Ella s’ho ha quedat tot: la casa, el cotxe, l’ordinador...
Al•lega que el seu fill de set mesos ho necessita per al seu desenvolupament motriu i psíquic.
Ella és mestra, ho sap tothom. És histèrica també, però no ho sap ningú, ningú tret d’ell.

Ell és bona persona, per això s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere, encara que en el seu moment va aportar al matrimoni mobles, un sofà, l’ordinador, un cotxe nou i tot un parament de la llar, que junt amb tot el parament d’ella sumava un bon parament, per viure d’allò més bé.
Ell ara viu en un bloc de pisos, planta baixa. Té un matalàs a terra i només una bombeta que la va canviant d’habitació segons es desplaça. D’aquesta manera quan vol anar a dormir: treu la bombeta del menjador i la porta al WC, fa un pipí i la torna a desenroscar per dur-la al dormitori on la tornarà a posar, en aquest cas, en una làmpada ronyosa que l’antic inquilí va deixar al pis.
La cuina és plena d’armaris deserts que tancats fan el seu efecte, però en obrir-los no cal ser un geni per adonar-se que les coses en aquella casa van mal dades.
No hi ha ni un got, ni un plat , ni una trista paella. Una aranya hi viu, ell creu que ja el coneix, li fa tot l’efecte que l’aranya se’l mira i que fins i tot sent una certa estimació envers ell.
Les aranyes són com les mares, no els calen massa explicacions, només ens miren i penetren en el nostre interior. No es pot enganyar una mare, i menys una aranya .
Sempre tanca les portes dels armaris amb molt de compte, no fos cas que enganxés sense voler una poteta a l’únic ésser viu que se’l mira amb bons ulls.
El pitjor de tot, pensa, no és aquesta buidor de la casa, qualsevol espai es pot omplir de mobles i trastos per un mòdic preu. El pitjor és aquest buit interior que no pot omplir amb res.
Ha passat de tenir totes les comoditats i, fins i tot , algun luxe, a haver de lluitar per veure el seu fill.
No ho troba just, però sap que , ho sigui o no ho sigui, li ha tocat viure així, de l’altra manera tampoc podia aguantar ni un dia més.
Ha passat de ser una persona ordenada, fins i tot metòdica, a no fer-se ni el llit.
No té interès en decorar res, aquella no és casa seva, les parets li cauen al damunt.
I per què hauria de posar color a aquell antre, si tot a dins és gris, d’un gris pastós?
No pot organitzar coses tan senzilles com un esmorzar, no té res de res.

Un bon dia recupera el gust per anar a comprar: comprar en funció de les necessitats que té. Si vol estar-se a casa amb el pijama tot el matí, cal que compri l’imprescindible per fer l’esmorzar si més no.
Entra al supermercat de la cantonada amb una idea clara al cap. Esmorzar, coses necessàries: torradora, pa, cafè, llet, una tassa, pot i cullera, ah! I melmelada i sucre, tot un luxe.
Quan s’acosta a la caixa per pagar, la caixera li fa una mirada burleta mentre comenta , “separat oi?”
“Com ho ha notat?” es pregunta ell, mentre inconscient i dissimuladament es mira la camisa i els pantalons. No va pas brut ni arrugat, no va fet un desastre, de fet, la roba li renta i li planxa la mare perquè el pis no té rentadora.
La caixera , simpàtica ella, li comenta que és força típic de separats recents anar a comprar les coses en funció de la gana o les necessitats que sorgeixen en la nova vida, i dels ànims que es vagin acumulant.
No es preocupi , li diu, aviat el veuré carregat de plats i olles i es farà vostè mateix el dinar , i més endavant ja comprarà per la setmana com si ho hagués fet tota la vida.
Ell, amb la ment ennuvolada de gris de fa dies, no creu pas que la noia tingui raó, què ha de saber ella!

