Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Diumenge 21 de desembre.

Un altre dia, amb poteta.
Avui si, avui descanso perquè la cama bona ja necessita un respir.
Al matí escric, com cada dia una estona, va bé, feia molt de temps que no ho feia.
Al migdia dinem, especialitat del Pau, està assajant uns montaditos per un sopar.

Miro una peli: La escafandra y la mariposa . És una pel·lícula basada en una historia real, un redactor de la revista Elle pateix un infart cerebral que el deixa paralitzat completament i només es pot comunicar tancant i obrint l'ull que li queda amb la visió intacta.
Ja se que s'espera de mi una conya, però avui no se perquè estic transcendent, que a vegades , sovint, també és el meu estat natural, encara que no tan conegut per la ciutadania.

La càmera reflecteix en molta part de la pel·lícula el punt de vista del protagonista, el seu camp de visió amb un sol ull.

La cama em fa mal, és cert, però m'oblido d'ella del tot i em concentro en la peli.
Em fa pensar, em poso al lloc del protagonista, és fàcil. Em fa recordar les estones viscudes amb el Romà quan per l'esclerosi que patia ja no podia ni moure les mans i gràcies a un ordinador escrivia el que sentia atrapat al cos immòbil.
Parlava d'una mosca aturada al seu nas, de la impotència de no poder-la treure d'un cop de ma.

Es planteja la mort com una solució en aquests casos, no sentir res, no notar res, però si pensar i veure a tothom passar per davant del teu ull com una pel·lícula.
Dependre del tot menys de tu.

Tot i que vaig plorar veient-la també vaig veure-hi imatges precioses, una platja....el mar...
Hi ha una escena on es veuen els peus les cames i les faldilles de la seva dona i les filles mogudes pel vent i amb colors vius que em va fer adonar de la simplicitat de la felicitat.
Una cosa tan quotidiana com un vestit mogut pel vent pot ser la imatge més vella si saps fixar-hi la mirada.

El pas del temps, aturat aparentment, la rutina d'un hospital pot semblar insuportable, però pot ser també un regal, un espai buit per omplir.

El protagonista aprèn a comunicar-se mentre una logopeda li repeteix les lletres i ell ha de triar la que vol amb un parpelleig.
Lletra a lletra escriu un llibre, cosa impensable en el mon que vivim.
Però te tot el temps.

Segueixo veient cinema aquest cop una peli d'amor, de dones com diuen els homes.
Tot això ho puc fer perquè estic sola a casa, als meus homes els hi fa molta gràcia que a mi m'agradi veure aquest tipus de pel·lícules i que plori els treu de polleguera. Pobres, no saben el que es perden.

Ara la peli que veig és: Posdata: te quiero.
Noi guapo, noia guapa, amor i pam! Ell es mor.
Maco el tema , com per triar-la . Si, però també fa pensar, en la vida i la felicitat. I fa pensar sobre tot en el moment present, sempre pensem que tenim temps per tot fins que ens adonem que és massa tard.

Vaja que ha estat una tarda del tot profitosa mentalment parlant.
Ara tinc gana, merda, és un tema que no varia, malalta o no transcendent o no sempre tinc gana.
Quan sento aquesta gent que diu jo al vespre una poma i un iogurt, em poso malalta. En el meu cas hauria de ser: una poma un iogurt i un somnífer per no recordar que encara tinc gana.
I parlant de gana, el Pau va a buscar uns falafels i uns kebabs al Caldes Döner Kebab que han obert al carrer Montserrat i no us ho perdeu els mengem mentre veiem una peli de xefs. No tenim solució.

Ui me n'oblidava, el Pau gelós de la meva poteta va a urgències , se li ha encarcarat un dit (deu ser un virus informàtic je je), torna amb antibiòtic antiinflamatori i anti - tot. Apa ja estem malaltons quasi tots, a veure qui pot més.

Torna el Julià, anem a dormir, l'Adrià ja fa estona que dorm, demà s'examina de conduir. Soc dolenta, però no se si vull que aprovi a la primera.
Bona nit.