Tinc una amiga…..

Tinc una amiga, te la meva edat,ens coneixem poc o molt i compartim moltes coses.
La meva amiga i jo ens comprenem, ens escoltem i a vegades ens discutim, però la nostra relació mai es trenca, mai del tot.
Podem fer el nostre camí durant anys separat l’una de l’altra però tot i així mai no diem que hem deixat de ser amigues.
La meva amiga ara no està bé, pateix i no se com ajudar-la, està deprimida, pateix ansietat.
Quan explica el que li passa ,no la creuen, no l’entenen,la jutgen, la culpabilitzen i li fan retrets del tot fora de lloc.
També l’aconsellen, consells del tipus: tu el que has de fer….és tal o qual cosa.
La meva amiga ha perdut el gust per les petites coses que abans la feien feliç, cantar mentre conduïa, passejar, assaborir un plat exquisit, veure una posta de sol, mirar el mar.
Ara només es capaç de plorar, per coses del tot estúpides a ulls dels altres, un anunci de televisió, el telediari…
M’explica que sent com un forat al pit, que creix i no s’atura, un forat negre, que no la deixa respirar i que en moments molt durs, fins i tot li fa pensar que es morirà.
La meva amiga te l’esperança de que això passarà, tot passa el bo i el dolent.
Li dol sobretot que no la creguin o la prenguin per boja, estar deprimit no es estar boig, no es fer comèdia em diu, però la impossibilitat d’explicar-ho amb paraules fa que el seu mal sigui pitjor.
Ella mateixa es pregunta si serà culpa seva, si serà massa sentimental, si hauria de ser més dura…però no ho sap.
Es pregunta com es pot perdre la capacitat de viure el dia a dia, que ho ha provocat?
Es pregunta, pensa, s’amaga, pateix, te malsons, plora, s’ofega, s’ofega, s’ofega……
La meva amiga em necessita i jo no se que fer, només puc acompanyar-la i plorar amb ella si cal.

A què juguem?
Qui no ha anat a comprar joguines aquestes festes? Ningú se n´ha escapat. Tots hem acabat passant “pel tubo” del ritual de Nadal i Reis, però està bé , els nens es mereixen una “fantasia animada de ayer y hoy “ a l’ any .
El que no es mereixen realment és algun tipus de joguines que hi ha al mercat.
Com es nota que no es tenen en compte les seves preferències i se’ls fa anar cap a la violència (els nens ) o la carrincloneria (les nenes).
Barbies, Kens, “pequeños ponis” , nines que fan pipi i caca,que tenen mocs, que els salten les llàgrimes, , i segur que altres fan porqueries que no tinc controlades.
Però si heu anat a comprar, no us heu esgarrifat? No? Doncs molt mal fet. Esgarrifeu-vos d’ara endavant! . Els publicistes i venedors no saben res de nens/es només saben treure els diners i enganyar.I AMB ELS NENS/ES NO S’HI JUGA , SENYORS!
Nosaltres els grans, hauríem d’aconsellar els nostres fills/es i ensenyar-los a defensar-se de la publicitat enganyosa i del consumisme.
Per començar a posar exemples, citaré la Barbie dentista.Què, vosaltres anirieu a treure-us un queixal amb una noia més preocupada pel seu físic que per la feina que fa?.
Segur que us anestesiaria malament i us deixaria fets un nyap mentre es mira al mirall rosa de la consulta.A més si us fixèssiu en el seu maletí , també de color rosa amb material mèdic rosa, ja veuríeu que no podem anar bé.
És de valorar, però, que li donin unes funcions més reals i profitoses, dentista, metge...