Ell no, ell mai no podrà superar això, ell mai més no tornarà a ser el que era.
Encara que amics i familiars li repeteixin que deixi passar el temps, el dia a dia és tan feixuc que no pot suportar la pròpia existència.
La caixera amb ulls maternals li cobra i li desitja sort.
Quan ja és fora de l’establiment pensa que, en altres moments, segur que s’hauria fixat en la cara, els ulls o els pits de la caixera.
Està perdent facultats , no pot deixar de pensar i de no pensar al mateix temps.
Quan creia que la seva vida estava encarrilada, quan sentia que ja res no podia espatllar el seu dia a dia feliç... “Això és el que volies, no? Dons ja ho tens!” Es repeteix la frase diverses vegades per convèncer el personatge llefiscós i molest que s’ha instal•lat en el seu cervell i que s’entesta en fer-li veure tot el que passa pel seu davant fastigós, greixós i espès no deixant ni una escletxa per a la fantasia o la imaginació.
Avui al supermercat ha comprat una ampolla de whisky i la caixera li ha comentat burleta _ vigili , no és bo beure sol_ Aquesta noia ja el comença a carregar amb els seus comentaris.
Ha decidit agafar una turca monumental, ell sol, no necessita ningú més.
A falta de companys de borratxera es dedica a beure amb els armaris de la cuina oberts, parlarà amb l’ aranya, que tot i no estar ara a la vista sap que l’escolta d’algun racó. Hores més tard l’ampolla cau a terra buida i es trenca en mil bocins. Ell segueix enraonant , ara amb més consonants que vocals. L’aranya resignada teixeix compulsivament, sembla inquieta.
Segur que m’entén pensa ell, “fins i tot s’ha posat nerviosa”.
Com que no està disposat a canviar la bombeta, aquesta nit, es queda adormit al terra de la cuina. L’aranya respira alleujada.

Mesos després i amb un esguard diferent fa cua a la caixa del supermercat. Al carretó, una ampolla de whisky i un altre got, galetes, patates i plats precuinats entre altres coses.
“Un carro ben assortit”, pensa la caixera, “això millora”.
Mentre passa els paquets per la màquina, amb una mirada de complicitat pregunta: un altre got? Té convidats o ha trencat l’altre?
Ell, vermell com un tomàquet, però amb ulls il•lusionats li confessa que sí, que té convidats i que prepararà el sopar ell mateix.
Llavors ella, de sota el mostrador treu un paquet de gots iguals que el que ha comprat ell ... “Això és un regal”, li diu, “em sembla que ja està preparat per més gots”.

Aquell dia torna a casa una mica més reconciliat amb la vida.
La caixera remuga i desitja poder treballar aviat de psicòloga i no haver de matar-se en un supermercat psicoanalitzant els clients a la caixa.

Comments

LA CRAWFORD I JO...
NI MILLOR NI PITJOR... DIFERENT.

Estimats lectors i lectores, si, és certa la xafarderia que corre sobre la Cindy Crawwfort i jo.
Aquesta famosa model, i jo, famosa escriptora, encara que de pacotilla, compartim una hora al dia, ella no ho sap, tot s’ha de dir, però jo si que ho noto.
No penseu pas que siguem intimes amigues i ens trobem a fer el cafè al Canaletes, tot i que estic convençuda que ella faria el que fos per una estona de mena conversa de cafè amb mi, encara que fos en català.
Cada dia a mitja tarda, aproximadament, després de jeure com una vacassa al sofà i de seguir el capítol corresponent de laberint d’ombres. (que per cert, es va acabar i estic desolada)
Després de dubtar de si el Salvador està curat i per fi és bo, (perquè... que està un rat bo ja ho sabem des del primer capítol) després d’intentar indagar qui fa xantatge a qui, de qui és el fill que espera sotana o mengana, i esperar fins el darrer moment que la Mercè sortís del coma (al cel, sia i deu l’hagi perdonat...).
Faig un alto i deixo aquestes greus preocupacions de banda per dedicar-me a esculpir-me un cos Danone (en el meu cas de litre).
Si fa un temps pensava que cal estar contenta amb una mateixa, ara... ho segueixo pensant.
Per aquesta raó, he sotmès al meu cos (capriciós de mena) a una disciplina alimentaria i física que fa que les coses es facin com jo mano i no com mana el cos.
Només cal aplicar una senzilla formula: JO = CERVELL,, El COS = a carn.
Estareu d’acord amb mi que el nostre cos és com un animaló, fa el que li deixem fer.
Què avui menges 10 croissants de nata, demà te'n demanarà 11, i així successivament, com la canalla.
Conscient d’aquest poder del cos, però més conscient del poder de la ment, m’he proposat guanyar la batalla i ser ja qui mani.
El jo intel•lecte, el jo racional sobre l’animal (excepte en ocasions en què em dedico a fer l’animal i a seguir els meus instints més baixos, és a dir, de melic avall)
Potser m’haureu vist caminant com escaldada, i amb moviments una mica lents.
No, no faig Tai-chi, és que estic cosida a agulletes.
El meu sistema d’enduriment de pits, cul, i cuixes (la cara ja li tinc de dura) , consisteix en fer una hora de gimnàstica al dia davant del televisor amb un wideo de la Crawfort. Imagineu-vos el panorama.
Ella, fantàstica, amb un top que li fa joc amb el pantalonet curt les wambes, i amb la melena que el vent de la platja mou harmoniosament.
Jo, amb un xandall brut de pintura, de la darrera vegada que vaig estucar el menjador, i amb les sabatilles d’estar per casa. El cabell ni se’m mou, a casa no corre gens d’aire.
Els seus aparells de gimnàstica son homologats i les peses adequades.
Les meves peses, son llaunes de tomàquet de quilo o en ocasions dos tetrabrics de llet, segons el dia i la nevera.
Ella, es manté molt digne des el primer moment i no esbufega ni diu paraulotes, sembla que floti quan fa abdominals.
Jo, deixo anar l’aire, per la boca, i a la vegada deixo anar una sèrie de tacos que no diria mai davant dels meus fills.
Ella no sua, tot i que beu molta aigua i s’aixuga amb una suau tovallola de rus americà, segurament amb les seves inicials brodades per algun crac de la passarel•la.
Jo, suo com una condemnada i bec aigua, però m’aixugo amb el drap de cuina que tinc més a mà.
Al final, però, la diferencia no és tan gran, ja que per sort, la musculatura respon igual a una llauna de tomàquet que a una pesa homologada.
El cos, no direm marques, ja és a punt per l’estiu, per tant, us abandono fins al setembre, me’n vaig a la platja a lluir tanga de lleopard (el regalaven amb el wideo de la Crawfort, és una mica hortera, però resulta. De fet el cap de setmana passat vaig fer una prova i.... Més d’un alemany panxut, addicte a la sangria i la paellador, em va mirar amb ulls de llàstima tot pensant.... Pobre anorèxica!

