Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Diari d'una “poteta” trencada.

Dia 12 de desembre de 2008

Em llevo com cada dia a les set del matí; el Julià ja ha passat per la dutxa i ara es prepara per marxar. Em dirigeixo al “quarto” de bany, faig un pipí, estiro la cadena i... quan em disposo a anar a la cuina per a fer-me el cafè amb llet reglamentari, una força sobrenatural m'empeny i caic a terra. La força sobrenatural no és altra cosa que aigua, una gota d'aigua, dues... o potser més.
La sabatilla fa d'esquí i la cama em vola, en sóc conscient, només d'això, de la resta del meu cos no. Per davant dels meus ulls no passa la “peli” de la meva vida, es veu que això succeeix només en cas de perill de mort i aquest no és el cas.

Següent escena: Jo, estirada a terra, un gerro antic que cau sobre meu per acabar de completar la imatge patètica i, encara jo, intentant que no arribi a terra. Com ja he dit, la peça és antiga però... cau i es trenca.

Una cama no em respon, la miro, la toco però no la sento. De fet estic acostumada a caure i mai no m'he trencat res, però ara sembla diferent. M'espanto, tot em fa mal i fins i tot ploro...no sé si pel dolor o pel ridícul de la situació.

Crido el Julià que en veure’m s'espanta i tan si com no vol ajudar-me a aixecar, però no puc. Li dic que avisi el Pau i sento que li diu: - Pau, corre que la mama ha caigut a terra i no es pot aixecar!!! El Pau ve corrent, tot s'ha de dir, apareix a l'instant per la porta del vàter i també intenta aixecar-me; li dic que no, que no em toqui, però ell, amb el seu pragmatisme habitual, em respon: -En un moment o altre t'hauràs d'aixecar per anar a urgències, oi?
Això em sona a amenaça com quan dius a un nen petit que s'amaga sota el llit: - quan tinguis gana ja sortiràs, és questió de temps.

L'Adrià, que encara era al llit, pregunta què passa. El posen al corrent i completa el trio d'homes que m'observen tirada a terra del vàter i en pijama (ho dic per si algun morbós ha imaginat una altra imatge) i també intenta aixecar-me, però els meus gemecs i els altres dos homes que em contemplen el dissuadeixen de fer-ho. També diu que un moment o altre m'hauré d'aixecar. Vaja novetat!

Al cap de més o menys cinc minuts començo a intentar moure la cama i ja me la noto fins al genoll. Vaja, no està tot perdut! Finalment puc seure i per la vora del pantaló veig que sobresurt un bony grandiós i, alhora, el peu s'ha posat vermell i inflat. Males cartes.

Els meus tres homes, veient la magnitud de la tragèdia, es miren entre ells (jo crec que principalment estan espantats per la feina que els ve a sobre).

Em dutxo, sola, molt digna jo..., m'eixugo, sola, molt digna jo...,em vesteixo, sola, ja no sé què fer amb tanta dignitat, però... no puc pujar les escales! així que busquem les crosses que ja tenim d'altres accidents familiars i marxem cap a Granollers sense fer soroll per no despertar els avis que viuen a dalt i s'esverarien.
I pensar que avui havíem d’anar a una casa rural a passar un cap de setmana Margalef! A hores d'ara no sembla que tingui pinta de poder-se fer.

A l'hospital, “l'enterada” de torn em diu : -això és accident laboral. Accident laboral? Però si anava en pijama i al vàter de casa!
-Sí, accident laboral, assegura ella amb cara de “Quèmasdesplicarami”

Em fa mal el peu o sigui que sí, accident laboral el que vostè digui.

I jo, dreta al passadís. A ningú no se li acut que estic ferida? És clar, com que no sagno...

És al·lèrgica a algun medicament? L'han operat? Té alguna malaltia?
Esperi’s allà.

A la sala d’espera unes iaies “enterades” s'interessen pel meu estat i pronostiquen que no tinc res trencat si no tinc el peu negre, es veu que és un senyal inequívoc de trencadissa tenir el peu negre; en el cas dels africans deu ser quan el tenen blanc, dic jo.

Després d'una hora d'esquivar la conversa que em vol donar una iaia xafardera i procurar que el meu marit no s’embranqui a cops de crossa amb la iaia de torn, finalment, em criden.

