Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

26 de desembre de 2008.

Dutxa, esmorzar, endreçar i marxar a Barcelona.

A Barcelona, som més que ahir, però tampoc hi som tots, l'àvia ha caigut amb la pluja i se li ha inflat el peu, així que som dues amb tamboret i peu enlaire.

Al voltant de la taula tots som grans, la més jove te 12 anys i és super alta.
Al final de la taula hi ha molt ambient, els joves explicant-se coses.

L'àvia està trista i mirem de consolar-la, després de dinar desmuntem la taula i fem una rotllana amb cadires, ara ve el moment de cantar, aquí si que es canta, a vegades desorganitzadament, però sempre riem molt.
Aquest any falta cantar el NICA....que ve a ser el Ni que només fos...de Lluís Llach, potser com que el Llach s'ha retirat dels escenaris...ja no la cantem, o potser per no pagar a la SGAES els drets d'autor, que està la cosa mu mala.

Els joves posen música jove a tota castanya, els grans la baixen.
Els joves ballen a petició dels grans. Els grans s'hi afegeixen, menys els homes l'àvia i jo que no podem.

Arriba el moment de la tradició, aquesta si que es repeteix any rere any siguem molts o pocs.
El pau es prepara la carn d'olla que li ha fet l'àvia per berenar i se la menja en un racó de la taula.

El Lluís, també segueix la tradició però amb una altra modalitat, cafè amb llet amb quelcom sucat.

També és tradicional a cals Olóndriz disfressar-se, amb qualsevol cosa i de qualsevol manera, només per riure una estona.

En un moment del dinar, me n'oblidava, apareix la tia Ester, germana soltera de l'àvia que viu al pis de dalt.
Felicita el Nadal i diu la frase del dia, de la que ens mofarem llarga estona, com sempre.
Avui la frase és: Heu de posar distància...
La frase provoca interpretacions de tota mena, i algunes no es poden reproduir.
L'Ester, igual que ha vingut marxa i seguim amb la cosa nostra.

En algun moment, pensem en l'avi Lluís, n'estic segura, jo soc la jove i hi penso dons segur que ho faran la seva dona i els seus fills.

Els absents el dia de Nadal fan mal, un dolor cada any més suportable, però un dolor. Per tant, recordem coses que feia o deia. O diem el que diria i faria en aquesta ocasió.

Com diu a vegades la meva mare referint-se als que no hi son: - M'agradaria poder veure'ls una estona, parlar-hi i apa, veien que estan bé i que fan ja em quedaria tranquil·la.
Si, estaria bé, però ens conformem amb la imaginació i el record.

Cada un de nosaltres té un moment per la tristesa també, però ens sobreposem i procurem que no es noti.

Ara ja va siguen hora de marxar cap a casa, la poteta necessita relax i jo també.

Ens acomiadem fins al dia de Reis, que serà el dia de la següent trobada a cals Olóndriz.

A Caldes, els fills queden, el Pau com sempre diu que no te gana, clar, encara fa rotets de carn d'olla.
Jo si, jo vull sopar alguna cosa, remenat d'espàrrecs i gambes amb una torrada integral, menú de tirar avall.
Sofà, tele i manta.
Demà serà un altra dia.