Almenys ha deixat de jeure al iot, a la caravana, a la piscina, o al bany de bombolles, i haurà deixat de preocupar-se una mica del seu pelo bonito, maquillaje sorpresa, mechas de color,sus compras o sus trajes luminosos .
(A casa fem broma amb la Barbie jubilada, con su residencia de la tercera edad y su dentadura postiza ).
Ah! I gràcies a Dèu que li han trobat una funció al Ken, perquè a part de ser guapo, anar vestit d’esport o amb americana,què fa?
No se li coneix cap gràcia, potser si fos de mida natural la tindria, però com a nino, és insípid.
Sort que ara tindrà una funció important. Mireu, ha sortit la Barbie princesa trenza larga que diu textualment a peu de foto:al tocar la corona de Barbie,sus cabellos se alargan para que Ken pueda subir por ellos a rescatarla.
Ja està bé que et rescatin, però si se t’han d’enfilar als cabells, no sé si val la pena, la veritat.
La Barbie, ara per ara, no ha transmès cap valor encomiable, tot és bellesa, luxe i ganduleria.
Potser si la posen a treballar, s’engreixarà de menjar de pressa, tindrà estrès de la feina i serà una dona normal i no una top model de pa sucat amb oli.
M’he dedicat a seguir fil per randa un catàleg de joguines d’uns grans magatzems i creieu-me no té desperdici i si a més a més llegeixes els comentaris,ja se’t posa la pell de gallina.
Diu. Yate belville, un precioso yate de fàcil construcción para passar unas esplendidas vacaciones
Això està en l´apartat LEGO para chicas acompanyat de tienda de modas, piscina y villa.
Els nens tenen en canvi una varietat de centro de rescate, cañon de los intrepidos, tècnic y ràdio control.
Els comentaris a peu de foto si es refereixen a joguines per a nena són d’aquest tipus.maravilloso, fascinante, encantador, de ensueño, ja dóna per fet que les donetes, es deixen entabanar per aquestes meravelles lingüístiques.
Les disfresses que es portaran aquest any són , per a nena, com sempre, de princesa o de fava madrina, i per a nens varietat d’herois com El Zorro, ( clar que no estaria bé disfressar una nena de Zorra, per aquesta vegada , res a dir.)
I també tenim el kit futura mujer, planxes, fregones, escombres, rentadores ,bebès...
Fins i tot a l’apartat de bicicletes , les de nenes són de color rosa amb cistellet al davant per si has d’anar a fer encàrregs.
Tenim tamb´e els jocs creatius,mis joyas, mis flores, mis labores per a nenes .
Alfareria, botànica electricidad per a nens i alguna nena intrèpida.
No hi ha però cap nen que pugui ser amant de sus flores o sus joyas...s’ha de fotre i ser un guerrero intrépido o jugar al alfarero competente o al electricista molón .
Pobres nens , també , o es barallen amb armes de les galàxies o juguen amb construccions o són el primero de la clase , un joc que només de veure’l ja fa por.
I per acabar les meves elucubracions mentals d’avui us diré que m’he fixat que les joguines de bebè no tenen sexe .Totes van adreçades a bebès, ni nens ni nenes, es veu que el sexe els hi surt després, a primària , llavors tot són presses a comprar cuinetes, camionets...
Què ens està passant?
Hem perdut el nord ? O també l’est, l’oest i el sud?
Estimats Reis d’Orient feu-hi més que nosaltres. Ja sabeu que em porto bé.

