diaris i noticies de la crisi, mentre que paral·lelament ens bombardegen amb reportatges de gent rica molt rica que ens ensenya les seves cases de luxe i els seus iots. De vergonya.

I per altra banda segueixen havent els pobres molt pobres dels països amb mancances totals com a Africa. I molts ara tenen l'excusa de la crisi per dir que ja no poden ajudar al tercer mon perquè prou feina tenen amb lo seu.

A estones no puc dormir i s'apodera de mi la por i l'angoixa, però la veritat és que confio també, com diu la Mercè Comes a l'obra de teatre converses amb la mama : -Sempre que plou, també para de ploure.

I en aquests temps, potser el que ens fa falta sobretot és deixar de mirar-nos el melic i consumir tan responsablement com puguem, recuperar el gust per les petites coses i adonar-nos de nou i ensenyar als nostres fills que la felicitat no és qüestió de diners.

I si amb tot el que us dic no en teniu prou, aneu al cinema a veure Slumdog Millionaire, i si una vegada vista la peli encara creieu que sou els més desgraciats del món, ara si que teniu un problema.

Comments

He trobat aquesta carta i la vull compartir...

CARTA DE BUENAFUENTE A RUBIANES
 
"Tal como está el mundo en estos momentos (hecho una mierda), no 
podemos permitirnos que Pepe Rubianes se haya marchado. Pero habrá que 
hacerse a la maldita idea de su desaparición porque la vida es un mal 
guión en el que, al final, te mueres. Todos los que queremos y seguimos 
a Rubianes, estamos desorientados, tristes y nos resistimos a hablar en 
pasado. Personalmente, voy a pensar que se ha ido a uno de sus 
innumerables viajes, -posiblemente África- y que cuando vuelva, nos 
comeremos un arrocito en su Barceloneta y luego daremos un paseo y me 
preguntará si tengo novia y si todavía tengo programa. Recordaré toda 
la vida un paseo nocturno de más de dos horas "parecemos maricones 
nene", en el que aprendí más que en cuatro años de carrera que, por 
otro lado, no tengo.
 
No quiero pensar en un Rubianes ausente, porque la huella que ha 
dejado en todos nosotros es de tal dimensión que siempre, repito, 
siempre estará presente en nuestra vida, en nuestros recuerdos, en mi 
oficio, en algunos de mis gestos, en unos cuantos cabreos contra los 
intransigentes de turno y en mil detalles más que están ahí o irán 
apareciendo.

Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido 
jamás. Pensaba y decía lo que le daba la gana. Vivió la posguerra y la 
democracia, era culto y sensible, así que veía venir a los gilipollas 
de turno, una hora antes. Todo eso, mezclado con su propia vida y una 
observación ácida y crítica del mundo, era la materia de la que estaba 
hecho su teatro: genialmente autobiográfico.
 
Tenía unos cuantos amigos y miles de seguidores. Al primer grupo nos 
cuidaba como un hermano mayor. Al segundo grupo, les daba lo mejor. Su 
sonrisa de jocker, sus subidas de tono, su afilada puntería contra el 
facherío y las imposturas de una sociedad demasiada preocupada por el 
que dirán. A Pepe le importaba un huevo lo que dijesen, porque cuando 
la gente decía chorradas, él ya no estaba. "Cuando no hablo yo me 
aburro", solía bromear. Tenía razón y tenía motivos.

Lo primero que he pensado es que hay que dignificar su memoria. Vale 
ya del asunto de Tv3 y su crítica a la unidad de España. El que resuma 
su carrera con ese episodio es un simplista. Además, Pepe reconoció su 
salida de tono pero dijo lo que muchos pensamos: que ya está bien de 
que den lecciones los más sospechosos del pueblo. Que la gente es libre 
para pensar, sentir, reír, follar, beber, fumar y volver a empezar si 
quiere. Que los valores de uno mismo se demuestran en privado y que, al 
final, solo quedan los buenos momentos.
 
Pepe, con su herencia de risas, nos ha hecho millonarios. No es 
dinero. Es mejor. Se trata de la comedia en estado puro que hoy despide 
al maestro. Esperemos estar a tu altura Pepe. Y llama cuando llegues, 
deja de fumar y guárdame un asiento a tu lado. Yo quiero ver el juicio 
final contigo, partiéndome el culo".

Comments

ADÉU PEPE...