Treballeu per vosaltres, doneu-vos algun gust, però penseu que la ment ho pot tot.
Jo, fins i tot em miro al mirall i em veig resultona... no us diré més.

Comments

Comments

Comments

Tinc una amiga…..

Tinc una amiga, te la meva edat,ens coneixem poc o molt i compartim moltes coses.
La meva amiga i jo ens comprenem, ens escoltem i a vegades ens discutim, però la nostra relació mai es trenca, mai del tot.
Podem fer el nostre camí durant anys separat l’una de l’altra però tot i així mai no diem que hem deixat de ser amigues.
La meva amiga ara no està bé, pateix i no se com ajudar-la, està deprimida, pateix ansietat.
Quan explica el que li passa ,no la creuen, no l’entenen,la jutgen, la culpabilitzen i li fan retrets del tot fora de lloc.
També l’aconsellen, consells del tipus: tu el que has de fer….és tal o qual cosa.
La meva amiga ha perdut el gust per les petites coses que abans la feien feliç, cantar mentre conduïa, passejar, assaborir un plat exquisit, veure una posta de sol, mirar el mar.
Ara només es capaç de plorar, per coses del tot estúpides a ulls dels altres, un anunci de televisió, el telediari…
M’explica que sent com un forat al pit, que creix i no s’atura, un forat negre, que no la deixa respirar i que en moments molt durs, fins i tot li fa pensar que es morirà.
La meva amiga te l’esperança de que això passarà, tot passa el bo i el dolent.
Li dol sobretot que no la creguin o la prenguin per boja, estar deprimit no es estar boig, no es fer comèdia em diu, però la impossibilitat d’explicar-ho amb paraules fa que el seu mal sigui pitjor.
Ella mateixa es pregunta si serà culpa seva, si serà massa sentimental, si hauria de ser més dura…però no ho sap.
Es pregunta com es pot perdre la capacitat de viure el dia a dia, que ho ha provocat?
Es pregunta, pensa, s’amaga, pateix, te malsons, plora, s’ofega, s’ofega, s’ofega……
La meva amiga em necessita i jo no se que fer, només puc acompanyar-la i plorar amb ella si cal.

