Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

3 de febrer de 2009
En el lliurament dels premis Goya he vist com els que ens anomenem a nosaltres mateixos normals no tenim en compte als qui segons nosaltres no ho són.
Resulta que hi ha una pel·lícula nomenada El truco del manco, un actor nomenat Juan Manuel Montilla, “Langui”.
Suposo que a qui va dissenyar l'escenografia a base d'escales, ningú li va donar cap indicació perquè tingués en compte que algú com el Langui pujaria a recollir un premi. I no només ell, també actors que per la seva edat es veuen obligats a pujar trams d'escales, quan una rampa facilitaria l'accés dels "amb dificultats" i els "sense dificultats".
No m'agrada la paraula minusvàlid, sembla que una persona amb dificultats de moviment,sigui menys capaç que les altres i no és així.
El Langui en recollir un dels premis va nomenar els seus pares, com tothom en aquests casos, però en el seu cas va ser per agrair-los que de petit li posessin el pot de Colacao al prestatge més alt per obligar-lo a esforçar-se.
Esforçar-se està bé i ens ajuda a créixer, però no tenir en compte una bona part de la població que per un o altre motiu no es poden desplaçar com la majoria, crea sentiments mes bé negatius en qui ho pateix.
No costa tant posar-se al lloc dels altres, però cal practicar cada dia.