Al Facebook comentaris... Em temo el pitjor i pregunto. Ningú em contesta, poso la tele i merda Pepe Rubianes ha mort.Jo confiava en tornar-te a veure, en tornar a riure amb tu. I no, només tinc uns vídeos, uns records i un buit, com d'haver perdut a algú de la meva família.
Recordo ara que quan vas venir a Caldes per darrera vegada et vaig portar un regal que no em vaig atrevir a donar-te personalment, em va fer vergonya i ara ja no et veuré més.
Espero que hagis enfrontat la mort com tot el que has fet a la vida, amb humor.
Nosaltres ens quedem orfes, i molts com jo ara deuen plorar.

Pepe, gràcies per tant humor i amor que ens has donat, gràcies a tu moltes etapes de la vida han estat més suportables.
Esperame en el cielo, i de pas prepara alguna cosa divertida per explicar-nos quan vinguem la resta.
Un petó.

Comments

ESPECTACLE DEPRIMENT.
Ahir vaig assistir a un ple de l'Ajuntament del meu poble, no se perquè faig aquestes coses si ja se que m'altero.Reivindiquem que tornin el servei de ginecologia que de fa anys subvencionava l'ajuntament i que es van carregar l'any passat.Després de suportar un ple avorrit i discussions vergonyoses sobre el sou dels uns i dels altres. La resposta a la pregunta del milió va ser: Sembla que no ho entenen (dirigint-se a les dones que omplíem la sala) no ho podem fer perquè l'ICS no ens deixa.
No atendre als ciutadans, ja és reprovable, però contestar amb coses que no venen al cas encara ho és més.
I jo em pregunto? Les regidores de l'equip de govern no van al ginecòleg?
Son conscients els polítics que estan al servei del poble? Tenen clar que cal afavorir el bé comú i no els interessos d'uns quants?

Em posa malalta, no hi puc fer més.
Dona el poder a un ciutadà normal i aviat es creu amb el dret de mirar-te per sobre l'espatlla.

I per acabar de rematar us diré una frase que vaig sentir a la sortida. Un regidor de l'oposició dirigint-se a un de l'equip de govern li va dir: -Avui si que us heu cobert de glòria!, i l'altre com a tota resposta va dir: Si però nosaltres governem i vosaltres no.

Comments

SI NO HO DIC...REBENTO

Cada dia, i dic cada, dia veig el club.
Cada dia, escolto la tertúlia del principi i ja no puc callar més, si no ho dic rebento.
Ara us ha donat la dèria de mostrar al que parla en un requadre petit en un racó de la pantalla mentre a la pantalla gran, ens veiem obligats a veure una i un altre vegada, una i un altre vegada, una i un altre vegada....(oi que molesta?) les mateixes imatges sobre el tema debatut.
No ho puc suportar, fins i tot he optat per no mirar a la pantalla , però clar, així em perdo la part millor, la de veure al que parla i argumenta, amb aquest sistema, no només es pateix de la vista sinó que a més ens perdem una tertúlia agradable i veure a gent agradable, a tota la gent al que parla i al que escolta i al que intenta parlar.De veritat, no cal donar tanta imatge a la vegada, generalment a aquella hora estem fent la digestió i el que busquem és sofà i tranquil·litat.

Si us plau...Albert .
Avui he vist a la gent que cridava "asesinos" tantes vegades que ja tinc ganes de matar.

Comments

19 de febrer de 2009

NO!!!! VOL DIR QUE NOOOOOOOOOOOO!!!!!!

Que els passa a alguns homes, nens o adolescents?
Ningú no els ha ensenyat el significat de la paraula no, a acceptar un no?
Que poca talla moral demostren aquests cretins que davant d'una negació o un abandonament només són capaços d'agredir, de matar i de fugir com a rates.
Les dones, les noies i les nenes no som propietat de ningú, és tan difícil d'entendre?
Si, és necessari que les condemnes siguin més dures, però abans d'arribar a això, cal educar en la igualtat i el respecte.
Ningú està per sobre de ningú.
Eduquem també a les nostres filles perquè tinguin auto estima i no siguin només un trofeu per als homes. Les dones hem de ser autosuficients i no creure que per estar completes necessitem un home. Podem escollir amb qui volem estar i amb qui no.

