Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

2 de febrer de 2009

Avui siiiiiiii?
Em llevo, em dutxo i marxem cap a Granollers. Em criden de seguida i pujo a la llitera, sembla que si, els preparatius indiquen que anem a treure el guix.
Ai la pobra poteta com estarà? Fa dies que no veu la llum, ni li toca l'aire ni l'acaricia ningú, hauré d'estar més per ella.
L'infermer és un senyor gran amb aparença de pel·lícula de terror, arrossega una mica els peus, és molt amable però, sempre pregunta com estàs i t'explica el que farà amb tu, millor dit, el que et farà a la cama, (de l'altra manera quedava lleig) i tots els passos a seguir.

Ara prepara un aparell que ve a ser com una vaporetta però més aviat tipus serra elèctrica. Diu que és un disc que absorbeix el guix i fa una mica de soroll. Mentre ell es posa uns auriculars i ulleres de protecció, a mi que em bombin penso jo, se suposa que també em pot afectar el soroll, però la Seguretat Social no deu tenir pressupost per protegir al pacient i al treballador i ha optat, no se sap perquè, per al treballador. Paciència.

Angunieja veure com et serren el guix, pateixes per si entra massa el disc i et toca la cama, cosa que passa en dues ocasions, no fa massa mal, però després veig els efectes col·laterals.

Per fiiiiiiiiiiii la cama torna a veure la llum. L'infermer crida al doctor , “que hi faci una mirada”, em diu a mi. El doctor mira des de la porta i s'acosta lo just per veure'm la poteta sense el guix. Mmmmmmm, deixa anar , i diu tot seguit dirigint-se a l'infinit i sense mirar ni a l'infermer ni a mi: - Banys d'aigua tèbia amb sal i Voltaren pomada, això encara està molt inflat, aigua tèbia per a la circulació no calenta. Senyor si senyor, sembla que haurem de dir, però desapareix mentre diu: - La setmana que ve vull tornar a veure aquest peu, dilluns.
Ahhhhhh al peu, a mi no, així jo no cal que vingui...

Quan ens tornem a quedar sols l'infermer i jo li pregunto: - Que m'hi puc posar al peu per hidratar-lo? M'hi puc posar alguna crema per a les esquerdes de la pell?
Si, em diu - “ara li diré el nom d'una pomada, soc podòleg jo (diu com per deixar-me més convençuda) però no barregi les dues pomades, primer anem per l'antiinflamatori i després ja hidratarem”.

Vaaaaaaaaaale, intento posar-me la vamba que he portat i el peu no hi entra bé, la descordo i el peu entra amb penes i treballs, sembla que no sigui meu, és una sensació estranya,efectes paranormals d'una poteta....

Quan poso el peu a terra m'adono de la magnitud de la tragèdia, sembla que la cama sigui de goma i no tingui força, però el que és pitjor, qualsevol moviment em fa un mal que ufffffffff.

Paciència, anem a casa, poso el peu en aigua tèbia amb sal i intento fer els primers exercicis, fa mal, fa molt mal.
M'acaricio la cama i la noto resseca, la ensabono una mica i marxa part d'ella en forma d'escames, com les Escamitas de jabón Lagarto. Els de CSI aquí farien festa major amb tant d'ADN.

La eixugo, li poso el Voltaren, la bena elàstica, un mitjó i el peüc de llana, encara no m'entra la sabatilla.

Passo el dia pendent d'ella, com si es tractés d'un nadó, la miro, la moc, l'acaricio i la deixo descansar, tapadeta, no es refredi ara.

A la tarda ve la Montse i xerrem. Truca la Marta i xerrem.

Preparen el sopar L'Adrià i el Pau i sopem mentre veiem Vent del pla.

Quan estic a punt de posar-me al llit el Pau em diu: - Per haver estat un mes i mig aquí tancats tots dos, no ha anat malament oi?. Què vols dir que no ens hem matat? Li pregunto jo, i ell contesta: - Si hem estat prou bé.
Tot és degut a que jo tinc molt bon caràcter, dic jo i tots dos riem. Jo per les ocurrències que tinc, ell...de què riu ell?

Al llit se'm fa estrany trobar dues cames i no aquell tarugo de guix. De fet, tot passa, la qüestió és no desesperar.
Quan plou, també para de ploure.

Naniiiiiiiiiiiit