Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Diumenge, 14 de desembre de 2008

Vull sortir, però les escales em fan mandra i el fred encara més.
Per fi tinc “cobrepotetes” de plàstic, però només ficar la poteta ja es trenca i l'hem d'apedaçar amb esparadrap.

Em dutxo asseguda en un tamboret del xinès i em sento com una iaia (tot arribarà); ara més que mai penso que cal posar un plat de dutxa en lloc de la banyera. Neta i polida em sento fins i tot millor persona.

Fan dinar, dinem i a la tarda jeure. Ui, sembla que em ve de gust xocolata desfeta. Vaaaaaaaaaa !! i en fem. Berenem els meus tres homes i jo xocolata desfeta com una família felisssssss

Ordinador, facebook, sort que em distreu, tele i a dormir...ja tenim un altre dia passat.

Dissabte, 13 de desembre de 2008

Per sort avui ve una noia a netejar.
No tinc bossa de plàstic per a la poteta, no em puc dutxar, així que m’esperaré pacientment fins demà.
Dinem, veiem la tele i posem rentadores a manta. Fa mal temps i no hi ha roba seca.
Al vespre envio el marit al bar a veure el futbol i sopo amb la Montse que em fa una truita i xerrem i mirem una peli de dones fins que tornen els mascles de la casa i s’enfoten de la peli que veiem...
Marxen els convidats i em fico al llit.

Diari d'una “poteta” trencada.

Dia 12 de desembre de 2008

Em llevo com cada dia a les set del matí; el Julià ja ha passat per la dutxa i ara es prepara per marxar. Em dirigeixo al “quarto” de bany, faig un pipí, estiro la cadena i... quan em disposo a anar a la cuina per a fer-me el cafè amb llet reglamentari, una força sobrenatural m'empeny i caic a terra. La força sobrenatural no és altra cosa que aigua, una gota d'aigua, dues... o potser més.
La sabatilla fa d'esquí i la cama em vola, en sóc conscient, només d'això, de la resta del meu cos no. Per davant dels meus ulls no passa la “peli” de la meva vida, es veu que això succeeix només en cas de perill de mort i aquest no és el cas.

Següent escena: Jo, estirada a terra, un gerro antic que cau sobre meu per acabar de completar la imatge patètica i, encara jo, intentant que no arribi a terra. Com ja he dit, la peça és antiga però... cau i es trenca.

Una cama no em respon, la miro, la toco però no la sento. De fet estic acostumada a caure i mai no m'he trencat res, però ara sembla diferent. M'espanto, tot em fa mal i fins i tot ploro...no sé si pel dolor o pel ridícul de la situació.

Crido el Julià que en veure’m s'espanta i tan si com no vol ajudar-me a aixecar, però no puc. Li dic que avisi el Pau i sento que li diu: - Pau, corre que la mama ha caigut a terra i no es pot aixecar!!! El Pau ve corrent, tot s'ha de dir, apareix a l'instant per la porta del vàter i també intenta aixecar-me; li dic que no, que no em toqui, però ell, amb el seu pragmatisme habitual, em respon: -En un moment o altre t'hauràs d'aixecar per anar a urgències, oi?
Això em sona a amenaça com quan dius a un nen petit que s'amaga sota el llit: - quan tinguis gana ja sortiràs, és questió de temps.

L'Adrià, que encara era al llit, pregunta què passa. El posen al corrent i completa el trio d'homes que m'observen tirada a terra del vàter i en pijama (ho dic per si algun morbós ha imaginat una altra imatge) i també intenta aixecar-me, però els meus gemecs i els altres dos homes que em contemplen el dissuadeixen de fer-ho. També diu que un moment o altre m'hauré d'aixecar. Vaja novetat!

Al cap de més o menys cinc minuts començo a intentar moure la cama i ja me la noto fins al genoll. Vaja, no està tot perdut! Finalment puc seure i per la vora del pantaló veig que sobresurt un bony grandiós i, alhora, el peu s'ha posat vermell i inflat. Males cartes.