Comments

12 de febrer de 2009

Fa dies que no dic res, i es que quan no es te res a dir millor callar. La meva vida de poc capacitada per la vida normal, va seguint el seu curs.
He passat uns dies una mica putes, la poteta després de tant de temps tancada ara vol cridar la meva atenció...i ho fa en forma de mal, la molt pu....
Com que suportar-me a casa tancada deu ser prou dur, el Pau va accedir a portar-me al teatre a veure Mort de Dama. Al final li va agradar molt , però els seients del teatre Nacional, son petits i les fileres molt justes, que no sigui perquè era a la sala petita i tot ho fan mes xic. Tot i que teníem molt bona visió a la mitja part varem canviar de lloc per poder estirar una mica, mai del tot , la cama.
A la sortida havia quedat amb un dels actors que he conegut al Facebook i la veritat va ser una trobada molt xula.
Com que la funció era de tarda , varem arribar a caldes aviat i varem passar per la sirena a comprar-nos un soparet de delicatessen.

Ja tinc el nou abric de llana, abriga com un edredó polar , haig de combinar les activitats amb banys de peus i exercicis, però la cosa no millora.
El dilluns torno al metge i quan em veu el peu infladot diu : -A rehabilitació !

A casa hi estic bé , sobretot ara que he descobert com funciona l'MP3 que em van portar els reis i m'he fet una selecció de música per escoltar i per a cantar com una posesa mentre pinto, no voldria estar a la pell dels que m'escolten a mi sola sense la banda sonora.
A casa falta espai, però no està la construcció ara per miracles.

No puc explicar gran cosa més...
Com va dir algú: Val més callar i semblar tonto, que parlar i no deixar cap dubte.

Comments

Començo a estar farta de tant anunci , com anomenar-los? Escatològics? De mal gust? Innecessaris?.
Em refereixo als anuncis del tipus: Fa temps que pateixo en silenci les hemorroides...En silenci i surts a la tele i ho expliques?. Calla, a nosaltres no ens importa si encongeixen, si piquen o molesten, allà cadascú amb les seves morenes, des que s'anuncia el refotut producte, ningú ja no pot comprar d'incògnit pomada per a les hemorroides sense que tota la clientela de la farmàcia sàpiga que en tens.
El mateix passa amb les compreses de pèrdues d'orina, qualsevol les agafa al super, a la vista de tothom. I que curiós, sempre són dones les que tenen perdudes d'orina, les que tenen morenes, les que netegen la casa i les que es fixen la dentadura amb una cola especial. Cony ja està bé no?
Hi ha coses que pertanyen a la vida intima de les persones i airejar-les no serveix per millorar-les. A més, hi ha frases de mal gust del tipus: Les meves pèrdues d'orina ja no són tan petites...Vinga, al pròxim anunci ja pot dir: Abans d'usar aquestes compreses, em pixava cames avall, ara amb aquesta compresa fins i tot l'escorro i la puc tornar a fer servir, soc sostenible jo.
Si us plau que arribarem a anunciar? Sondes, marca passos i lavatives? No fa punyetera falta, la veritat.

Comments

3 de febrer de 2009
En el lliurament dels premis Goya he vist com els que ens anomenem a nosaltres mateixos normals no tenim en compte als qui segons nosaltres no ho són.
Resulta que hi ha una pel·lícula nomenada El truco del manco, un actor nomenat Juan Manuel Montilla, “Langui”.
Suposo que a qui va dissenyar l'escenografia a base d'escales, ningú li va donar cap indicació perquè tingués en compte que algú com el Langui pujaria a recollir un premi. I no només ell, també actors que per la seva edat es veuen obligats a pujar trams d'escales, quan una rampa facilitaria l'accés dels "amb dificultats" i els "sense dificultats".
No m'agrada la paraula minusvàlid, sembla que una persona amb dificultats de moviment,sigui menys capaç que les altres i no és així.
El Langui en recollir un dels premis va nomenar els seus pares, com tothom en aquests casos, però en el seu cas va ser per agrair-los que de petit li posessin el pot de Colacao al prestatge més alt per obligar-lo a esforçar-se.
Esforçar-se està bé i ens ajuda a créixer, però no tenir en compte una bona part de la població que per un o altre motiu no es poden desplaçar com la majoria, crea sentiments mes bé negatius en qui ho pateix.
No costa tant posar-se al lloc dels altres, però cal practicar cada dia.

