Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Tinc una amiga…..

Tinc una amiga, te la meva edat,ens coneixem poc o molt i compartim moltes coses.
La meva amiga i jo ens comprenem, ens escoltem i a vegades ens discutim, però la nostra relació mai es trenca, mai del tot.
Podem fer el nostre camí durant anys separat l’una de l’altra però tot i així mai no diem que hem deixat de ser amigues.
La meva amiga ara no està bé, pateix i no se com ajudar-la, està deprimida, pateix ansietat.
Quan explica el que li passa ,no la creuen, no l’entenen,la jutgen, la culpabilitzen i li fan retrets del tot fora de lloc.
També l’aconsellen, consells del tipus: tu el que has de fer….és tal o qual cosa.
La meva amiga ha perdut el gust per les petites coses que abans la feien feliç, cantar mentre conduïa, passejar, assaborir un plat exquisit, veure una posta de sol, mirar el mar.
Ara només es capaç de plorar, per coses del tot estúpides a ulls dels altres, un anunci de televisió, el telediari…
M’explica que sent com un forat al pit, que creix i no s’atura, un forat negre, que no la deixa respirar i que en moments molt durs, fins i tot li fa pensar que es morirà.
La meva amiga te l’esperança de que això passarà, tot passa el bo i el dolent.
Li dol sobretot que no la creguin o la prenguin per boja, estar deprimit no es estar boig, no es fer comèdia em diu, però la impossibilitat d’explicar-ho amb paraules fa que el seu mal sigui pitjor.
Ella mateixa es pregunta si serà culpa seva, si serà massa sentimental, si hauria de ser més dura…però no ho sap.
Es pregunta com es pot perdre la capacitat de viure el dia a dia, que ho ha provocat?
Es pregunta, pensa, s’amaga, pateix, te malsons, plora, s’ofega, s’ofega, s’ofega……
La meva amiga em necessita i jo no se que fer, només puc acompanyar-la i plorar amb ella si cal.