Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Refotuts avions!!!!!

El telèfon sona i una veu d’hostessa telefònica li demana que no es retiri, té una trucada internacional….
Mentre espera escolta una musiqueta insulsa, pensa en ell, la seva cara, la seva expressió , rememora les vegades interminables que han discutit darrerament i el molt que l’estima…
A l’altre costat del fil… Hola, com estàs?
Bé i tu, on ets?
Soc a l’aeroport ja torno cap a casa…
A quina hora arribes?
A tres quarts de deu, em vindràs a buscar?
Ostres, quin pal, no sé si podré deixar als nens amb els avis…
Em faria il.lusió que em vinguessis a buscar i després, podem anar a sopar tu i jo, sols… fa tants dies que no ens veiem…
No sé, no t’ho puc assegurar, si els nens es poden quedar a dormir amb els avis vindré.
Et torno a trucar…
Penja i pensa que potser per fi podran reprendre la seva vida feliç de sempre, sense discussions, sense malentesos, sense crits. Ho prepara tot, els nens, ella, la casa…. Torna a sonar el telèfon. Que fas, vens?
Si, ara m’estava vestint… (llàstima que tingui la regla, pensa sempre em fa estar més irritable).
Per on passo per arribar-hi?
Millor no et fiquis a Barcelona ves per l’autopista.
On seràs de l’aeroport?
A la terminal 1.
D’acord, fins ara, petonets.
Es posa perfum discret, darrera les orelles i a la regatera i una brusa amb un bon escot. Però fa un fred que pela, torna a despullar-se i es posa un jersei sota el vestit jaqueta d’executiva, cal anar a l’aeroport i semblar un de tants yupies del pont aeri.
S 'acomiada dels nens i els hi recomana que es portin bé amb els avis o ho lamentaran, tot el cap de setmana sense televisió….
Els nens no li fan gens de cas, negocien amb l’avi l’hora per anar a dormir… petons de pinta llavis cotxe i carretera.
El radiocassette, és un desastre, me n’hauria de comprar un, pensa, sempre soc la última de tot, m’ hauria de mimar una mica més.
Recorda l’ agradable sensació que experimentava quan anava a la universitat cantant com una boja ,se sentia lliure, ara tot la lliga i la fa sentir malament, inútil.
Decideix que estudiarà, però no se li acut res, informàtica, belles arts, psicologia… finalment pensa que potser només necessita fugir una mica de la rutina i sentir-se una dona a més a més de mare i esposa.
La circulació es complica, M’he ficat a Barcelona, merda!. Mira que ho tenia bé i l’he cagada. No importa tinc temps i si cal que s’esperi, per una vegada a la vida.
Ja és fosc i l’aeroport, és tant ple de cotxes que no es pot aparcar enlloc….
Volta primera, volta segona… a la tercera va la vençuda troba un aparcament davant de la porta d’arribades de la terminal B.
Però ell ha dit terminal 1! Merda, merda i merda!
Decideix no preguntar a ningú per no fer el pagès, ha de semblar desimbolta i habituada a trepitjar aeroports, entra decidida i es planta davant el panel que anuncia les arribades dels vols. Mallorca, Eivissa, Tunísia, Lisboa… no n’hi ha cap que posi Itàlia.
De quina part d’Itàlia deu venir, no ha dit res, no tinc cap mapa al davant. Ostres, tu!
Però vaja no pot ser complicat, de Roma ,Milà, etc…
Ha passat una hora i els ulls li fan pampallugues d’escodrinyar cares desconegudes de gent que la ignora i passa pel seu costat com si no la veies.
Els peus i les cames li fan punxades i el glamour que volia desprendre ja no se li aguanta per cap canto.
Estreny la bossa que li va costar un ronyó contra el seu pit, la seva mare sempre li recorda la de perills que haurà d'afrontar en sortir de casa, el fred, la carretera, els desconeguts i els lladres. L’aeroport és ple de lladres.
El vestit jaqueta tan replanxat d’executiva ja està mig arrugat de tant refregar-hi la bossa.
Comença a estar de mala llet, intenta calmar-se, és conscient que les hormones no li permeten raonar prou bé. Devora xiclets de menta a grapats.
Trucaré, pensa, si no té el mòbil desconnectat el sentirà i sabré si ha arribat o no.
Digues? Hola?
Ella, crispada: On ets?
Ell amb to normal. Estic esperant la maleta, ja surto.
Però on ets, a quina terminal?
Ell. A la 1
Ella,.La 1 no existeix, és A B o C.
A, doncs deu ser la A. On ets tu?
A la B.
Doncs vine a la A, ara surto.
Però , per on passaràs tu?
Per on vols que passi? Per fora o per dins? Per dins?
Ella,en to imperatiu: No! Passa per fora!
Molt bé, jo vaig de la A la B i tu vens de la B la A.
D’acord, però per fora!
Si; per fora!