Comments

2 de febrer de 2009

Avui siiiiiiii?
Em llevo, em dutxo i marxem cap a Granollers. Em criden de seguida i pujo a la llitera, sembla que si, els preparatius indiquen que anem a treure el guix.
Ai la pobra poteta com estarà? Fa dies que no veu la llum, ni li toca l'aire ni l'acaricia ningú, hauré d'estar més per ella.
L'infermer és un senyor gran amb aparença de pel·lícula de terror, arrossega una mica els peus, és molt amable però, sempre pregunta com estàs i t'explica el que farà amb tu, millor dit, el que et farà a la cama, (de l'altra manera quedava lleig) i tots els passos a seguir.

Ara prepara un aparell que ve a ser com una vaporetta però més aviat tipus serra elèctrica. Diu que és un disc que absorbeix el guix i fa una mica de soroll. Mentre ell es posa uns auriculars i ulleres de protecció, a mi que em bombin penso jo, se suposa que també em pot afectar el soroll, però la Seguretat Social no deu tenir pressupost per protegir al pacient i al treballador i ha optat, no se sap perquè, per al treballador. Paciència.

Angunieja veure com et serren el guix, pateixes per si entra massa el disc i et toca la cama, cosa que passa en dues ocasions, no fa massa mal, però després veig els efectes col·laterals.

Per fiiiiiiiiiiii la cama torna a veure la llum. L'infermer crida al doctor , “que hi faci una mirada”, em diu a mi. El doctor mira des de la porta i s'acosta lo just per veure'm la poteta sense el guix. Mmmmmmm, deixa anar , i diu tot seguit dirigint-se a l'infinit i sense mirar ni a l'infermer ni a mi: - Banys d'aigua tèbia amb sal i Voltaren pomada, això encara està molt inflat, aigua tèbia per a la circulació no calenta. Senyor si senyor, sembla que haurem de dir, però desapareix mentre diu: - La setmana que ve vull tornar a veure aquest peu, dilluns.
Ahhhhhh al peu, a mi no, així jo no cal que vingui...

Quan ens tornem a quedar sols l'infermer i jo li pregunto: - Que m'hi puc posar al peu per hidratar-lo? M'hi puc posar alguna crema per a les esquerdes de la pell?
Si, em diu - “ara li diré el nom d'una pomada, soc podòleg jo (diu com per deixar-me més convençuda) però no barregi les dues pomades, primer anem per l'antiinflamatori i després ja hidratarem”.

Vaaaaaaaaaale, intento posar-me la vamba que he portat i el peu no hi entra bé, la descordo i el peu entra amb penes i treballs, sembla que no sigui meu, és una sensació estranya,efectes paranormals d'una poteta....

Quan poso el peu a terra m'adono de la magnitud de la tragèdia, sembla que la cama sigui de goma i no tingui força, però el que és pitjor, qualsevol moviment em fa un mal que ufffffffff.

Paciència, anem a casa, poso el peu en aigua tèbia amb sal i intento fer els primers exercicis, fa mal, fa molt mal.
M'acaricio la cama i la noto resseca, la ensabono una mica i marxa part d'ella en forma d'escames, com les Escamitas de jabón Lagarto. Els de CSI aquí farien festa major amb tant d'ADN.

La eixugo, li poso el Voltaren, la bena elàstica, un mitjó i el peüc de llana, encara no m'entra la sabatilla.

Passo el dia pendent d'ella, com si es tractés d'un nadó, la miro, la moc, l'acaricio i la deixo descansar, tapadeta, no es refredi ara.

A la tarda ve la Montse i xerrem. Truca la Marta i xerrem.

Preparen el sopar L'Adrià i el Pau i sopem mentre veiem Vent del pla.

Quan estic a punt de posar-me al llit el Pau em diu: - Per haver estat un mes i mig aquí tancats tots dos, no ha anat malament oi?. Què vols dir que no ens hem matat? Li pregunto jo, i ell contesta: - Si hem estat prou bé.
Tot és degut a que jo tinc molt bon caràcter, dic jo i tots dos riem. Jo per les ocurrències que tinc, ell...de què riu ell?

Al llit se'm fa estrany trobar dues cames i no aquell tarugo de guix. De fet, tot passa, la qüestió és no desesperar.
Quan plou, també para de ploure.