Els meus tres homes, veient la magnitud de la tragèdia, es miren entre ells (jo crec que principalment estan espantats per la feina que els ve a sobre).

Em dutxo, sola, molt digna jo..., m'eixugo, sola, molt digna jo...,em vesteixo, sola, ja no sé què fer amb tanta dignitat, però... no puc pujar les escales! així que busquem les crosses que ja tenim d'altres accidents familiars i marxem cap a Granollers sense fer soroll per no despertar els avis que viuen a dalt i s'esverarien.
I pensar que avui havíem d’anar a una casa rural a passar un cap de setmana Margalef! A hores d'ara no sembla que tingui pinta de poder-se fer.

A l'hospital, “l'enterada” de torn em diu : -això és accident laboral. Accident laboral? Però si anava en pijama i al vàter de casa!
-Sí, accident laboral, assegura ella amb cara de “Quèmasdesplicarami”

Em fa mal el peu o sigui que sí, accident laboral el que vostè digui.

I jo, dreta al passadís. A ningú no se li acut que estic ferida? És clar, com que no sagno...

És al·lèrgica a algun medicament? L'han operat? Té alguna malaltia?
Esperi’s allà.

A la sala d’espera unes iaies “enterades” s'interessen pel meu estat i pronostiquen que no tinc res trencat si no tinc el peu negre, es veu que és un senyal inequívoc de trencadissa tenir el peu negre; en el cas dels africans deu ser quan el tenen blanc, dic jo.

Després d'una hora d'esquivar la conversa que em vol donar una iaia xafardera i procurar que el meu marit no s’embranqui a cops de crossa amb la iaia de torn, finalment, em criden.

Entro en pla atlètic amb les crosses i per poc no em menjo una llitera. La infermera em diu que potser sí que em trencaré més coses perquè es veu que vaig com una moto.

El metge , un tio barbut, agradable i “catxondo” que sembla Papa Noel em mira el peu i diu : -ui molt m'hauria d'equivocar, però això és trencat. Jo, que sóc així de “xula” ara que ja em sento en bones mans dic: -vol dir? Més que res per dir alguna cosa perquè, de fet, també em temo que la cosa ha anat molt més enllà de les altres vegades que tinc per costum caure. Tot seguit, un “negrasso” impressionant, guapo, musculat i educat em porta en cadira de rodes a les radiografies on un noiet “enteradot” em pregunta si no he obert el llum per entrar al vàter; “jeje”, molt graciós, li contesto en pla de... “tu ets tonto o ets tonto”? Segur que es per això que em fa fer postures impossibles a la llitera de radiografies amb el peu de cara i de perfil com a les comissaries.

M’espero al passadís que torni el “negrasso” mentre la gent passa i ni es preocupa del meu peu, sóc jo la que el va apartant per no rebre cap cop.

Box 5. Ningú no ha dit allò de: - “ mujer tantos años, caída en el WC, posible rotura de peroné”. Ho trobo a faltar, a “Hospital Central” aquestes coses les cuiden molt. De cop, sento el metge que diu: “la del box 5, si la radiografia diu que està trencat, que és el que penso, (va sobrat el “payu”), la passeu al box 6 per a enguixar.

“Pues va a ser que si”, El peroné trencat! Em remunto als meus estudis d'anatomia humana, però tinc un buit al cap i no trobo el peroné per enlloc, li dic al metge en pla “mujer fatal”: - recordi’m on tenim el peroné. Ell em respon “tíbia i peroné, és l'os prim de la cama. Ha tingut sort, és una fractura neta, no cal operar. Ahhhhhhhhh, dic jo.