Comments

A què juguem?
Qui no ha anat a comprar joguines aquestes festes? Ningú se n´ha escapat. Tots hem acabat passant “pel tubo” del ritual de Nadal i Reis, però està bé , els nens es mereixen una “fantasia animada de ayer y hoy “ a l’ any .
El que no es mereixen realment és algun tipus de joguines que hi ha al mercat.
Com es nota que no es tenen en compte les seves preferències i se’ls fa anar cap a la violència (els nens ) o la carrincloneria (les nenes).
Barbies, Kens, “pequeños ponis” , nines que fan pipi i caca,que tenen mocs, que els salten les llàgrimes, , i segur que altres fan porqueries que no tinc controlades.
Però si heu anat a comprar, no us heu esgarrifat? No? Doncs molt mal fet. Esgarrifeu-vos d’ara endavant! . Els publicistes i venedors no saben res de nens/es només saben treure els diners i enganyar.I AMB ELS NENS/ES NO S’HI JUGA , SENYORS!
Nosaltres els grans, hauríem d’aconsellar els nostres fills/es i ensenyar-los a defensar-se de la publicitat enganyosa i del consumisme.
Per començar a posar exemples, citaré la Barbie dentista.Què, vosaltres anirieu a treure-us un queixal amb una noia més preocupada pel seu físic que per la feina que fa?.
Segur que us anestesiaria malament i us deixaria fets un nyap mentre es mira al mirall rosa de la consulta.A més si us fixèssiu en el seu maletí , també de color rosa amb material mèdic rosa, ja veuríeu que no podem anar bé.
És de valorar, però, que li donin unes funcions més reals i profitoses, dentista, metge...
Almenys ha deixat de jeure al iot, a la caravana, a la piscina, o al bany de bombolles, i haurà deixat de preocupar-se una mica del seu pelo bonito, maquillaje sorpresa, mechas de color,sus compras o sus trajes luminosos .
(A casa fem broma amb la Barbie jubilada, con su residencia de la tercera edad y su dentadura postiza ).
Ah! I gràcies a Dèu que li han trobat una funció al Ken, perquè a part de ser guapo, anar vestit d’esport o amb americana,què fa?
No se li coneix cap gràcia, potser si fos de mida natural la tindria, però com a nino, és insípid.
Sort que ara tindrà una funció important. Mireu, ha sortit la Barbie princesa trenza larga que diu textualment a peu de foto:al tocar la corona de Barbie,sus cabellos se alargan para que Ken pueda subir por ellos a rescatarla.
Ja està bé que et rescatin, però si se t’han d’enfilar als cabells, no sé si val la pena, la veritat.
La Barbie, ara per ara, no ha transmès cap valor encomiable, tot és bellesa, luxe i ganduleria.
Potser si la posen a treballar, s’engreixarà de menjar de pressa, tindrà estrès de la feina i serà una dona normal i no una top model de pa sucat amb oli.
M’he dedicat a seguir fil per randa un catàleg de joguines d’uns grans magatzems i creieu-me no té desperdici i si a més a més llegeixes els comentaris,ja se’t posa la pell de gallina.
Diu. Yate belville, un precioso yate de fàcil construcción para passar unas esplendidas vacaciones
Això està en l´apartat LEGO para chicas acompanyat de tienda de modas, piscina y villa.
Els nens tenen en canvi una varietat de centro de rescate, cañon de los intrepidos, tècnic y ràdio control.
Els comentaris a peu de foto si es refereixen a joguines per a nena són d’aquest tipus.maravilloso, fascinante, encantador, de ensueño, ja dóna per fet que les donetes, es deixen entabanar per aquestes meravelles lingüístiques.
Les disfresses que es portaran aquest any són , per a nena, com sempre, de princesa o de fava madrina, i per a nens varietat d’herois com El Zorro, ( clar que no estaria bé disfressar una nena de Zorra, per aquesta vegada , res a dir.)
I també tenim el kit futura mujer, planxes, fregones, escombres, rentadores ,bebès...
Fins i tot a l’apartat de bicicletes , les de nenes són de color rosa amb cistellet al davant per si has d’anar a fer encàrregs.
Tenim tamb´e els jocs creatius,mis joyas, mis flores, mis labores per a nenes .
Alfareria, botànica electricidad per a nens i alguna nena intrèpida.
No hi ha però cap nen que pugui ser amant de sus flores o sus joyas...s’ha de fotre i ser un guerrero intrépido o jugar al alfarero competente o al electricista molón .
Pobres nens , també , o es barallen amb armes de les galàxies o juguen amb construccions o són el primero de la clase , un joc que només de veure’l ja fa por.
I per acabar les meves elucubracions mentals d’avui us diré que m’he fixat que les joguines de bebè no tenen sexe .Totes van adreçades a bebès, ni nens ni nenes, es veu que el sexe els hi surt després, a primària , llavors tot són presses a comprar cuinetes, camionets...
Què ens està passant?
Hem perdut el nord ? O també l’est, l’oest i el sud?
Estimats Reis d’Orient feu-hi més que nosaltres. Ja sabeu que em porto bé.

