Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

MISÈRIES D’UN SEPARAT

Ella s’ho ha quedat tot: la casa, el cotxe, l’ordinador...
Al•lega que el seu fill de set mesos ho necessita per al seu desenvolupament motriu i psíquic.
Ella és mestra, ho sap tothom. És histèrica també, però no ho sap ningú, ningú tret d’ell.

Ell és bona persona, per això s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere, encara que en el seu moment va aportar al matrimoni mobles, un sofà, l’ordinador, un cotxe nou i tot un parament de la llar, que junt amb tot el parament d’ella sumava un bon parament, per viure d’allò més bé.
Ell ara viu en un bloc de pisos, planta baixa. Té un matalàs a terra i només una bombeta que la va canviant d’habitació segons es desplaça. D’aquesta manera quan vol anar a dormir: treu la bombeta del menjador i la porta al WC, fa un pipí i la torna a desenroscar per dur-la al dormitori on la tornarà a posar, en aquest cas, en una làmpada ronyosa que l’antic inquilí va deixar al pis.
La cuina és plena d’armaris deserts que tancats fan el seu efecte, però en obrir-los no cal ser un geni per adonar-se que les coses en aquella casa van mal dades.
No hi ha ni un got, ni un plat , ni una trista paella. Una aranya hi viu, ell creu que ja el coneix, li fa tot l’efecte que l’aranya se’l mira i que fins i tot sent una certa estimació envers ell.
Les aranyes són com les mares, no els calen massa explicacions, només ens miren i penetren en el nostre interior. No es pot enganyar una mare, i menys una aranya .
Sempre tanca les portes dels armaris amb molt de compte, no fos cas que enganxés sense voler una poteta a l’únic ésser viu que se’l mira amb bons ulls.
El pitjor de tot, pensa, no és aquesta buidor de la casa, qualsevol espai es pot omplir de mobles i trastos per un mòdic preu. El pitjor és aquest buit interior que no pot omplir amb res.
Ha passat de tenir totes les comoditats i, fins i tot , algun luxe, a haver de lluitar per veure el seu fill.
No ho troba just, però sap que , ho sigui o no ho sigui, li ha tocat viure així, de l’altra manera tampoc podia aguantar ni un dia més.
Ha passat de ser una persona ordenada, fins i tot metòdica, a no fer-se ni el llit.
No té interès en decorar res, aquella no és casa seva, les parets li cauen al damunt.
I per què hauria de posar color a aquell antre, si tot a dins és gris, d’un gris pastós?
No pot organitzar coses tan senzilles com un esmorzar, no té res de res.

Un bon dia recupera el gust per anar a comprar: comprar en funció de les necessitats que té. Si vol estar-se a casa amb el pijama tot el matí, cal que compri l’imprescindible per fer l’esmorzar si més no.
Entra al supermercat de la cantonada amb una idea clara al cap. Esmorzar, coses necessàries: torradora, pa, cafè, llet, una tassa, pot i cullera, ah! I melmelada i sucre, tot un luxe.
Quan s’acosta a la caixa per pagar, la caixera li fa una mirada burleta mentre comenta , “separat oi?”
“Com ho ha notat?” es pregunta ell, mentre inconscient i dissimuladament es mira la camisa i els pantalons. No va pas brut ni arrugat, no va fet un desastre, de fet, la roba li renta i li planxa la mare perquè el pis no té rentadora.
La caixera , simpàtica ella, li comenta que és força típic de separats recents anar a comprar les coses en funció de la gana o les necessitats que sorgeixen en la nova vida, i dels ànims que es vagin acumulant.
No es preocupi , li diu, aviat el veuré carregat de plats i olles i es farà vostè mateix el dinar , i més endavant ja comprarà per la setmana com si ho hagués fet tota la vida.
Ell, amb la ment ennuvolada de gris de fa dies, no creu pas que la noia tingui raó, què ha de saber ella!

Ell no, ell mai no podrà superar això, ell mai més no tornarà a ser el que era.
Encara que amics i familiars li repeteixin que deixi passar el temps, el dia a dia és tan feixuc que no pot suportar la pròpia existència.
La caixera amb ulls maternals li cobra i li desitja sort.
Quan ja és fora de l’establiment pensa que, en altres moments, segur que s’hauria fixat en la cara, els ulls o els pits de la caixera.
Està perdent facultats , no pot deixar de pensar i de no pensar al mateix temps.
Quan creia que la seva vida estava encarrilada, quan sentia que ja res no podia espatllar el seu dia a dia feliç... “Això és el que volies, no? Dons ja ho tens!” Es repeteix la frase diverses vegades per convèncer el personatge llefiscós i molest que s’ha instal•lat en el seu cervell i que s’entesta en fer-li veure tot el que passa pel seu davant fastigós, greixós i espès no deixant ni una escletxa per a la fantasia o la imaginació.
Avui al supermercat ha comprat una ampolla de whisky i la caixera li ha comentat burleta _ vigili , no és bo beure sol_ Aquesta noia ja el comença a carregar amb els seus comentaris.
Ha decidit agafar una turca monumental, ell sol, no necessita ningú més.
A falta de companys de borratxera es dedica a beure amb els armaris de la cuina oberts, parlarà amb l’ aranya, que tot i no estar ara a la vista sap que l’escolta d’algun racó. Hores més tard l’ampolla cau a terra buida i es trenca en mil bocins. Ell segueix enraonant , ara amb més consonants que vocals. L’aranya resignada teixeix compulsivament, sembla inquieta.
Segur que m’entén pensa ell, “fins i tot s’ha posat nerviosa”.
Com que no està disposat a canviar la bombeta, aquesta nit, es queda adormit al terra de la cuina. L’aranya respira alleujada.

Mesos després i amb un esguard diferent fa cua a la caixa del supermercat. Al carretó, una ampolla de whisky i un altre got, galetes, patates i plats precuinats entre altres coses.
“Un carro ben assortit”, pensa la caixera, “això millora”.
Mentre passa els paquets per la màquina, amb una mirada de complicitat pregunta: un altre got? Té convidats o ha trencat l’altre?
Ell, vermell com un tomàquet, però amb ulls il•lusionats li confessa que sí, que té convidats i que prepararà el sopar ell mateix.
Llavors ella, de sota el mostrador treu un paquet de gots iguals que el que ha comprat ell ... “Això és un regal”, li diu, “em sembla que ja està preparat per més gots”.

Aquell dia torna a casa una mica més reconciliat amb la vida.
La caixera remuga i desitja poder treballar aviat de psicòloga i no haver de matar-se en un supermercat psicoanalitzant els clients a la caixa.