EL NADAL .... SEMPRE

Au nena, lleva’t que ja són les dotze. Les tietes són a punt d’arribar i encara hem de parar la taula. Així m’he llevat moltes vegades per Nadal quan vivia a casa dels pares. La nit anterior havia sortit i els meus ulls no s’obrien ben bé fins haver entrat a Sant Esteve. Però el miracle el feia una dutxa, que aconseguia fer-me posar cara de persona amb totes les seves facultats mentals en acció.
Després venia l’eterna batalla de “Nena i avui que et posaràs?” Ai senyor! Aquella edat meva i aquell dia tan assenyalat. No encertar amb el vestuari era jugar-se la vida. No recordo qui feia més concessions si la meva mare o jo, o totes dues. Però finalment el resultat mai era el desitjat ni per ella ni per a mi. I després el meu pare...
Venga ya podrías haberte levantado antes, tenéis a tu madre en la cocina desde las ocho y es que no se os ve ningún detalle, es que no colaboráis... bla, bla, bla. (El meu pare renya en castellà.)
Els meus dos germans –germà i germana – eren més petits, però sempre pringàvem més les nenes que el nen (privilegis ancestrals del mascle).
I les iaies? La mare del pare i la mare de la mare, cadascuna escombrava cap a casa seva i lògicament defensava el seu corresponent fill/a tot buscant-li totes les seves virtuts i gràcies. La una era catalanista fins al moll de l’os, era de la ceba,. Del Barça, i a més, presumida i preocupada per la seva imatge
Em queda bé això? Mira-m’ho bé! No em surt pas el biso per sota la faldilla? És que desprès aniré a l’Esplai, no, a ballar, no, a mirar i a parlar amb les amigues, perquè a la meva edat ja no em convé cuidar a cap avi...
Després l'altra iaia , una dona petitoneta de cabell blanc que sempre anava vestida de negre.
Quan era jove s’havia quedat vídua amb un fill de mesos i va haver de pujar-lo tota sola com va poder i fins i tot li va donar estudis.
Quan ens ho explicava no ens feia ni fu ni fa , però després de més gran , quan la vida et va fent putadetes entens moltes coses i valores molt més a tothom.
Aquesta iaia era afeccionada a canviar el nom i els accents de les coses , a casa encara conservem el particular vocabulari de la iaia com ara: astronata( astronauta) pechicola (pepsi-cola) , ôctavo ( per a indicar el vuitè pis d´un edifici) mèndigo ( fent referència a les persones que es veuen obligades a mendicar), i moltes més.
Fervent admiradora de les aspirines i dels caramels que ho curaven tot i era de les que deien que sort que mai es queixava, perquè ella estava mes fumuda que ningú.
Després teníem a les tietes de Centelles, la Ramona i l´Agneta .
Eren unes solterones de tota la vida , que vivien juntes, i sabien la vida i miracles de tot el poble incloent-hi defuncions i naixements.
La una extremada de caràcter i de vestuari , i l´altra discreta i bona persona fins al deliri..A vegades encara fem paròdia d´elles amb la meva germana (molt feta a la broma com jo)
Quan eram petites els hi birlavem les galetes de l´armari on les tenien amagades ( les galetes embolicades) fins que ens van enxampar i des de llavors a aquell tipus de galetes les anomenem del robo.
I es que les meves tietes podrien haver estat la tieta del Serrat , les Teresines de la Cubana o les solterones Dafne i Estella del Tricicle.
Tothom té unes tietes així, però les nostres eren úniques, les autèntiques les genuïnes.
De Nadals , com a totes les cases , n´hem passat de tots colors , de més bons, de més dolents, de més tristos i de més alegres.
El menú sol variar amb els anys, però darrerament conservem una especialitat de la casa que anomenem “ palillos” ( una mena de pinxos fets amb escuradents) deliciosos!!!
És una recepta que passa de generació en generació .
Ah però no ens podem pas oblidar del vi , il•lustríssim Bach ( com deia la iaia)
, el cava i el “ control” ( també de collita pròpia de la iaia), enlloc de dir Cointreau ).
I després d´un bon dinar,una bona xerrameca familiar no gaire diferent de la de qualsevol diumenge.
El temps ha passat i les iaies ja no hi son, ni les tietes ni molta més gent, que sense seure a la nostra taula de Nadal , sempre han estat al meu cor, ara i sempre.
El Nadal sense aquestes persones, no seria res, seria buit, només seria una excusa per a comprar , felicitar, atiborrar-se de torrons i neules, beure cava i brindar a la babalá, i fer regals per enganyar.....
Però tinc la sort de tenir una família formidable, de qui em sento orgullosa, uns amics de veritat, pocs però bons, i molta gent que estimo.
El meu Nadal és ple, no necessito fingir i desitjo gaudir de tots ells molt de temps , perquè a part d´això....Què és la vida ? Un frenesí? , la vida és el que tenim i prou.
No siguem hipòcrites, felicitem-nos de tot cor, però tot l´any , no aquest quatre dies que es mes fàcil. Allò que costa més és mantenir l´euforia nadalenca tot l´any, no fotem!.

