Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Dijous 18 i divendres 19 de desembre.

Avui em treuen bieeeeeeeeeeeeeennnnnnnnn!!!!!

Em dutxo sola i sense que em vigilin, esmorzo sola, i el Pau em porta a la pelu, a una qualsevol, sense escales.

Entro i faig pena amb les crosses, jo em faig pena, no hi ha manera de controlar-les, però la cadira de rodes em sembla excessiva.

Em cauen les crosses, demano que em desin el moneder (no surt d'elles).

Espero una estona en un sofà que sembla de nines, entre coixa, abrigada, corpulenta i axonada al sofà de nines dec semblar caiguda del pis de dalt.
Ja pot passar, em diu una de les noies amb pentinat tallat irregular i puntes vermelles, com formant part del catàleg de possibles coses a fer al teu cap que ofereix l'establiment.

Vull tallar-me el cabell considerablement i fer color. Però no vull un color uniforme, vull uns reflexes més clarets (observeu que dic més clarets, no blancs).

Em porta la carta de color, com sempre, ja em conec, els ulls se me'n van als colors: blau, vermell, taronja i els senyalo tímidament, però la perruquera es veu que em veu massa senyora per portar un cap modern...em suggereix un color vermellós rollo senyora moderneta de 50 anys....(que jo encara no tinc, carai).

Li dono la raó més perquè calli i es posi a la feina que per convenciment comença el ritual de posar-me bata, tovallola etc... Demano revistes, part important del ritual d'anar a la perruqueria, les Holes i les Lectures, les Preislers, les petardes desocupades els galans envellits les operades i estirades amb més o menys gràcia. Les declaracions tipus: Fulanita de tal nos enseña su mansión en La llagosta.

La noia porta els estris i es posa a la feina, paper d'alumini, pudor de tint, santa paciència....em sembla que no anem bé.

Ha passat una hora , ja m'he aprés totes les revistes, (ara ja pot passar al rentacaps) costa, però hi arribo.

Em miro al mirall, meeeeeeeeeeeerda ja m'ha fotut aquelles metxes que tan odio, fondo vermell ratlles blanques. Nooooooooooo jo volia dos tons de vermell, semblo un gat de mala raça.
Bueeeeeeeeeenu respiro fons i em deixo tallar, ja compraré un pot de tint i em faré un apanyo, cosa que no volia fer.

El tall de cabell no és dels millors que m'han fet, però al final ja estic, m'escapo de la laca, es veu que senyora de més de 40 equival a laca obligatòria.

M'aixeco per pagar, m'abraono sobre el mostrador i em cau una crossa, no la recullo, podria anar jo al darrera.
Sense exagerar estic 15 minuts agafada al mostrador com un lloro perquè la noia em vol fer la fitxa. Nom, adreça i telèfon 5 minuts cada cosa.

Panorama: La perruqueria és deserta, hi ha uns 10 seients buits amb els seus respectius miralls al davant. Al sofà de nines dues senyores esperen.
Jo un cop he pagat, dic: -M'espero a que em recullin i suposo que em diran: - si segui ací,senyalant-me un dels seients buits mes a prop de la porta.

Doncs no, em senyalen el sofà de nines. Les dues que ja hi son fan cara de pànic en veure la que els hi ve a sobre si no s'aparten ràpidament. Em fan un lloc al mig i ara si ja semblem un pal de galliner amb tres lloques a punt de fer l'ou. No parlem, no ens movem, no respirem quasi no fos cas que el mínim moviment de qualsevol de les tres fes que la de la punta sortís disparada.....

les perruqueres, escombren, nosaltres ens ho mirem.
Les perruqueres parlen, nosaltres ens ho mirem.
Les perruqueres endrecen, nosaltres ens ho mirem amb cara assassina.

Criden a la més prima de les tres del sofà de nines i li diuen que ja pot passar.
No es nota gaire alleugeriment, però quedem un centímetre o dos més amples.

S'obre la porta, és el meu marit, pregunta si estic, com si no fos evident, i diu que va a buscar el cotxe. Dirigint-se a mi diu la seva frase magistral del dia: - No et moguis d'aquí. Quan tanca la porta conya general.

Em recull i marxo a casa. Escales, ufffffffffff.

Descanso una estona la poteta, em preparo per anar a dinar, em vindran a buscar els meus companys de feina.

El restaurant és estret, no passo ni sense les crosses, però ningú fa cap esforç per apartar-se, només soc una dona gran amb crosses, si fos jove i estigués boneta s'hauria obert un passadís com quan Moisès va obrir les aigües.

Finalment sec, dino, ric, parlo i cap a casa.

Tots em volen ajudar i es fiquen al mig del pas, i el que jo necessito és espai obert, pobres.

Casa, descans i un altra cop hauré de sortir, presentació del llibre de la Memòria Històrica en el que ha participat el Pau i la Marta, baixo amb els pares, ascensor cadira i apa a escoltar.

Sopar amb amics, bé però la poteta ja em fa la perla, demano marxar. Ara no soc lliure de marxar quan vull depenc d'altres, cosa que odio.

Es repeteix la cosa, tothom em vol ajudar i finalment acabo a terra, fan cara de circumstàncies i també riuen. Jo els hi prohibeixo que em toquin, amenaço amb la crossa aixecada,després de molts intents ho aconsegueixo, estic dreta i esgotada.

El pau em deixa en un banc de la plaça mentre va a buscar el cotxe, torna a dir: - No et moguis... jeje.

Estic sola a la plaça a les 12 de la nit, cansada, dolorida,em torno a fer peneta, però penso en tots aquells que ho pateixen per sempre, gent en cadira de rodes que no pot anar on vol, gent amb bastó, gent gran...
No em puc queixar ni vull, posar-te al lloc dels altres és primordial per no convertir-te en un imbecil egòlatra.
Estic contenta, em treuen i em cuiden...deu ser que m'estimen. Bona nit.