Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

2 de gener de 2009

Avui dia normal. El Julià marxa a Barcelona l'Adrià a treballar al restaurant i hem quedat que al vespre anirem a sopar a Barcelona amb la Júlia i el Julià quan surtin de la FNAC.
Tinc un desig de pernil, farem una cosa, anirem a comprar un pernil abans de marxar a Barcelona.
A la gran superfície entrem amb la cadira de rodes, noto la mirada de la gent, diferent de quan vas a peu, com de pena, com de tractar-te diferent. A la botiga dels pernils també mirades i una atenció més amable del compte, al menys a mi m'ho sembla.
Una família gitana discuteix sobre un formatge amb la dependenta, ara jo estic en cadira de rodes, amb un pernil a la falda i esperant que la discussió no vagi a més i puguem pagar i marxar.
Si, marxem, carretera sense manta i Barcelona.
Pàrquing plaça Catalunya i ascensor pixat, avui sembla que no fa tanta pudor. El Pau diu l'Hereu l'ha fet rentar.
Entrem a la FNAC per la porta de la cafeteria, la cadira s'encalla i un noi jove ens ajuda.
Demanem per l'ascensor i el guàrdia de seguretat ens diu que ja tanquen que ja no es pot entrar. El Pau puja per l'escala mecànica a avisar als nens que els esperem a baix per anar a sopar. Ja no podré veure al meu nen treballant. El Pau em deixa al mig del pas, de manera que tothom passa mol a prop meu i alguns distrets no se n'adonen i quasi cauen sobre meu.
Amb la poteta bona i les rodes m'aparto una mica, i espero. Tanquen els llums, espero. Per sort el Pau ja baixa.
Anem al carrer, son les 10, els nens han de quadrar caixa, pot passar una estona han dit. Passa una hora, el Pau i jo a sol i serena a la plaça en un banc ell i jo a la cadira. Ens fem fotos amb el mòbil com dos ximplets.
Passen altres persones amb cadira de rodes, alguns porten mantes sobre les cames. Ahhh!!! clar jo soc una pardilla, estic gelada.

Surten els nens i anem a un japonès dels que li agraden al Julià, bufet lliure i cinta transportadora de plats, festaaaaaaaa!!!!.

Alguna gent també fa cara de , on va aquesta amb cadira de rodes, que no ho veu que el passadís és estret?. Al menys és el que jo detecto amb la meva nova mirada de minusvàlida.

Per sort puc seure a la cadira del restaurant fent saltirons amb la cama bona i podem plegar la cadira i deixar-la on no faci nosa.
Suposo que la gent no sabem com actuar davant d'una situació fora del corrent.
Quan jo vaig dreta i camino potser també faig el mateix, mirar amb cara massa amable, deixar passar, ser massa condescendent.
Com en totes les coses és millor preguntar i saber. Vull saber si una persona en cadira de rodes vol que la tractin de manera més amable o no, vull saber i poder parlar obertament sobre els impediments i les coses que els fan ràbia. Ja que m'he trobat així vull aprendre de la situació per no cagar-la quan sigui una persona que camina i és lliure d'anar a tot arreu i no depèn dels altres.

Al meu fill li fa gràcia portar la cadira i comença a fer alguna acrobàcia que temo em pot fer anar a petar a terra. Li crido, ell riu i jo també. Després em deixa en una cantonada i diu que ja em vindran a buscar, que potser em tiren monedes mentrestant.

Al pujar en l'ascensor hem trobat un noi negre ( de color com dirien alguns, o africà com dirien altres, la qüestió és que: és negre) dormint a terra, sense gairebé roba d'abric, amb unes sabatilles foradades.
Quan hem sigut a dalt li he dit al Pau, si quan baixem encara hi és ens l'enduem a casa. Amb l'aprovació del Pau potser ho hauria fet, però el Pau diu, en conya, segurament el pobre noi tindria un trauma si el desperten uns blancs i el fan pujar en un cotxe.

La veritat és que em sento malament de no fer res, ja se que hi ha molta gent en les mateixes circumstancies, ja se que no puc salvar al mon. Però avui he somiat tota la nit amb el pobre noi. Com deu haver anat a petar aquí? On menja?si menja...
Total que no he fet res, ni donar-li diners per comprar-se roba d'abric.
Merda, merda i merda, sempre em quedo en hauria pogut fer...