Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

EL LLUÇ

El lluç és un tipus d’home anònim i pusil•lànime sense alts ni baixos en el seu comportament. Si no fos per la seva poca activitat, fins i tot podria passar desapercebut del tot.
El lluç és innocu, incolor i insípid. Hi ha dones que tenen un lluç al llit i un altre al congelador.
El lluç, el del llit, no porta problemes, això sí que ho té, el pobre. Allà on el deixes s’hi queda i, quan tornes, el tornes a trobar gairebé en la mateixa postura en què l’havies deixat.
El lluç no té vicis, no li calen, només de tant en tant es permet alguna afecció com podria ser fumar cigars inacabables o fer burilles. Això darrer només en casos molt agosarats i mai en públic. El lluç no pensa, no es fa preguntes, per tant, no sap que ho és. La dona d’un lluç acostuma a ser possessiva, mandona i de tant en tant hipocondríaca. Segurament amb qualsevol altre tipus de marit, no es podria permetre els luxes que es permet amb el seu lluç.
El lluç és aquell que surt a les quatre de la matinada nevant en ple hivern a buscar maduixes amb nata, perquè ella té un desig.
El lluç té una aparença suada i relliscosa, potser d’això li ve el nom de lluç, per la humitat.
El lluç, sexualment parlant, vol complaure la dona, però per més que ho intenti no ho aconsegueix mai, per tant, és el candidat perfecte per portar unes banyes enormes, tan enormes que qualsevol cérvol de tercera generació no li arribaria ni a l’alçada de la sabata en qüestió de cornamenta.
A la dona del lluç mai li ha de fer por que li munti una escena de gelosia, el lluç no en sap de muntar escenes, sempre és l'espectador de les que munten els altres, sobretot la dona.
El lluç no gosaria mai pensar pel seu compte, ni bé ni malament, i menys treure’n cap conclusió.
El lluç vesteix amb roba de difunts, és a dir, la dona li fa aprofitar la roba que va deixar l’avi (al cel sia i Déu l’hagi perdonat) o del tiet llunyà o d’un veí. Acostuma per tant a anar molt desfasat en moda, però tant li fa.
Quan la dona torna de compres carregada de paquets per a ella, treu finalment una petita bossa amb uns calçotets blancs de cotó esgrogueït que ha trobat en una merceria que liquidava per defunció de l’amo. Els calçotets acostumen a ser dues talles més grans i li fan campana.
De fet, però, si li fessin aprofitar els calçotets d’algun difunt, tampoc li faria res.
El lluç acostuma a viure rodejat de dones dominadores de la pitjor espècie. Té dona, sogra, filla, mare i tietes solteres a parells.
El lluç, com que desconeix que ho és, mai tindrà pretensions de deixar de ser-ho.
El seu habitat natural es troba allà on el faci anar la dona, però triar per triar, té predilecció per l’aigua salada.