AUTODIDACTES DEL SEXE!
Això sí que té mèrit!
En aquest tema del sexe, tothom ha estat autodidacte, com a mínim a la pràctica i pel que fa a la teoria hem tingut mestres de tants tipus que, finalment, no hem sabut a qui fer cas. I cadascú se les ha ventilat com ha pogut. La qüestió sexual està envoltada encara actualment d’un enigma i un no sé què, que tots trobem atractiu i misteriós.
Qui més qui menys ha fet els seus pinitos en aquesta qüestió i gairebé ningú pot dir que ho té tot après sobre el tema.
Recordo la meva època d’adolescent, anàvem a col•legi de monges, i és clar, molta informació no teníem.
La cosa va començar amb converses entre amigues, tan mal informades però tan encuriosides com jo.
Un bon dia la més atrevida de la classe, que sempre n’hi ha una, va demanar a la germana Montserrat, informació sobre el tema.
La pobra dona va passar la pitjor estona de la seva vida. El dia que va entrar al convent, segur que no es podia imaginar que acabés fent front a una situació com aquesta. La demanda d’ informació, astutament, va ser disfressada de manera que semblés que el nostre interès era purament científic i que anava encaminat a saber sobre la procreació sana, cristiana i humana.
Això va fer picar l’ham a la monja i ens va prometre portar algun llibre que fes al•lusió al tema.
Després de dies d’espera, a punt de perdre ja tota esperança, la germana va anunciar, tota cofoia, que ens portava el llibre promès.
El llibre, en qüestió, amb fotografies, textos senzills i molt entenedors explicava fil per randa i amb tots els ets i uts com es formava un pollet dins l’ou fins que es trencava la closca quan naixia.
Ens vàrem quedar amb un pam de nas, i el que és pitjor, pensant que ens prenia el pèl.
Aquells no eren precisament els ous dels que volíem sentir a parlar.
Ja no sabíem d’on treure l’auxili que les nostres ments inquietes necessitaven.
Ens vàrem llençar a la recerca del diccionari, hi descobrírem: penis, vagina, pits.
Però, és clar, això no ens treia del dubte, seguíem sense saber a la practica, la utilitat de tots aquells estris.
Algun llibre amb fotografies de parts ens va fer jurar a totes que no ens casaríem mai i que no tindríem fills.
Els llibres de ciències naturals parlaven sobretot d’animals i no ens hi sentíem identificades (tot i que els anys ens han ensenyat que hi ha gent que fa l’amor com una bèstia).
Ja finalment en una revista vam descobrir la crua realitat amb els nostres escandalitzats ulls oberts com unes taronges.
Imagineu el quadre: les amigues tancades a l’habitació d’una d’elles, entre xisclets i exclamacions i fent-nos creus del que vèiem.
Les senyores de les fotografies amb cara d’atontades, el dit a la boca i moltes amb la llengua fora, amb postures del tot contràries a les que ens havien inculcat les monges per a unes senyoretes decents.
I ells ensenyaven i feien ostentació de l’únic tall de carn que mai havíem vist en aquell estat, i que tot s’ha de dir, en aquell moment ens va fer més por que goig.
A la llarga una li va agafant apreci, ja sigui per instint, necessitat o vici.
En un primer moment pensàvem que sempre estava com a les fotografies, quina nosa!
Però després hem vist que té altres formes més... més com ho diria?...Lànguides.
De tota manera tot i haver vist clarament les eines amb que contàvem no sabíem quin us fer-ne, i aquí començava el drama.
Tothom s’ho va agafar com bonament va saber i així estem, a les nostres velleses i encara provant i provant...i que duri!
Déu nos en guard de saber-ho tot!, perquè perdríem l’interès.

Si tens la desgràcia de caure en mans de metges o infermeres malcarats, prepara’t! I dic desgràcia perquè estar malalt ho és, i que et tractin malament també.
No fa gaire en un consultori qualsevol de Catalunya, en aquest cas no era Caldes...

Tinc hora per a un metge. D’entrada cues de gent s’arremolinen al taulell d’informació. Sempre cal torejar el típic que només vol preguntar una cosa i pretén colar-se i acaba aconseguint-ho al final.
El noi o la noia del taulell pot ser simpàtic o no, es veu que no és un requisit per optar a la plaça.
Poden enviar-te: al fons a la dreta, al fons a l’esquerra, seguir la línia groga, blava o lila, a la porta 3, 6, 7 o 25, al pis tal o qual i, això sí, amb una cara de fàstic que et fa sentir que molestes.
Després de passadissos, ratlles, escales i portes finalment arribes al teu destí.
Per si un cas, a la porta, un cartell t’adverteix que no truquis, que algú et cridarà. I...no et criden, i passa el temps i ni et veuen. Finalment surt una infermera i tothom a la vegada pretén donar-li els papers. Ella, depèn del dia que tingui, els agafa o amb veu impersonal et diu que ja te’ls pots confitar fins que et toqui.

Finalment, i no abans de mitja hora, algú crida impúdicament el teu nom, sempre equivocant-se en alguna lletra o en la pronunciació, això mentre no et canviïn el sexe. Tothom et mira amb cara de preguntar-se què deu ser el que et passa o quant et queda de vida.

Entres i el metge ni aixeca la vista, tot i que tu, educada en col•legi de pago, has dit bon dia o bona tarda segons s’escaigui.
Quan per fi aixeca la vista dels papers i et mira amb cara interrogadora i malcarada com dient: “Què senyora, què li passa, que no tenim tot el dia”.
Tu, aplicada, intentes ser clara i concisa, però ell ja torna a posar la vista en els seus estimats papers, i et sents com un tros de carn a la cadira, com un bistec ignorat i deixat de la mà de Déu.

Et fa despullar, o no, segons la part on se situï el teu mal o de les ganes de veure carn que tingui. Et toca i et sacseja sense mirar-te als ulls, no fos cas que una riuada de passió incontrolable li fes perdre el món de vista i s’abraonés sobre teu sense poder refrenar els seus instints més baixos i animals (els metges, ja us ho dic jo, també en tenen d’aquests instints, alguns, i si no que els ho preguntin a algunes infermeres).

