Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

I el metge va dir.....

I el metge va dir: vostè te una depressió de cavall....
En aquell moment a la pantalla de plasma de la meva imaginació va aparèixer un cavall, no un cavall qualsevol, un de pura sang, després i quasi a l’instant una xeringa, drogodependents, barris marginals etc... I finalment com si s’hagués colat en el meu cap, la infanta Elena sense el Marichalar fent salts per sobre d’unes tanques amb un cavall ....

De cavall, depressió de cavall....
Els cavalls tenen tendència a deprimir-se?
Els qui es punxen cavall es deprimeixen?
La infanta Elena està deprimida?

Depressió, vaig pensar entre mi...

Depressió és també un terreny que fa baixada, fa baixada anant a cavall i a peu també, tu estàs al final de la baixada o baixant sense poder parar.

Una altra cosa que et ve a la ment immediatament son euros....i la frase això no entra pel seguro, segur, o hi hauria una llista de tres parells de collons. Que vol dir que al menys tinc tres homes al davant en la llista.

De fet , fa temps que ho se, no es gens normal plorar fins i tot amb els anuncis de detergent que prometen i no compleixen res del que diuen, sobretot que les taques marxen a la primera.

El símptoma més clar va ser però quan una dependenta de la fruita , mentre em pesava les verdures que havia comprat m’explicava amb pels i senyals l’enterrament de la seva mare. Culpa meva, em vaig interessar per la salut de la senyora i va resultar que ja no en tenia.

El tema era emotiu per excel•lència però en aquell cas la meva reacció va sobrepassar amb escreix el fet.

Resulta que a la santa senyora la van enterrar vestida de faralaes maquillada i amb peineta, arracades i flors al cap.
Un coro rociero amenitzava l’acte....mentrestant, jo allà moneder en ma m’adonava del panorama.

Les llàgrimes em queien cara avall sense poder evitar-ho mentre mentalment imaginava les sabates de talo de la difunta de color vermell amb topos blancs sortint del final de la caixa i amb la punta mirant al sostre.

Tot i pensant que en cas d’anar acompanyada hauria hagut d’aguantar-me el riure ....vaig poder deixar de plorar.

La verdulaire seguia afegint detalls escabrosos al seu relat: (...) al final amb el maquillatge va quedar molt bé.

Vaig pagar, em vaig eixaugar els mocs i vaig sortir al carrer convençuda que necessitava parlar amb algú professional.

Una psicòloga..... també podia haver estat un psiquiatre Argenti però la combinació psiquiatra Argenti i divan sempre ha provocat en mi molt de morbo i la veritat no podia permetrem estar més pendent del morbo que de la meva teràpia.....

I un dia va passar ...... la psicòloga va dir : parli’m del seu pare...