Comments

EL NADAL .... SEMPRE

Au nena, lleva’t que ja són les dotze. Les tietes són a punt d’arribar i encara hem de parar la taula. Així m’he llevat moltes vegades per Nadal quan vivia a casa dels pares. La nit anterior havia sortit i els meus ulls no s’obrien ben bé fins haver entrat a Sant Esteve. Però el miracle el feia una dutxa, que aconseguia fer-me posar cara de persona amb totes les seves facultats mentals en acció.
Després venia l’eterna batalla de “Nena i avui que et posaràs?” Ai senyor! Aquella edat meva i aquell dia tan assenyalat. No encertar amb el vestuari era jugar-se la vida. No recordo qui feia més concessions si la meva mare o jo, o totes dues. Però finalment el resultat mai era el desitjat ni per ella ni per a mi. I després el meu pare...
Venga ya podrías haberte levantado antes, tenéis a tu madre en la cocina desde las ocho y es que no se os ve ningún detalle, es que no colaboráis... bla, bla, bla. (El meu pare renya en castellà.)
Els meus dos germans –germà i germana – eren més petits, però sempre pringàvem més les nenes que el nen (privilegis ancestrals del mascle).
I les iaies? La mare del pare i la mare de la mare, cadascuna escombrava cap a casa seva i lògicament defensava el seu corresponent fill/a tot buscant-li totes les seves virtuts i gràcies. La una era catalanista fins al moll de l’os, era de la ceba,. Del Barça, i a més, presumida i preocupada per la seva imatge
Em queda bé això? Mira-m’ho bé! No em surt pas el biso per sota la faldilla? És que desprès aniré a l’Esplai, no, a ballar, no, a mirar i a parlar amb les amigues, perquè a la meva edat ja no em convé cuidar a cap avi...
Després l'altra iaia , una dona petitoneta de cabell blanc que sempre anava vestida de negre.
Quan era jove s’havia quedat vídua amb un fill de mesos i va haver de pujar-lo tota sola com va poder i fins i tot li va donar estudis.
Quan ens ho explicava no ens feia ni fu ni fa , però després de més gran , quan la vida et va fent putadetes entens moltes coses i valores molt més a tothom.
Aquesta iaia era afeccionada a canviar el nom i els accents de les coses , a casa encara conservem el particular vocabulari de la iaia com ara: astronata( astronauta) pechicola (pepsi-cola) , ôctavo ( per a indicar el vuitè pis d´un edifici) mèndigo ( fent referència a les persones que es veuen obligades a mendicar), i moltes més.
Fervent admiradora de les aspirines i dels caramels que ho curaven tot i era de les que deien que sort que mai es queixava, perquè ella estava mes fumuda que ningú.
Després teníem a les tietes de Centelles, la Ramona i l´Agneta .
Eren unes solterones de tota la vida , que vivien juntes, i sabien la vida i miracles de tot el poble incloent-hi defuncions i naixements.
La una extremada de caràcter i de vestuari , i l´altra discreta i bona persona fins al deliri..A vegades encara fem paròdia d´elles amb la meva germana (molt feta a la broma com jo)
Quan eram petites els hi birlavem les galetes de l´armari on les tenien amagades ( les galetes embolicades) fins que ens van enxampar i des de llavors a aquell tipus de galetes les anomenem del robo.
I es que les meves tietes podrien haver estat la tieta del Serrat , les Teresines de la Cubana o les solterones Dafne i Estella del Tricicle.
Tothom té unes tietes així, però les nostres eren úniques, les autèntiques les genuïnes.
De Nadals , com a totes les cases , n´hem passat de tots colors , de més bons, de més dolents, de més tristos i de més alegres.
El menú sol variar amb els anys, però darrerament conservem una especialitat de la casa que anomenem “ palillos” ( una mena de pinxos fets amb escuradents) deliciosos!!!
És una recepta que passa de generació en generació .
Ah però no ens podem pas oblidar del vi , il•lustríssim Bach ( com deia la iaia)
, el cava i el “ control” ( també de collita pròpia de la iaia), enlloc de dir Cointreau ).
I després d´un bon dinar,una bona xerrameca familiar no gaire diferent de la de qualsevol diumenge.
El temps ha passat i les iaies ja no hi son, ni les tietes ni molta més gent, que sense seure a la nostra taula de Nadal , sempre han estat al meu cor, ara i sempre.
El Nadal sense aquestes persones, no seria res, seria buit, només seria una excusa per a comprar , felicitar, atiborrar-se de torrons i neules, beure cava i brindar a la babalá, i fer regals per enganyar.....
Però tinc la sort de tenir una família formidable, de qui em sento orgullosa, uns amics de veritat, pocs però bons, i molta gent que estimo.
El meu Nadal és ple, no necessito fingir i desitjo gaudir de tots ells molt de temps , perquè a part d´això....Què és la vida ? Un frenesí? , la vida és el que tenim i prou.
No siguem hipòcrites, felicitem-nos de tot cor, però tot l´any , no aquest quatre dies que es mes fàcil. Allò que costa més és mantenir l´euforia nadalenca tot l´any, no fotem!.