Naniiiiiiiiiiiit

Comments

Del 27 de gener a l'1 de febrer de 2009

Després de la davallada moral de la decepció d'haver de tornar a caldes amb la pota enguixada una altra vegada, vaig fer la rebequeria de quedar-me en pijama tot el dimarts. La setmana va passar de fet sense pena ni gloria i sobretot sense res original que explicar.
El Julià es va refredar i el vàrem tenir a casa embolicat al meu costat al sofà veient la tele. L'Adrià esta content de tenir temps per a ell i el Pau ja domina la intendència de la casa com si ho hagués fet tota la vida. Com un home de casa seva.
Ja gairebé tinc l'abric de llana acabat , he fet molta mitja. El que no he fet es escriure, això d'escriure et va i et ve, i si no tens res a dir calla.
Si acostumes a ser divertida , ja es demana de tu que ho siguis sempre i no, no sempre soc divertida ni estic contenta.

Divendres vaig dinar amb els companys de feina als que trobo a faltar...observeu que dic companys de feina i no feina.
Casa meva és com un gran taller, tant puc pintar, com enganxar, escriure, llegir, fer mitja i mil coses més. Per sort si no em falten les ganes sempre tinc coses a fer i no m'aburreixo. De fet seria feliç amb un taller de cara al public per vendre les meves creacions i els encàrrecs, però m'hauré de conformar amb el petit tallaret de casa.

Després de la exposició dels miralls solidaris, he decidit seguir amb el tema, de manera que de cada mirall solidari 10 euros aniran per africa, això em fa feliç i em fa sentir útil. També pinto amb mes il·lusió.

Divendres al vespre sopar de resistència i dissabte teatre amb la mare i la Silvia a Barcelona.
Varem anar a veure Converses amb la mama, una obra de teatre que us recomano d'aquelles que et fan riure però també et toquen la fibra. (també haure de buscar que vol dir tocar la fibra).
Després del teatre sopar a un japonès, la mare va gaudir de la cuina japonesa i de la cinta transportadora que porta els plats i pots agafar el que vols.
A una hora prudent cap a casa.
Diumenge el nebot petit feia 5 anys i tots varem anar a felicitar-lo i a dinar a casa el meu germà i la cunyada. Dinar distret, amb nens petits sempre ho son els dinars, per be o per mal.

A la tarda concurs de teatre amb l'obra Magnòlies, amb dues interpretacions bones i la resta fluixotes...però en conjunt digna.

Casa, sopeta i escurar el pernil, sembla mentida el poc temps que dura un pernil quan és bo, aviat haurem de comprar-ne un altre, un pernil et treu de l'apuru....si ja se que no es correcte la paraula apuru, però és d'aquelles que m'agrada repetir...apuru, amb u.

Vent del pla barrejat amb premis Goya i després a dormitar al llit mentre faig zaping.
Penso que demà ja no tindré el guix...potser, no em vull fer il·lusions, tot i tenir un paper que diu treure guix dia 2.
Naniiiiiiiiiiiiittttttttttt

Comments

26 de gener de 2009

Per fi, dia de traumatòleg, cafè amb llet, dutxa, cotxe i ambulatori. He agafat una sabata per si em treuen el guix.
Radiografia, espero, mentre espero al final de la sala surt una infermera grandassota i pregunta a grito pelao a un pobre senyor escanyolit que espera : Tiene ganas de hacer pipi?. Li crida com si fos sort i com si la resta del mon tingues interès en saber si el senyor vol o no vol fer pipi.
El senyor amb veu tremolosa li diu que encara no i ella li torna a cridar: Si tiene ganas y no se puede aguantar llame a la puerta. I desapareix per la porta on suposadament cal trucar en cas d'estar pixant-se.
Criden a molta gent per entrar al traumatòleg, diuen tota mena de noms menys el meu.
Pregunto a la infermera i mira la llista i diu que no hi soc.
Jo replico, tinc hora a les 10:40, ella diu que ho mirarà a infermeria que potser estic a la llista de treure el guix.
Surt i si, estic a la llista de treure el guix, serà per molt, ara si, ara ja està.
Penso en la meva pobre cama, els meus dits tan ressecs i faltats de carinyo, imagino com haurà quedat la poteta després de tants dies de no veure el sol, d'estar a Guantanamo de les potetes.

Em fan entrar, seure a la llitera i esperar, mentre era fora s'ha sentit una serra elèctrica varies vegades i ens hem imaginat tot tipus d'animalades que no repetiré.

El metge entra, posa les radiografies a la pantalla de llum i diu : no hi ha callo.
Potser es refereix a que jo soc molt guapa i no un callo...
Però no, diu que veu una ratlleta i encara no em pot treure el guix, una setmana més, diu.
Nooooooooooooooooooooo, més nooooooooooooooooooooooo, ja no puc mésssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss.

