Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

AUTODIDACTES DEL SEXE!
Això sí que té mèrit!
En aquest tema del sexe, tothom ha estat autodidacte, com a mínim a la pràctica i pel que fa a la teoria hem tingut mestres de tants tipus que, finalment, no hem sabut a qui fer cas. I cadascú se les ha ventilat com ha pogut. La qüestió sexual està envoltada encara actualment d’un enigma i un no sé què, que tots trobem atractiu i misteriós.
Qui més qui menys ha fet els seus pinitos en aquesta qüestió i gairebé ningú pot dir que ho té tot après sobre el tema.
Recordo la meva època d’adolescent, anàvem a col•legi de monges, i és clar, molta informació no teníem.
La cosa va començar amb converses entre amigues, tan mal informades però tan encuriosides com jo.
Un bon dia la més atrevida de la classe, que sempre n’hi ha una, va demanar a la germana Montserrat, informació sobre el tema.
La pobra dona va passar la pitjor estona de la seva vida. El dia que va entrar al convent, segur que no es podia imaginar que acabés fent front a una situació com aquesta. La demanda d’ informació, astutament, va ser disfressada de manera que semblés que el nostre interès era purament científic i que anava encaminat a saber sobre la procreació sana, cristiana i humana.
Això va fer picar l’ham a la monja i ens va prometre portar algun llibre que fes al•lusió al tema.
Després de dies d’espera, a punt de perdre ja tota esperança, la germana va anunciar, tota cofoia, que ens portava el llibre promès.
El llibre, en qüestió, amb fotografies, textos senzills i molt entenedors explicava fil per randa i amb tots els ets i uts com es formava un pollet dins l’ou fins que es trencava la closca quan naixia.
Ens vàrem quedar amb un pam de nas, i el que és pitjor, pensant que ens prenia el pèl.
Aquells no eren precisament els ous dels que volíem sentir a parlar.
Ja no sabíem d’on treure l’auxili que les nostres ments inquietes necessitaven.
Ens vàrem llençar a la recerca del diccionari, hi descobrírem: penis, vagina, pits.
Però, és clar, això no ens treia del dubte, seguíem sense saber a la practica, la utilitat de tots aquells estris.
Algun llibre amb fotografies de parts ens va fer jurar a totes que no ens casaríem mai i que no tindríem fills.
Els llibres de ciències naturals parlaven sobretot d’animals i no ens hi sentíem identificades (tot i que els anys ens han ensenyat que hi ha gent que fa l’amor com una bèstia).
Ja finalment en una revista vam descobrir la crua realitat amb els nostres escandalitzats ulls oberts com unes taronges.
Imagineu el quadre: les amigues tancades a l’habitació d’una d’elles, entre xisclets i exclamacions i fent-nos creus del que vèiem.
Les senyores de les fotografies amb cara d’atontades, el dit a la boca i moltes amb la llengua fora, amb postures del tot contràries a les que ens havien inculcat les monges per a unes senyoretes decents.
I ells ensenyaven i feien ostentació de l’únic tall de carn que mai havíem vist en aquell estat, i que tot s’ha de dir, en aquell moment ens va fer més por que goig.
A la llarga una li va agafant apreci, ja sigui per instint, necessitat o vici.
En un primer moment pensàvem que sempre estava com a les fotografies, quina nosa!
Però després hem vist que té altres formes més... més com ho diria?...Lànguides.
De tota manera tot i haver vist clarament les eines amb que contàvem no sabíem quin us fer-ne, i aquí començava el drama.
Tothom s’ho va agafar com bonament va saber i així estem, a les nostres velleses i encara provant i provant...i que duri!
Déu nos en guard de saber-ho tot!, perquè perdríem l’interès.