El metge crida la infermera, que està emprenyada perquè li toca un mal torn de Nadal i ho va repetint en veu alta i barrejat amb amenaces, es posa una mena de llençol al voltant de la cintura i demana que li subjectin amb esparadrap, de manera que sembla, com diu ell, un cambrer de l'Europa. Una altra infermera diu a la que està emprenyada que s'emborratxi al vespre, com a solució als seus problemes i entremig d’aquest panorama jo, asseguda a la vora de la llitera amb les cames penjant, amb les faldilles que el metge m'ha arremangat sense miraments mentre s'asseia entre les meves cames en un tamburet baix. Quadre de “peliporno” barata.

El bon home, ajupit per a posar-me el guix, em demana que aixequi el dit gros del peu tant com pugui...com si em volgués tocar el nas. Jo que soc obedient , per estalviar-li el lumbago, l'aixeco i el mantinc cada cop més aixecat fins que em diu “el dit ha de tocar el seu nas, no el meu”.

Marxo de l'hospital, papers, cadira de rodes, adéu al negrasso i cap a casa.

Truquem a la mare, aiiiiiiiiiiiiiiiiiii senyorrrrrrrrrrrrrrrrrr !!!!!
Truquem a ma germana, ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhh !!!!
Truquem al meu fill....no contesta.

Demano esmorzar a crits i mentre ma mare em fa un pa amb tomàquet, el Pau va a fer les gestions pertinents a la meva feina.

El de personal diu que no és accident de treball, que això hauria d'haver passat al carrer, diu. De fet, a mi tan se me'n fot que digui una cosa o l’altra, el cas és que m'espera un mes i mig d'estar a casa, demanant coses i armant-me de paciència. Els companys de feina, molt donats a la broma, es veu que imaginaven la meva caiguda a la dutxa i que per tant jo estava despullada.Coneixent-los, la cosa haurà degenerat en qualsevol cosa, segur.

Ja a casa, m'agencio una cadira vella de l'ordinador sense el respatller i amb la crossa m'ajudo per desplaçar-me, rotllo gondoliero, però sense barret.

Tarda de sofà i trucades de condol i conyes.Visita de la Marta , tornarà més estona diu...s'agraeix. Nit rarota amb el guix i tot i tot...
Demà ja és dissabte.

Es tracta de veure-hi, no n’hi ha prou amb mirar

Quan veiem reportatges de cayucos, inundacions, tsunamis, terratrèmols, guerres, refugiats, nens malalts, etc., sovint, si no som com una pedra, alguna cosa dins nostre es mou. Generalment aquestes coses es veuen al televisor o als diaris i, és clar, tancant el televisor o el diari, i dient: “Uf! Que malament està el món, quanta gent que pateix”, i interiorment pensant: “Sort que nosaltres estem bé”, ja en tenim prou. La cosa queda aquí, perquè cal reconèixer que estem bé, vivim bé, malgrat la crisi.

Obrim una aixeta i surt aigua, calenta i freda, pitgem un interruptor i s’obre el llum, si tenim gana podem menjar, si estem malalts a poca distància ens curen o ens atenen, és a dir, que les necessitats bàsiques les tenim cobertes. I no només les bàsiques, tenim cotxe per desplaçar-nos, escoltem música, veiem pel•lícules, sortim a sopar, comprem roba gairebé cada temporada, anem de vacances i de cap de setmana i la majoria ens permetem algun capritxet de tant en tant.

Però no es tracta de comparar, de fer-nos mala consciència. Es tracta de veure-hi, no només de mirar.

Conèixer de primera mà les mancances d’altres més desfavorits, ha fet que ja no pugui tancar el televisor sense fer-hi res, dient simplement: “Uf! Que malament està el món, quanta gent que pateix”.
Potser només es tracta egoistament que el forat que queda en el meu pit, cada cop que veig aquestes coses, no es faci més gran i no faci tant mal.
Però vaja, ja sigui per una cosa o per una altra, jo personalment crec que el millor és implicar-m’hi, posar-me al lloc de l’altre, deixar de mirar-me per veure-hi.