Però hauré de poder, no hi ha tu tia, com diu ma mare quan una cosa és irreversible i no s'hi pot fer res.
No hi ha tu tia, ai carai. Ho buscaré al google a veure d'on ve aquesta dita, o potser a l costumari català.

Dons bé com que no hi ha tu tia, tornem a casa i em poso un collarí calent al coll, tinc les cervicals tant carregades que fins i tot em roda el cap.
Ho sento, avui no hi ha gaires alegries.

Comments

23, 24, 25 de gener de 2009

Res d'especial, ni de bo ni de dolent.
Passen els dies i espero tornar a ser normal, vull dir a caminar, normal ja no ho seré mai.
Ja estic una mica avorrida de tot plegat, i tot plegat només tinc una cama enguixada, comparant amb altres coses no em puc queixar, però també em vull queixar i em fa ràbia perquè a part del mal que em fa a estones, les molèsties per desplaçar-me, per dutxar-me i per ser lliure, la veritat es que no em puc queixar de res.
Tots em cuiden, fins i tot gent que no conec es preocupa per mi i pregunta, al Facebook.
A casa ja ho tenen tot controlat , rentadora, assecadora, rentaplats, estufa...
Si si, no em puc queixar.
Potser el que em passa és que voldria despotricar i no puc i estic rabiosa.
No em feu gaire cas. Demà potser em treuen el guix.

Comments

22 de gener de 2009

Llevar-me i ...bla...bla...

El Pau accedeix a portar-me a comprar llana.
Tinc hora la metge, ginecòloga per ser exactes, fa mesos que espero per saber els resultats d'una ecografia i una mamografia (eco i mamo, en llenguatge mèdic).
A hores d'ara confio en no tenir cap mal lleig, perquè amb el temps que fa de la prova ja no hi seríem a temps.
M'indigno, les dones encara anem per darrera en moltes coses. Ara a Caldes ens han deixat sense ginecòloga o sigui que haurem d'anar a Granollers, això no seria problema si no fos que les hores de visita estan saturades i et donen visita d'un any per l'altre. I apa calla i ves palpant-te els pits, sobretot.

I per postres, a la tele campanyes contra el càncer de mama i altres herbes.
I missatges del tipus culpabilització. Vull dir que sembla que si tu no et mires els pits, que és la teva responsabilitat segons ells, després no et queixis.
Per aquesta regla de tres també ens podem mirar el pàncrees, el fetge o el coll, però no en tenim ni idea, clar, aquesta seria la pega, que mirar mirar, podem però per diagnosticar hi ha uns éssers especials que es diuen metges i que són els responsables de fer-ho i a més els hi paguem cada més perquè ho facin collons ja! que ja m'estic cabrejant.

Les dones ens haurem de mobilitzar, però la veritat fa mandra demanar uns drets que ja són drets no?

Vaaaaaaaaaaja, tornem al centre de salut que és on érem.
La doctora m'ho troba tot bé, o sigui que aquesta part del cos, pit i parrús, està en forma, va bé saber-ho.

Prometo a la doctora que farem soroll i reivindicarem, a ella també li convé més servei, deu estar farta de veure xoxos i pits passant volant davant dels seus ulls sense temps a fer una visita com cal.

Al sortir, un problema amb el paper de la baixa em fa tornar a entrar, em dirigeixo a una porta on espera una iaia que no fa molt bona cara.
Li dic si em deixarà preguntar una cosa i ella diu, com a tota resposta, que està marejada i no sap si caurà a terra. El meu instint madreteresadecalcuta es posa en funcionament i li dic: -No va muy abrigada para estar aquí dentro?, a ver si se marearà más del calor!.(li parlo en castellà perquè ella abans ho ha fet i tinc per costum practicar idiomes).
Ella, marejada i tot em fa una mirada de dalt a baix i em diu:- pues vaya una ayuda (recordeu que vaig amb crosses), aun acabaremos las dos por el suelo.

Peró el meu instint madreteresadecalcuta és tan fort que tant si com no l'ajudo, posant en risc la meva verticalitat. La gent sana del voltant, i per sana vull dir amb les cames bé, no fa ni un gest per ajudar-nos tot i que ens hi va la vida.

