Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Si tens la desgràcia de caure en mans de metges o infermeres malcarats, prepara’t! I dic desgràcia perquè estar malalt ho és, i que et tractin malament també.
No fa gaire en un consultori qualsevol de Catalunya, en aquest cas no era Caldes...

Tinc hora per a un metge. D’entrada cues de gent s’arremolinen al taulell d’informació. Sempre cal torejar el típic que només vol preguntar una cosa i pretén colar-se i acaba aconseguint-ho al final.
El noi o la noia del taulell pot ser simpàtic o no, es veu que no és un requisit per optar a la plaça.
Poden enviar-te: al fons a la dreta, al fons a l’esquerra, seguir la línia groga, blava o lila, a la porta 3, 6, 7 o 25, al pis tal o qual i, això sí, amb una cara de fàstic que et fa sentir que molestes.
Després de passadissos, ratlles, escales i portes finalment arribes al teu destí.
Per si un cas, a la porta, un cartell t’adverteix que no truquis, que algú et cridarà. I...no et criden, i passa el temps i ni et veuen. Finalment surt una infermera i tothom a la vegada pretén donar-li els papers. Ella, depèn del dia que tingui, els agafa o amb veu impersonal et diu que ja te’ls pots confitar fins que et toqui.

Finalment, i no abans de mitja hora, algú crida impúdicament el teu nom, sempre equivocant-se en alguna lletra o en la pronunciació, això mentre no et canviïn el sexe. Tothom et mira amb cara de preguntar-se què deu ser el que et passa o quant et queda de vida.

Entres i el metge ni aixeca la vista, tot i que tu, educada en col•legi de pago, has dit bon dia o bona tarda segons s’escaigui.
Quan per fi aixeca la vista dels papers i et mira amb cara interrogadora i malcarada com dient: “Què senyora, què li passa, que no tenim tot el dia”.
Tu, aplicada, intentes ser clara i concisa, però ell ja torna a posar la vista en els seus estimats papers, i et sents com un tros de carn a la cadira, com un bistec ignorat i deixat de la mà de Déu.

Et fa despullar, o no, segons la part on se situï el teu mal o de les ganes de veure carn que tingui. Et toca i et sacseja sense mirar-te als ulls, no fos cas que una riuada de passió incontrolable li fes perdre el món de vista i s’abraonés sobre teu sense poder refrenar els seus instints més baixos i animals (els metges, ja us ho dic jo, també en tenen d’aquests instints, alguns, i si no que els ho preguntin a algunes infermeres).

Deixant-te fotuda de fred i en pilotes a la llitera, se’n torna a la taula sense haver insinuat en cap moment si et pots vestir o et quedes allà per formar part del mobiliari de la consulta. Una mica farta, t’atreveixes a preguntar si et pots vestir, no fos cas que pogués pensar que ets una exhibicionista i que els metges et provoquen passions incontrolables. Ell, com a tota resposta, deixa anar un petit esbufec que tu, morta de fred, interpretes com un sí.

Ell, amb un bolígraf a la mà, omple receptes i volants i gairebé li cau la bava, ja que això d’analitzar, radiografiar i escanejar el personal li agrada més que a un tonto un llapis.

El dia de l’anàlisi, en ple hivern, a les 8 del matí i a 20 quilòmetres de casa o més, mig adormida i en dejú...

Criden el teu nom i et sona a venjança. Entres. Amb gestos t’indiquen que t’asseguis i que t’arremanguis una màniga; per sort només en tens dues i no hi ha gaire marge d’error.
Amb una xeringa enorme a les mans discuteixen entre elles, totes volen manar i no es posen d’acord. Es veu que la sang va molt buscada; colla de vampirs!
Finalment la més ràpida s’ha apoderat de la xeringa i abans que l’altra reaccioni me la clava de mala manera al braç com si pretengués calar un meló.
Jo, mentrestant, callo com una p..., sóc molt conscient que ella va armada i jo no.
Les discussions i les males cares continuen, però jo marxo per cames apretant-me la tireta del braç agraciat, amb el moneder a l’altra mà i l’abric arrossegant per terra. Em vénen temptacions d’avisar els altres de la cua que corren perill, però només penso en un cafè per no perdre el món de vista.

I algun dia, sents a dir: “És clar, el metge de pago t’escolta i et tracta molt millor”. I jo em rebel•lo i em nego a creure (ja sé que a vegades és veritat, però m’hi nego) que el tracte variï per pagar o no. Perquè pagar, pagar, el que se’n diu pagar a la Seguretat Social paguem tots i molt.
Però és clar, mentre no adrecem les queixes on les haguem d’adreçar, continuarem anant com borregos d’una porta a l’altra, d’un passadís a l’altre com talls de carn que han perdut el nord.
Ep! Que hi ha gent amable i professional, el meu metge per exemple ho és, o us penseu que sóc tonta per triar un metge dels altres?

Coses meves...metges sense maneres...

Algun dia parlarem de les llistes d’espera. Fent cues, he conegut un avi que encara espera que l’operin de fimosi, però està content perquè davant seu només té 15.000 persones