Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

28 de desembre de 2008

Explico al Julià com pintar amb aquarel·la, ens hi posem tots dos.
L'Adrià avui també treballa, està esgotat.
Em passo el dia sense pena ni gloria, esperant que siguin les 6 de la tarda, tenim entrades per anar a veure FO un espectacle de Los Modernos. Son dos tios molt bons que fan un espectacle que no puc definir, però que cal veure. Ja es la tercera vegada que els veig.

Em preparo la dutxa, ara no em tanco amb el baldó al WC, no em deixen per si torno a caure diuen.
El cas és que he perdut tota la privacitat. De fet el WC de casa mai ha estat gaire privat. Els nens de petits convidaven als seus amics a banyar-se i mentre un era a la banyera, l'altra seia a la tassa del WC.
El cas és que amb les vergonyes de l'adolescència la porta es va tancar i fins ara.
Però ara amb l'excusa de que em vigilen que no caigui, m'obren la porta amb qualsevol excusa. I fins i tot per dir: - Ha vingut la tieta!!!, li diem que passi?, metre ja estic asseguda al WC. Nooo!!!, que no entri ningú caram que estic en boles. Però no importa, la tieta entra i pregunta, mentre jo em vesteixo.
S'agraeix la bona intenció de tota manera.

Marxem a Barcelona, al teatre, Club Capitol sala 2.
Portem la cadira de rodes, del pàrquing al teatre hi ha molta distància.
Per sort ens indiquen un ascensor per pujar al carrer. Sort que només és un pis, es veu que més que ascensor es fa servir d'urinari públic, no gosem tocar ni el botó, la pudor és insuportable...potser l'alcalde Hereu hi hauria de pujar, res una vegada, amb una vegada n'hi hauria prou.

Ja al carrer, anem fent, el Pau empeny i jo ajudo fent girar les rodes. Per a mi ara és una novetat, però penso en els que hi van sempre i no és fàcil.

El pas de vianants te una mica de rampa, però massa pronunciada, els reposapeus rasquen i els peus també.

Això si, la gent en general et deixa passar de seguida si et veu en cadira, i et somriuen o et miren amb cara de pena, que deu ser el que jo faig quan camino.
Està bé que et somriguin, però tenir privilegis, com passar primer etc, em fa sentir malament. Potser és que se que tornaré a caminar normalment.

A l'entrada del teatre la gent em mira raro, ja m'hi vaig acostumant, però el que jo no sabia és que no hi ha accés per a minusvàlids, ni per una simple coixa com jo.

El responsable de la sala, se'ns atansa molt amable però un pel tallat i ens diu que hauré de pujar 2 pisos. Dooooooooooooooosss pisooooooooooooossss?
Cap problema, li dic molt digna, aniré a peu coix. De fet enlloc adverteix que no hi ha accés per a minusvàlids, ni a la pagina d'Internet del teatre ni al Servi Caixa que et cobra una comissió de dos euros i pico per entrada.

Uns minuts abans d'entrar tothom em diuen que puc començar a pujar.....
Prueba superada, ja soc dalt. Els Actors en persona em reben i m'acompanyen al seient. Vaja ja estem. Però no, no pot ser veritat tanta felicitat, ara resulta que els nostres seients que jo vaig agafar al costat del passadís per poder treure la cama no son aquests, son els del final de la fila.
Nooooooooooooooooo!!!! ara si que ja no puc més.

Estic al començament de la fila i tothom entra per aquí, la meva postura és forçada, alguns em fan mala cara i els hi he d'advertir que tinc la cama enguixada i no em puc moure massa. Una senyora em diu que creia que anava en sabatilles al veure el meu peüc. Molt graciosa.
Vénen els amos dels seients, els hi demanem si poden anar al final de la fila i ho fan sense gaire convenciment.

Comença la funció, riem molt, molt, molt.
Per marxar hem d'esperar que marxi tothom.
2 pisos avall a la pota coixa i apa, cadira de rodes i al carrer.

Marxant cap a casa despotrico de la quantitat de coses que una persona amb problemes de mobilitat no pot fer.
Tots hauríem de passar per aquí, els polítics principalment.

Faré una carta a la Vanguardia, si, si.

Caseta, l'Adrià em fa uns espagueti que em senten la mar de bé .
Tele, llit i guix.

Ah!!! que tot plegat no sigui una innocentada!!!!