Paper, metge, taulell i carrer.
Caminoooooooooooooooo, ohhhhhhhhh quina sensació !!!!
Ja no vaig fent saltirons com una garsa coixa i grandassota.
Molt àgil no vaig però la veritat il·lusiona tornar a caminar com una persona.

Anem a Correus, el Pau en cotxe i jo a peu, m'han enviat els vídeos de les Tresines dos cops en una setmana, els hi dic però no en volen saber res. Marxo.

Comprem queviures a la Sirena i cap a casa. Entro un moment a casa els pares i fem petar la xerrada, ells ja tenen la taula parada, per tant a una hora prudent marxo a casa (i veient que no em conviden a dinar).
Tarda de relax, mitja i tele.
Ànims que ja queda poc i demà esmorzo amb els col·legues de la feina.

Naniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit.

Comments

21 de gener de 2009

Reflexions sobre el dia Obama.

El ser humà és lent, morts, vexacions i violacions de los drets dels negres fins que un d'ells és President dels Estats Units. Potser pensant una mica millor no hauria calgut esperar tant, i sobretot molts no haurien patit tant.

Que les persones d'altres races no son diferents de mi en l'essencial, crec que ho he sabut sempre, des de petita, tot i que em cridi l'atenció la diferencia de color, vestuari, costums o llengua.

Que dues persones que s'estimen no cal que siguin home i dona, que poden ser del mateix sexe, potser em va sobtar al principi per la falta de costum, ara ja no.
Ara crec que és inadmissible que a algú se'l senyali amb el dit per la seva inclinació sexual i es posi en dubte inclús la seva capacitat per ser pare o mare.

Potser els normals es creuen massa importants.

Haurem d'esperar molt? Si total, arribarà, tot arribarà.
La qüestió és procurar que no trigui molt i hi hagi gent que pateixi.

Comments

20 de gener de 2009

Avui m'he llevat amb el coll encarcarat, ara que puc posar el peu a terra no puc girar el cap...cony .
Tinc ganes de començar el jersei i no ho puc fer.
Passo el matí amb penes i treballs i després de dinar em prenc un ibuprofeno per veure si la cosa millora.
Tirada al sofà miro El Cor i espero que vinguin a veurem les meves senyores de l'associació de la Dona.
Preparem amb la meva mare unes galetes i unes begudes.
La cúpula logística de l'associació de la dona fa la seva entrada, ens fem petons, xerrem totes a l'hora i així passem una estona molt agradable.
Repassem temes del poble, parlem d'elles, jo sempre els dic que son un exemple per a mi, i és veritat. Son dones d'empenta fan activitats de tota mena.
Les admiro, quan sigui gran vull ser com elles, tenir el seu bon humor la seva imaginació i les ganes de viure.
Parlem de la meva poteta, i de les seves també, de les operacions, del dolor, de metges, de teatre...
Em porten unes capses de bombons enormes i no calia, i una carta molt maca.
Finalment s'acomiaden i quedem que quan em treguin el guix les aniré a veure assajar.
La meva mare i jo ens quedem xerrant, sobre la guerra, la memòria històrica i sobretot histories de la família en temps de la guerra i no tan de la guerra.
Quan m'expliquen histories sempre penso que les hauria d'escriure ordenadament per no perdre els meus orígens.
M'agrada passar estones així amb ma mare, em recorda quan m'explicava contes o em cantava quan era petita.

Ve el Julià de l'institut i li diem que hi ha galetes embolicades, s'asseu amb nosaltres i xerrem una estona més mentre berenem.
La mare marxa a dalt, el Julià va a fer deures i jo engego la tele i em poso a fer mitja...Oleeeeeeeeeeeee!!!! ja no em fa tant de mal l'esquena.

El Julià i jo ens fem el sopar, truca l'Adrià i diu que ara pujarà amb un amic a sopar.
El Julià i jo sopem i veiem l'APM i l'OIKMENTENS...
El Julià marxa a dormir i arriba el Pau, sopa i va al seu ordinador. Jo miro una peli del Nicolson i la Keaton al canal 9, Cuando menos te lo esperas. El Pau ve al sofà i s'adorm, de quan en quan es desperta i pregunta que ha passat, santa paciència.
Al final de la peli tanco la tele i el Pau es desperta i pregunta: Quina peli veiem?, jo li dic: Una de l'oest, han guanyat els indis...
Diu que no s'ho creu i marxem tots dos al llit.

Comments