Comments

Improvisar, un viaje, una cena, un momento.
Dejarse llevar por la vida.
Pero por suerte...todavía estoy en ello.

Comments

Comments

Comments

Dimecres 24/10/07
21.00 hores
Teatre Romea
Galliner

Entro al bar i compro caramels per a la raspera de coll.
Ja els tinc, ja estic salvada, no cal patir.
L’entrada m’ha sortir regalada amb el carnet del TR3C, un gran invent.

Comença l’obra i…comença la tos (no la meva, jo porto caramels).

Atacs de tos pertot arreu, platea, amfiteatre, galliner…
Tos seca, tos de gos, tos bitonal, tos central, tos emetitzant, tos productiva, tos trigèmina, tos aneurismàtica i alguna tos ferina (no sóc metge, tinc diccionari).

Els actors, professionals i genials com són, segueixen amb el seu paper impertorbables.
Jo, amb ganes de cridar: “Al bar venen caramels per a la tos!!”

Si esteu malalts no aneu al teatre, si teniu tos mediqueu-vos, si teniu raspera teatral compreu caramels, aigua o pegats Sor Virgínia…

Amb les ofertes, una entrada al teatre et pot sortir tirada de preu….amb la diferència es poden comprar caramels, xarops o pastilletes per avorrir.

Si us plau, un respecte…sobretot als actors.

Marga-lef

Comments

Realment ahir em vas arribar al cor…..
De fet , quan escoltava al Xavier Bosch, ja sentia la teva veu, la teva energia, el teu sentit de l’humor, i estic contenta de veure que ho mantens, a costa del que tu ja sabràs, se que no es fàcil.

Les meves exploracions mamaries de cada any m’acollonen, “vostè te uns pits problemàtics” em van dir la darrera vegada….sabia que els meus pits eren moltes coses, però problemàtics?

Vaja de moment només son problemàtics , ja m’està bé, però passo por i pànic cada cop que em faig una mamografia, inclús he plorat com una magdalena al sortir del metge i dir-me que tot està bé.

La darrera vegada, plorava tant que el meu marit no es creia que no tenia res….al final li vaig demanar que em deixes al carrer i vaig anar voltant com una anima en pena plorant pels descosits….
Després, unes canyes i unes tapes van fer de fi de festa.

Ahir vaig estar contenta de veure la teva cara que tantes vegades he imaginat a la radio. Ets guapa i el més important ho ets del tot, per dins i per fora.

A casa, som professionals del càncer, la meva mare ha superat ja dos quimios, la darrera duríssima, quan es va quedar calba, la meva germana i jo ens viàrem rapar molt per solidaritzar-nos, en conya….no volia sortir de casa fins que la varem portar a la platja, a menjar paella a estar junts en definitiva.

Valentia seria la paraula adequada per definir el que em vas transmetre ahir. Potser per collons, però mira val més això que res.

La meva mare ara es preocupa del colesterol, fixa’t tu quina tonteria.

Un petó molt fort.

Comments

Segur que si em veieu a simple vista ningú diria que ara, dins meu només hi ha tristesa. Ni tan sols, jo que em conec diria que poguessin existir moments tan amargs, i això que jo no em veig a simple vista.

He obert totes les finestres de la casa i fora fa un dia esplèndid, com fa dies que no es veia, un dia de primavera, encara que no ho sigui ( un dia em deia la meva mare que li sabria greu de morir-se entre altres coses per perdre’s la primavera) i té raó. Veient això, encara em costa més d’entendre perquè no he anat a treballar, perquè estic sola en pijama al sofà de casa plorant sense parar i no volen deixar de fer-ho.
Mirant qualsevol racó de la casa veig coses, imatges, fotografies que evidencien una vida feliç, una família, uns amics , uns colors, una llum......les coses, en definitiva, que em fan sentir bé, que fan que jo sigui en general, alegre .
A casa ara mateix em sento protegida de la resta del món. Ara necessito protecció, la tristesa no és gaire ben rebuda. Plorar en públic causa un cert desconcert a la gent que t’envolta i a tu mateix....