Deixant-te fotuda de fred i en pilotes a la llitera, se’n torna a la taula sense haver insinuat en cap moment si et pots vestir o et quedes allà per formar part del mobiliari de la consulta. Una mica farta, t’atreveixes a preguntar si et pots vestir, no fos cas que pogués pensar que ets una exhibicionista i que els metges et provoquen passions incontrolables. Ell, com a tota resposta, deixa anar un petit esbufec que tu, morta de fred, interpretes com un sí.

Ell, amb un bolígraf a la mà, omple receptes i volants i gairebé li cau la bava, ja que això d’analitzar, radiografiar i escanejar el personal li agrada més que a un tonto un llapis.

El dia de l’anàlisi, en ple hivern, a les 8 del matí i a 20 quilòmetres de casa o més, mig adormida i en dejú...

Criden el teu nom i et sona a venjança. Entres. Amb gestos t’indiquen que t’asseguis i que t’arremanguis una màniga; per sort només en tens dues i no hi ha gaire marge d’error.
Amb una xeringa enorme a les mans discuteixen entre elles, totes volen manar i no es posen d’acord. Es veu que la sang va molt buscada; colla de vampirs!
Finalment la més ràpida s’ha apoderat de la xeringa i abans que l’altra reaccioni me la clava de mala manera al braç com si pretengués calar un meló.
Jo, mentrestant, callo com una p..., sóc molt conscient que ella va armada i jo no.
Les discussions i les males cares continuen, però jo marxo per cames apretant-me la tireta del braç agraciat, amb el moneder a l’altra mà i l’abric arrossegant per terra. Em vénen temptacions d’avisar els altres de la cua que corren perill, però només penso en un cafè per no perdre el món de vista.

I algun dia, sents a dir: “És clar, el metge de pago t’escolta i et tracta molt millor”. I jo em rebel•lo i em nego a creure (ja sé que a vegades és veritat, però m’hi nego) que el tracte variï per pagar o no. Perquè pagar, pagar, el que se’n diu pagar a la Seguretat Social paguem tots i molt.
Però és clar, mentre no adrecem les queixes on les haguem d’adreçar, continuarem anant com borregos d’una porta a l’altra, d’un passadís a l’altre com talls de carn que han perdut el nord.
Ep! Que hi ha gent amable i professional, el meu metge per exemple ho és, o us penseu que sóc tonta per triar un metge dels altres?

Coses meves...metges sense maneres...

Algun dia parlarem de les llistes d’espera. Fent cues, he conegut un avi que encara espera que l’operin de fimosi, però està content perquè davant seu només té 15.000 persones

L’ENVEJA PUNYETERA
Aquest és un sentiment que podríem prescindir-ne instantàniament i ningú no el trobaria a faltar.
És completament inservible, no fa cap servei ni cap falta.
Les persones un tant originals desperten sovint enveges; sempre disfressades de menyspreu.
Generalment a la persona envejosa li agrada disfressar la seva impotència menyspreant allò que l’objecte de la seva enveja fa, diu o és.
Ningú no pot evitar que li tinguin enveja, ningú no hi pot fer res, ni crec que hi calgui fer res.
Els envejosos són persones malaltes en certa manera que gaudeixen fent-se mala sang amb el que la resta de la gent aconsegueix i que ells no tindran mai, unes vegades per falta de talent i d’altres per no proposar-s’ho.
No tenir cap talent ni cap gràcia porta sovint a ser envejós. Hi ha persones totalment anònimes que no interessen a ningú i que en lloc de dedicar-se al seu cultiu personal, es dediquen a criticar els que són especials en una o altra cosa.
Enveja sana és disfressar la nostra impotència o la falta de recursos i que sembli així que ens alegrem del que l’altre ha aconseguit.
D’altra banda és molt humà tenir enveja, però com en tots els materials perillosos cal un control, no es pot desbordar, és perillosa igual que la calumnia que sovint va de la mà de l’enveja.
Calumnia que alguna cosa queda és una frase que sovint ens deia el meu pare quan criticàvem a un o altre nen de l’escola o del carrer.
No escampeu mai rumors sobre ningú, perquè sovint el fet de repetir-lo ja porta a exagerar-lo.
Només falta que algú faci córrer la veu que t’entens amb algú, guanyes més cales del compte, robes o tens una malaltia lletja, que encara que no sigui veritat les mirades a la cua del forn t’adverteixen que alguna cosa passa.
Cultiveu-vos a vosaltres mateixos i deixeu de banda tot allò que us fa ser pitjors, el que té mèrit és lluitar per ser cada dia millor sempre comptant amb el que tu tens, el que tenen els altres, per ells, i que els hi aprofiti, que segur que s’ho han guanyat i si no s’ho han guanyat, tu a la teva.

