Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

LA TRISTESA

Segur que si em veieu a simple vista ningú diria que ara, dins meu només hi ha tristesa. Ni tan sols, jo que em conec diria que poguessin existir moments tan amargs, i això que jo no em veig a simple vista.

He obert totes les finestres de la casa i fora fa un dia esplèndid, com fa dies que no es veia, un dia de primavera, encara que no ho sigui ( un dia em deia la meva mare que li sabria greu de morir-se entre altres coses per perdre’s la primavera) i té raó. Veient això, encara em costa més d’entendre perquè no he anat a treballar, perquè estic sola en pijama al sofà de casa plorant sense parar i no volen deixar de fer-ho.
Mirant qualsevol racó de la casa veig coses, imatges, fotografies que evidencien una vida feliç, una família, uns amics , uns colors, una llum......les coses, en definitiva, que em fan sentir bé, que fan que jo sigui en general, alegre .
A casa ara mateix em sento protegida de la resta del món. Ara necessito protecció, la tristesa no és gaire ben rebuda. Plorar en públic causa un cert desconcert a la gent que t’envolta i a tu mateix....

No coartem mai a qui riu, però en canvi procurem consolar a qui plora, tenim por que la tristesa s’encomani, veiem la tristesa com un mal perjudicial i el plorar com un símptoma de feblesa.

Potser si, però ara que estic malament, que el teclat neda en llàgrimes (espero que estigui protegit i no m’electrocuti) ara, no us diré que gaudeixo, però si que em sento alleujada, que estic fent fora en definitiva el que em fa mal el que m’amoïna. Les pors que tinc davant de la vida.

I no vull dissimular, no vull que em consolin i que m’animin a deixar de plorar, no vull sentir tot un seguit d’arguments que diguin que no tinc dret a estar així, que no em puc queixar de la vida que tinc. Totes aquestes elucubracions mentals ja me les se fer jo tota soleta, que ja sóc gran per ser feliç i també per deprimir-me amb coneixement de causa.

Coneixent-te, ningú ho diria....he sentit alguna vegada de boca de gent que creu que em coneix i no té punyetera idea de com sóc. No saben ,per exemple, que miro pel•lícules que ja sé que em faran plorar, que visito el cementiri i recordo la gent que estimo i que ara, només viuen dins meu.
Que fins i tot puc entrar en una església perquè ja no em fa por, com quan era petita, l’olor a cera , el silenci i els Sants mirant-me en mig de la penombra.
Perquè el silenci va bé per pensar i en aquest món o marxes a mil metres d’alçada a fer-ho o no tens un moment de pau . D’altres en diuen resar jo, penso.
Coneixent-me ningú ho diria, oi ? però totes aquestes també són coses meves..........
De fet, estic contenta perquè encara sóc capaç de plorar amb els telediaris o fins i tot mirant per la finestra mentre em prenc el cafè amb llet del matí, perquè un símptoma d’estar viu, és riure, però també plorar.