No coartem mai a qui riu, però en canvi procurem consolar a qui plora, tenim por que la tristesa s’encomani, veiem la tristesa com un mal perjudicial i el plorar com un símptoma de feblesa.

Potser si, però ara que estic malament, que el teclat neda en llàgrimes (espero que estigui protegit i no m’electrocuti) ara, no us diré que gaudeixo, però si que em sento alleujada, que estic fent fora en definitiva el que em fa mal el que m’amoïna. Les pors que tinc davant de la vida.

I no vull dissimular, no vull que em consolin i que m’animin a deixar de plorar, no vull sentir tot un seguit d’arguments que diguin que no tinc dret a estar així, que no em puc queixar de la vida que tinc. Totes aquestes elucubracions mentals ja me les se fer jo tota soleta, que ja sóc gran per ser feliç i també per deprimir-me amb coneixement de causa.

Coneixent-te, ningú ho diria....he sentit alguna vegada de boca de gent que creu que em coneix i no té punyetera idea de com sóc. No saben ,per exemple, que miro pel•lícules que ja sé que em faran plorar, que visito el cementiri i recordo la gent que estimo i que ara, només viuen dins meu.
Que fins i tot puc entrar en una església perquè ja no em fa por, com quan era petita, l’olor a cera , el silenci i els Sants mirant-me en mig de la penombra.
Perquè el silenci va bé per pensar i en aquest món o marxes a mil metres d’alçada a fer-ho o no tens un moment de pau . D’altres en diuen resar jo, penso.
Coneixent-me ningú ho diria, oi ? però totes aquestes també són coses meves..........
De fet, estic contenta perquè encara sóc capaç de plorar amb els telediaris o fins i tot mirant per la finestra mentre em prenc el cafè amb llet del matí, perquè un símptoma d’estar viu, és riure, però també plorar.

Comments

Estudis realitzats a ciutats hospitalàries conegudes, han arribat a la conclusió que l’home malalt no existeix, més aviat, per descriure’l hauríem de parlar de l’home moribund o terminal. L’home, senyores i senyors, no està mai malalt. L’home quan té una malaltia comuna (comuna a tots els mortals, s’entén) del tipus “res de l’altre món” com un refredat, una grip o una punxada al baix ventre, no està malalt, es mor directament.L’home malalt acostuma a gemegar, a tossir, a rebufar, a fer sorolls variats, a roncar, a estossegar, a remugar, a rondinar i a lamentar-se tristament de la seva mala sort.Cal dir, però, que tot això no ho fa mai al llit, sempre està al sofà, embolicat amb un cobrellit que li arrossega per terra amb les sabates posades, el televisor engegat i a poder ser veient algun programa de futbol.I en casos molt terminals s’atrevirà a beure cervesa o whisky, al·legant que pel temps de vida que li queda, tant se li en dona i, a més, és l'única cosa que li passa i li ve de gust. L’home malalt no va mai al metge, segons ell, ja sap perfectament el que té i assegura que no li cal cap altre home per dir-li allò que ell ja sap (que té els dies comptats).L’home malalt accedeix a engolir alguna Aspirina o xarop només per no sentir a la dona, la mare o l’amiga que té cura d’ell, però no perquè cregui que li pot anar bé, ja que està convençut que d’aquí a poques hores serà un cadàver tirat al sofà.L’home malalt imagina malalties que encara no s’han descobert i es veu als diaris omplint la pàgina de ciència amb els seu cas del tot estrany amb fotografies a tot color.L’home malalt arriba a fer la vida tan impossible a la seva dona que aquesta només desitja que millori per poder-li demanar el divorci. Els fills de l’home malalt es disputen l’herència les primeres vegades que el veuen agonitzar, però amb el temps ja no li fan ni cas, aprofiten l’avinentesa per fotre-li les claus del cotxe i anar amb la noia a un descampat a fer manetes sense perill de rebre una bronca.L’home malalt si és fumador segueix fumant i tossint com si res, creu que una mica de tabac no agreujarà més el seu mal, però en canvi l’ajudarà a passar les seves darreres hores en aquest món.Un bon sistema per acollonir un home malalt o moribund serà portar-lo a urgències a l’hospital, on després de fer-li mil i una prova no li queden ganes de fer més la víctima (en cas que fos comèdia el que feia). I en el cas fatídic que fos veritat que està molt malament, quin millor lloc que un hospital equipat amb tot tipus d’invents per analitzar, extirpar i medicar qualsevol malaltia comuna o no, per portar-hi a un home malalt o terminal?