LA TRISTESA

Segur que si em veieu a simple vista ningú diria que ara, dins meu només hi ha tristesa. Ni tan sols, jo que em conec diria que poguessin existir moments tan amargs, i això que jo no em veig a simple vista.

He obert totes les finestres de la casa i fora fa un dia esplèndid, com fa dies que no es veia, un dia de primavera, encara que no ho sigui ( un dia em deia la meva mare que li sabria greu de morir-se entre altres coses per perdre’s la primavera) i té raó. Veient això, encara em costa més d’entendre perquè no he anat a treballar, perquè estic sola en pijama al sofà de casa plorant sense parar i no volen deixar de fer-ho.
Mirant qualsevol racó de la casa veig coses, imatges, fotografies que evidencien una vida feliç, una família, uns amics , uns colors, una llum......les coses, en definitiva, que em fan sentir bé, que fan que jo sigui en general, alegre .
A casa ara mateix em sento protegida de la resta del món. Ara necessito protecció, la tristesa no és gaire ben rebuda. Plorar en públic causa un cert desconcert a la gent que t’envolta i a tu mateix....

No coartem mai a qui riu, però en canvi procurem consolar a qui plora, tenim por que la tristesa s’encomani, veiem la tristesa com un mal perjudicial i el plorar com un símptoma de feblesa.

Potser si, però ara que estic malament, que el teclat neda en llàgrimes (espero que estigui protegit i no m’electrocuti) ara, no us diré que gaudeixo, però si que em sento alleujada, que estic fent fora en definitiva el que em fa mal el que m’amoïna. Les pors que tinc davant de la vida.

I no vull dissimular, no vull que em consolin i que m’animin a deixar de plorar, no vull sentir tot un seguit d’arguments que diguin que no tinc dret a estar així, que no em puc queixar de la vida que tinc. Totes aquestes elucubracions mentals ja me les se fer jo tota soleta, que ja sóc gran per ser feliç i també per deprimir-me amb coneixement de causa.

Coneixent-te, ningú ho diria....he sentit alguna vegada de boca de gent que creu que em coneix i no té punyetera idea de com sóc. No saben ,per exemple, que miro pel•lícules que ja sé que em faran plorar, que visito el cementiri i recordo la gent que estimo i que ara, només viuen dins meu.
Que fins i tot puc entrar en una església perquè ja no em fa por, com quan era petita, l’olor a cera , el silenci i els Sants mirant-me en mig de la penombra.
Perquè el silenci va bé per pensar i en aquest món o marxes a mil metres d’alçada a fer-ho o no tens un moment de pau . D’altres en diuen resar jo, penso.
Coneixent-me ningú ho diria, oi ? però totes aquestes també són coses meves..........
De fet, estic contenta perquè encara sóc capaç de plorar amb els telediaris o fins i tot mirant per la finestra mentre em prenc el cafè amb llet del matí, perquè un símptoma d’estar viu, és riure, però també plorar.

L’HOME MALALT

Estudis realitzats a ciutats hospitalàries conegudes, han arribat a la conclusió que l’home malalt no existeix, més aviat, per descriure’l hauríem de parlar de l’home moribund o terminal. L’home, senyores i senyors, no està mai malalt. L’home quan té una malaltia comuna (comuna a tots els mortals, s’entén) del tipus “res de l’altre món” com un refredat, una grip o una punxada al baix ventre, no està malalt, es mor directament.L’home malalt acostuma a gemegar, a tossir, a rebufar, a fer sorolls variats, a roncar, a estossegar, a remugar, a rondinar i a lamentar-se tristament de la seva mala sort.Cal dir, però, que tot això no ho fa mai al llit, sempre està al sofà, embolicat amb un cobrellit que li arrossega per terra amb les sabates posades, el televisor engegat i a poder ser veient algun programa de futbol.I en casos molt terminals s’atrevirà a beure cervesa o whisky, al·legant que pel temps de vida que li queda, tant se li en dona i, a més, és l'única cosa que li passa i li ve de gust. L’home malalt no va mai al metge, segons ell, ja sap perfectament el que té i assegura que no li cal cap altre home per dir-li allò que ell ja sap (que té els dies comptats).L’home malalt accedeix a engolir alguna Aspirina o xarop només per no sentir a la dona, la mare o l’amiga que té cura d’ell, però no perquè cregui que li pot anar bé, ja que està convençut que d’aquí a poques hores serà un cadàver tirat al sofà.L’home malalt imagina malalties que encara no s’han descobert i es veu als diaris omplint la pàgina de ciència amb els seu cas del tot estrany amb fotografies a tot color.L’home malalt arriba a fer la vida tan impossible a la seva dona que aquesta només desitja que millori per poder-li demanar el divorci. Els fills de l’home malalt es disputen l’herència les primeres vegades que el veuen agonitzar, però amb el temps ja no li fan ni cas, aprofiten l’avinentesa per fotre-li les claus del cotxe i anar amb la noia a un descampat a fer manetes sense perill de rebre una bronca.L’home malalt si és fumador segueix fumant i tossint com si res, creu que una mica de tabac no agreujarà més el seu mal, però en canvi l’ajudarà a passar les seves darreres hores en aquest món.Un bon sistema per acollonir un home malalt o moribund serà portar-lo a urgències a l’hospital, on després de fer-li mil i una prova no li queden ganes de fer més la víctima (en cas que fos comèdia el que feia). I en el cas fatídic que fos veritat que està molt malament, quin millor lloc que un hospital equipat amb tot tipus d’invents per analitzar, extirpar i medicar qualsevol malaltia comuna o no, per portar-hi a un home malalt o terminal?