Entro en pla atlètic amb les crosses i per poc no em menjo una llitera. La infermera em diu que potser sí que em trencaré més coses perquè es veu que vaig com una moto.

El metge , un tio barbut, agradable i “catxondo” que sembla Papa Noel em mira el peu i diu : -ui molt m'hauria d'equivocar, però això és trencat. Jo, que sóc així de “xula” ara que ja em sento en bones mans dic: -vol dir? Més que res per dir alguna cosa perquè, de fet, també em temo que la cosa ha anat molt més enllà de les altres vegades que tinc per costum caure. Tot seguit, un “negrasso” impressionant, guapo, musculat i educat em porta en cadira de rodes a les radiografies on un noiet “enteradot” em pregunta si no he obert el llum per entrar al vàter; “jeje”, molt graciós, li contesto en pla de... “tu ets tonto o ets tonto”? Segur que es per això que em fa fer postures impossibles a la llitera de radiografies amb el peu de cara i de perfil com a les comissaries.

M’espero al passadís que torni el “negrasso” mentre la gent passa i ni es preocupa del meu peu, sóc jo la que el va apartant per no rebre cap cop.

Box 5. Ningú no ha dit allò de: - “ mujer tantos años, caída en el WC, posible rotura de peroné”. Ho trobo a faltar, a “Hospital Central” aquestes coses les cuiden molt. De cop, sento el metge que diu: “la del box 5, si la radiografia diu que està trencat, que és el que penso, (va sobrat el “payu”), la passeu al box 6 per a enguixar.

“Pues va a ser que si”, El peroné trencat! Em remunto als meus estudis d'anatomia humana, però tinc un buit al cap i no trobo el peroné per enlloc, li dic al metge en pla “mujer fatal”: - recordi’m on tenim el peroné. Ell em respon “tíbia i peroné, és l'os prim de la cama. Ha tingut sort, és una fractura neta, no cal operar. Ahhhhhhhhh, dic jo.

El metge crida la infermera, que està emprenyada perquè li toca un mal torn de Nadal i ho va repetint en veu alta i barrejat amb amenaces, es posa una mena de llençol al voltant de la cintura i demana que li subjectin amb esparadrap, de manera que sembla, com diu ell, un cambrer de l'Europa. Una altra infermera diu a la que està emprenyada que s'emborratxi al vespre, com a solució als seus problemes i entremig d’aquest panorama jo, asseguda a la vora de la llitera amb les cames penjant, amb les faldilles que el metge m'ha arremangat sense miraments mentre s'asseia entre les meves cames en un tamburet baix. Quadre de “peliporno” barata.

El bon home, ajupit per a posar-me el guix, em demana que aixequi el dit gros del peu tant com pugui...com si em volgués tocar el nas. Jo que soc obedient , per estalviar-li el lumbago, l'aixeco i el mantinc cada cop més aixecat fins que em diu “el dit ha de tocar el seu nas, no el meu”.

Marxo de l'hospital, papers, cadira de rodes, adéu al negrasso i cap a casa.

Truquem a la mare, aiiiiiiiiiiiiiiiiiii senyorrrrrrrrrrrrrrrrrr !!!!!
Truquem a ma germana, ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhh !!!!
Truquem al meu fill....no contesta.

Demano esmorzar a crits i mentre ma mare em fa un pa amb tomàquet, el Pau va a fer les gestions pertinents a la meva feina.

El de personal diu que no és accident de treball, que això hauria d'haver passat al carrer, diu. De fet, a mi tan se me'n fot que digui una cosa o l’altra, el cas és que m'espera un mes i mig d'estar a casa, demanant coses i armant-me de paciència. Els companys de feina, molt donats a la broma, es veu que imaginaven la meva caiguda a la dutxa i que per tant jo estava despullada.Coneixent-los, la cosa haurà degenerat en qualsevol cosa, segur.

Ja a casa, m'agencio una cadira vella de l'ordinador sense el respatller i amb la crossa m'ajudo per desplaçar-me, rotllo gondoliero, però sense barret.

Tarda de sofà i trucades de condol i conyes.Visita de la Marta , tornarà més estona diu...s'agraeix. Nit rarota amb el guix i tot i tot...
Demà ja és dissabte.