Comments

PRESENTACIÓ LLIBRE COSES MEVES, COSES LEF…

Comments

LA GENT MAL EDUCADA

Ser educat o mal educat no té res a veure amb els estudis.

Diguem que una educació acadèmica no garanteix gens ni mica una bona educació.

Pots gaudir de Masters, Carreres, Post-graus i ser un autèntic i genuí mal educat.

La mala educació porta afegida la prepotència. Ser mal educat i a més prepotent ja esdevé una desgràcia.

Fa dies que em fixo en la gent mal educada i m’he adonat que fins i tot en casos extrems són perillosos.

Per què? Perquè no tenint una explicació lògica als seus actes pretenen convèncer a qui tenen al costat , agredint verbalment o fins i tot fisicament.

Voleu exemples?

En tinc un munt....

Davant meu va una senyora amb abric de pells, no sé si sintètica o natural, no ve al cas tampoc. La senyora en qüestió menja un croissant, cosa gens criticable, tot i que fent tanta ostentació de luxe, podria haver berenat en una granja, o en un bar i acompanyar-lo amb un cafetó , però tothom és lliure de menjar al carrer....

Observo la senyora. Segurament, penso, quan acabi de berenar llençarà el paper en una de les flamants papereres que hi ha al carrer, però per si un cas la segueixo amb la mirada, i que diríeu que va fer? Doncs llençar el paper a terra amb tota naturalitat, a plena llum del dia amb premeditació, traïdoria i a menys de 5 metres d’una paperera.

Un noi jove que passava en veure el panorama li recull el paper i li diu: perdoni senyora li ha caigut això.

La dona es gira amb cara d’interès fins que veu el seu paper en mans d’aquell poca solta que indirectament li recrimina la seva porca acció. Amb una mirada de menyspreu exclama: això no es meu i marxa tota digna fent voleiar el seu abric de pells.

Penso que segurament, la senyora , ara anirà a veure al rector de la parròquia per felicitar-lo pel sermó de diumenge i demanar-li que faci alguna cosa respecte dels pobres que es posen a demanar a la porta de l’església al sortir de missa de dotze, trobo que fa lleig afegirà....com aquell qui no vol la cosa.

Tinc una altra anècdota........

Pujant per un carrer estret de sentit únic i al mig un cotxe parat i sense ningú a dins....Les 5 menys 5 de la tarda, vaig a recollir els nens a escola.

Espero una mica i penso que qui té el cotxe d’aquesta manera és molt conscient que barra el pas i no trigarà en sortir.

Uns minuts més tard toco discretament el clàxon del cotxe, després d’un minut més surt un senyor amb la boca plena que em crida: _Què passa, que no es pot dinar tranquil o què?

Baixo la finestra del cotxe i li dic que vaig a recollir els nens a l’escola i se’m fa tard.

Ell, com a resposta i amb la mala educació que el caracteritza diu (amb un to de veu irritada també): _Doncs haver sortit abans de casa, maca, que no foteu res de bo les dones.... ara t’esperes!

I dient això es torna a ficar a casa amb intenció de menjar fins les postres....

Conscient que la gent mal educada, prepotent i mancada de més raons que les seves són gent perillosa, em tanco al cotxe i sense poder anar enrera recito la llista dels reis visigots i repasso tots els tacos que conec i algun més d’inventat per a la ocasió.

Torna a sortir el senyor ara ja tractant-me de puta i d’altres coses que pretenen ser més ofensives, però el que m’ofèn és la seva ignorància i les seves males maneres, que em tractin de puta, mai m’ha tret el son.

Vaig arribar tard a l’escola, no passa res....

Vaig estar força estona emprenyada, però se’m va passar.....

No entenc que pot tenir aquest senyor en contra meu, si no és que els meus articles al Montbui provoquen en segons quines mentalitats matxistes ganes de matar....

De tota manera, ell no ho sap però no fa gaire el vaig deixar passar al davant en una cua de supermercat, només per donar-me el gust de veure-li la cara....Com era d’esperar, no va dir ni gràcies.....

Coses meves........sense comentaris.......

Comments

PEGAR ALS NENS, NECESSARI ?

Comments

OTRO TIPO DE MALTRATO

Comments