PRESENTACIÓ LLIBRE COSES MEVES, COSES LEF… 11 DE MAIG de 2007 La veritat és que jo anava ben refiada que enredant algú mediàtic per presentar el meu llibre… no hauria de dir ni mu… Ho he intentat, però els mediatics no estan al meu abast.... Un mediàtic et treu sempre d’un apuro, ja sigui una presentació, inauguració, recepció, dissertació, tramitació o qualsevol cosa acabada en ció. Però no!No en conec cap....I als qui he demanat aixili no m’han fet ni punyeter cas..... Deixant els mediàtics a part, de tota manera sempre apareix l’ il·luminat o il·luminada de torn que et diu: “Home, tu hauràs de dir algunes paraules...no?” I et mira amb cara de retreure’t alguna cosa per fer-te sentir culpable. I una pensa entre si (que vol dir per dins...): “No n’hi ha prou amb escriure un llibre?” “Cal presentar-lo també?” I el més important: “Com es presenta un llibre?” “I en què consisteix una presentació?” I el típic... d’on venim, on anem i qui som, que són preguntes que sempre queda bé fer-se per semblar mínimament intel·ligent. De petita em van ensenyar que el que no saps, ho has de preguntar o buscar al diccionari… I primer, ho he preguntat, però ningú m’ha donat la solució, per tant, he anat a parar al diccionari, no qualsevol diccionari, el més gruixut que he trobat, no fos cas. I és clar, ja sabeu com són els diccionaris a vegades…molt seus! He buscat: presentar, llibre i autor…I mireu... Presentar: posar alguna cosa davant d’ algú perquè la prengui, la vegi, l’examini. Fer conèixer alguna cosa. Mostrar, exhibir, deixar veure… Per tant, acció d’ensenyar el llibre. Autor: persona que és causa d’alguna cosa…Ostres tu, sona a tenir la culpa, quin yuyu!! I ja per rematar la feina he buscat llibre, i aquí ja m’he quedat de pedra. I pensar que hi ha gent que cobra per fer això!! Llibre: conjunt de fulls escrits o impresos posats en l’ordre en què han de ser llegits… Toma!! I afegeix un munt de tipus de llibre com ara: Llibre en blanc: a vegades el més útil... Llibre de família : magatzem de fills i d’ex... Llibre de navegació: el que llegeixes al creuer mentre esperes que et salvin... Llibre de reclamacions: com el seu nom indica per reclamar…al nostre país ens agrada més esbroncar directament i no els fem servir gaire… Llibre de text: amb molta lletra i força odiat per nens i joves principalment Llibret: llibre petit. Llibreta: la núvia del llibret. Llibreta d’estalvi: l’única llibreta que fa més servei plena que buida. Llibret de llom: llibre farcit de pernil i formatge entre els seus fulls i recobert d’una capa d’ou i farina de galeta. Amb aquest garbuix d’idees al cap…i ja per concretar podem dir que el meu és un llibre,no farcit de pernil i formatge, però sí d’anècdotes i coses viscudes i pensades. Hi trobareu: Opinions meves i només meves.Coses de dones i potser d’algun home.Coses alegres principalment. Coses vistes i explicades. Coses viscudes.Coses que em fan emprenyar. Coses que cal denunciar.Records, nostàlgia, tristesa...Però principalment conté les meves ganes de compartir i riure que ,en definitiva, és el que m’agrada fer.En resum: Coses meves, coses lef A part de les dedicatòries que hi ha en el llibre, jo el vull dedicar a les dones. -A les dones que, ens ho creiem o no, som el puntal de la família. -A les dones que podem fer diferents coses a la vegada. -A les dones que són maltractades i se’n surten i a les que no han pogut. -A les dones que s’han guanyat a pols un lloc digne a la societat. -A les dones que malgrat tot tenen l’autoestima molt alta i a les que no. -A totes les dones que dia a dia fan possible que ser dona sigui més fàcil. -Als homes que estan al costat d’aquestes dones, ni per sobre ni per sota.