Surt a fora i es dirigeix cap a la terminal A, li estranya molt que ningú arribi allà perquè no s’hi veu gent, segueix amb passos decidits.
Va pensant en la gana que té, i en l’hora que és, no trobaran res decent per sopar i ella que s’havia imaginat un sopar romàntic i bo s’haurà de conformar amb un entrepà ronyós.
Avui ha menjat només un ou dur i una amanida verda per contrarestar el sopar fantàstic que pensava fer. Ara té una gana de camioner.
La terminal A, és deserta i plena de dones de la neteja que treuen brillo al terra.
Segur que s’ha confós i des de dins, no veu que va cap a la terminal a per on surt tothom, aquests homes, no s’orienten, pensa. Potser no era la terminal 1 potser era la porta 1.
Refà el camí de tornada a la terminal B i la mala llet, ara ja es fa més considerable.
Si algú es fixa en mi pensarà que soc tonta, i en realitat ho soc. Podia haver tornat amb taxi i esperar-lo amb un bon sopar a casa, però al senyor li feia il.lusió i mira tu, tots fotuts.
Torna a ser a la terminal B fixant-se en la cara de tots els passatgers que surten, escolta l’idioma que parlen per descobrir si venen d’Itàlia.

Després d’una estona sense veure sortir ningú, apareix una abalança cridanera i carregada d’enciamades, el vol de Mallorca.
Perd la paciència i s’asseu en un banc, si no la veu, que la busqui, carai!
Havia imaginat una escena d’amor, un somriure, una abraçada i un llarg peto, (amb tant de xiclet, té un alè que tomba a menta, però no hi fa res).
Al seu voltant les famílies, parelles i gent en general s’abracen,es petonegen i somriuen. Ella, allà, palplantada amb la seva mala llet i la seva rancúnia vers tota la raça humana.
Es vol retenir i canviar d’humor, si s’ho proposa encara pot ser el conte de fades que havia imaginat. No s’ho proposa, s’emprenya, s’impacienta i finalment torna a trucar aquest cop des del telèfon de minusvàlids l'únic que està lliure. En una postura del tot ridícula, amb mal de ronyons i la bossa penjant incòmodament del canell ,marca el número.
Quan, sent la veu del seu estimat només li surt: Tu que? (amb veu desagradable)
I ell,ja una mica alterat, respon: I tu ? Que? On ets?
Ella: Jo a la terminal B. I tu?
Ell: No hem quedat a la A? Que hi fas a la B?
Ella:A la A, només hi ha dones de la neteja amb el motxo, ja hi he anat!
Ell:No deus haver arribat al final.
Ella:Allò no té final, és molt llarg.
Ell:Ja vinc cap a la B per fora, vine tu cap a la A
Ella:Molt bé però, ja estic una mica cansada! (penja).

De lluny, en sortir a fora el veu empenyent un carretó amb les maletes i movent la mà. (encara sembla prou animat despres de tanta bronca)
Ella fa un gest desmenjat per correspondre i sent que a pesar de la mala llet que l'envaeix el trobava a faltar i l’estima amb exageració.
Es van acostant i reconeix la seva cara, el seu pantaló i la jaqueta, està rabiosa però.
Es troben, es fan un petó i discuteixen, s’estimen i discuteixen, caminen ara en la mateixa direcció, però segueixen discutint.
Ella té el desig d’abraçar-lo, de besar-lo i de preguntar com ha anat la feina, però només li surten retrets per la boca.
Ella:Aquesta, és la darrera vegada que et vinc a buscar a l’aeroport. (Encara que pensa que li ha agradat i li ha fet il.lusió que ell li demanes, però és molt seva.)
Ell:Aquesta, és la darrera vegada que t’ho demano
Ella: Molt bé.
Ell: Si molt bé.
Tampoc es posen d’acord d’on s’ha de pagar el pàrquing, la targeta no entra i no tenen diners en monedes.
Ell:On has deixat el cotxe?
Ella:Ja no ho sé, fa tanta estona que m’espero!

Ella:Condueix tu, no suportaria conduir ni un minut més. (En realitat s’estima més que condueixi ell, perquè es mou millor per la ciutat, encara que si el pobre està cansat… que es foti).
Ell: On anem a sopar?
Ella: No ho sé, a l’hora que és, ens haurem de conformar amb menjar un entrepà i em nego a menjar entrepans.

Segueixen així fins a un restaurant, els cambrers fan cara de voler plegar, tu diràs, son les dotze! . I ella s’ha de llevar a les set, vaja conya!
Menjant, i bevent sembla que la discussió es refreda, però… no sap perquè, hi torna, discuteix i discuteix quan una veu dins seu li repeteix que afluixi. La mateixa veu que lluita per fer-de escoltar i dir: Vull envellir al teu costat i donar-te la mà per no caure quan siguem vells i l’artrosi ens jugui males passades o quan la vista no sigui massa fiable. Vol dir : T’admiro, et trobo una persona bona incapaç de fer-me cap mala passada, vol dir tantes coses que no dona l’abast .
A casa, al llit es diuen bona nit en veu baixa, es donen l’esquena i tots dos es queden amb ganes d’abraçar-se i fer les paus.
Però no hi poden fer mes, s’estimen, discuteixen, sons feliços junts, discuteixen, es troben a faltar quan no estan junts i discuteixen per telèfon .S’estimen i demà serà un altra dia. Refotuts avions i terminals!