LA GENT MAL EDUCADA

Ser educat o mal educat no té res a veure amb els estudis.

Diguem que una educació acadèmica no garanteix gens ni mica una bona educació.

Pots gaudir de Masters, Carreres, Post-graus i ser un autèntic i genuí mal educat.

La mala educació porta afegida la prepotència. Ser mal educat i a més prepotent ja esdevé una desgràcia.

Fa dies que em fixo en la gent mal educada i m’he adonat que fins i tot en casos extrems són perillosos.

Per què? Perquè no tenint una explicació lògica als seus actes pretenen convèncer a qui tenen al costat , agredint verbalment o fins i tot fisicament.

Voleu exemples?

En tinc un munt....

Davant meu va una senyora amb abric de pells, no sé si sintètica o natural, no ve al cas tampoc. La senyora en qüestió menja un croissant, cosa gens criticable, tot i que fent tanta ostentació de luxe, podria haver berenat en una granja, o en un bar i acompanyar-lo amb un cafetó , però tothom és lliure de menjar al carrer....

Observo la senyora. Segurament, penso, quan acabi de berenar llençarà el paper en una de les flamants papereres que hi ha al carrer, però per si un cas la segueixo amb la mirada, i que diríeu que va fer? Doncs llençar el paper a terra amb tota naturalitat, a plena llum del dia amb premeditació, traïdoria i a menys de 5 metres d’una paperera.

Un noi jove que passava en veure el panorama li recull el paper i li diu: perdoni senyora li ha caigut això.

La dona es gira amb cara d’interès fins que veu el seu paper en mans d’aquell poca solta que indirectament li recrimina la seva porca acció. Amb una mirada de menyspreu exclama: això no es meu i marxa tota digna fent voleiar el seu abric de pells.

Penso que segurament, la senyora , ara anirà a veure al rector de la parròquia per felicitar-lo pel sermó de diumenge i demanar-li que faci alguna cosa respecte dels pobres que es posen a demanar a la porta de l’església al sortir de missa de dotze, trobo que fa lleig afegirà....com aquell qui no vol la cosa.

Tinc una altra anècdota........

Pujant per un carrer estret de sentit únic i al mig un cotxe parat i sense ningú a dins....Les 5 menys 5 de la tarda, vaig a recollir els nens a escola.

Espero una mica i penso que qui té el cotxe d’aquesta manera és molt conscient que barra el pas i no trigarà en sortir.

Uns minuts més tard toco discretament el clàxon del cotxe, després d’un minut més surt un senyor amb la boca plena que em crida: _Què passa, que no es pot dinar tranquil o què?

Baixo la finestra del cotxe i li dic que vaig a recollir els nens a l’escola i se’m fa tard.

Ell, com a resposta i amb la mala educació que el caracteritza diu (amb un to de veu irritada també): _Doncs haver sortit abans de casa, maca, que no foteu res de bo les dones.... ara t’esperes!

I dient això es torna a ficar a casa amb intenció de menjar fins les postres....

Conscient que la gent mal educada, prepotent i mancada de més raons que les seves són gent perillosa, em tanco al cotxe i sense poder anar enrera recito la llista dels reis visigots i repasso tots els tacos que conec i algun més d’inventat per a la ocasió.

Torna a sortir el senyor ara ja tractant-me de puta i d’altres coses que pretenen ser més ofensives, però el que m’ofèn és la seva ignorància i les seves males maneres, que em tractin de puta, mai m’ha tret el son.

Vaig arribar tard a l’escola, no passa res....

Vaig estar força estona emprenyada, però se’m va passar.....

No entenc que pot tenir aquest senyor en contra meu, si no és que els meus articles al Montbui provoquen en segons quines mentalitats matxistes ganes de matar....

De tota manera, ell no ho sap però no fa gaire el vaig deixar passar al davant en una cua de supermercat, només per donar-me el gust de veure-li la cara....Com era d’esperar, no va dir ni gràcies.....

Coses meves........sense comentaris.......