A mi, m’ha ajudat també el fet que la meva germana marxa a l’estiu a treballar a Burkina Faso i a Mali amb una ONG. Quan torna, ve canviada, diferent, i jo després d’escoltar les seves anècdotes i de veure les seves fotos m’adono que ara no només miro, sinó que també hi veig. I veure-hi comporta no poder-me quedar quieta ni tancar el televisor.

En el meu cas veure-hi ha donat pas a muntar una exposició que porta per títol: Mira’t, Mira’ls, Miralls.

A Burkina Faso i a Mali hi viuen persones amb discapacitat. Són fusters, ferrers, modistes...
Els falta de tot, menys les ganes de treballar, muntar el seu propi taller i ajudar-se els uns als altres.
Aquí també som molta gent, gent que ens mirem, que ens observem...

La meva exposició pretén fer desviar la mirada del mirall, de nosaltres mateixos, per mirar cap un lloc nou, amb una mirada nova, amable i solidària.
Els meus miralls han de servir per omplir els buits, reconfortar i donar esperança.
Jo els he pintat, vosaltres podeu gaudir-los i ells se’n poden beneficiar.
Comprant un mirall col•laborareu a fer realitat les seves iniciatives.
Buscava un tema, buscava un motiu i l’he trobat.

Els diners de la venda dels miralls serviran per ajudar, no per fer realitat somnis, sinó per cobrir les necessitats més urgents. Els nostres somnis, a vegades, són de més a més, però els seus per a molts són les necessitats més urgents.

I per acabar, una anècdota:
Aquest any, la meva germana preparava bosses i maletes plenes de coses per portar a l’Àfrica, i li vaig donar samarretes dels Gegants de Caldes per als nens.
La cosa no tenia cap importància, però, en tornar, ella em va portar un regal molt més valuós. Dins d’un sobre marró hi havia una fotografia de 2 nens vestits amb les samarretes. El pare els va portar al fotògraf per regalar-me la foto a mi.
Aquesta fotografia té un lloc especial a casa meva i quan la miro em sento molt petita.

Els diners, els administrarà l’ONG:
CC ONG Ajuda al Desenvolupament que treballa en diferents projectes a Mali i a Burkina Faso i que en aquests moments inicia el dels discapacitats.
(Podeu veure els seus projectes a l’adreça d’Internet: www.ccong.es i a www.ccong.wordpress.com).

Alguns dels miralls els podeu veure en el bloc: http://knipintat.blogspot.com/

L’exposició Mira’t, Mira’ls, Miralls, s’inaugura el divendres dia 5 de desembre de 2008, a les 20 h, al carrer del Forn número 7,

LA PIJA

Senyores i senyors lectors,
Avui ens ocupa un personatge no per desconegut menys interessant: la pija.
Que és una pija?
La pija neix? Creix? Es fa?
Què va ser abans, la pija o el cocodril Lacoste?
La pija acostuma a ser una persona del sexe femení, preferentment rossa natural o tenyida en alguns casos i amb un estrany defecte de parla que ella intentarà dissimular amb glamour.
La pija pot ser alta, baixa, pleneta, prima i grassa fins i tot. Però això sí, sempre serà rica.
La pija acostuma a vestir roba de marca i de dissenyadors que acaben en ino… Vittorio i Luquino, Roberto Verino, Moschino, Valentino, Kalvin Klein…O també de marques com Loeve, Burberrys, Lacoste, Tous, Chanel, Christian Dior, Gucci…
Una pija mai freqüentarà un mercadillo, ni un mercat, ni uns grans magatzems o grans superfícies comercials, si no és que ho fa perquè la minyona que té a casa n’hi ha parlat i ho troba pintoresc, com qui va al Rastro o als Encants vells com si fos una turista.
Les botigues per a pija tenen glamour, diuen. A l’aparador mai no hi ha els preus, o hi són petits, ja que per a una pija el preu no té importància, el que és important és l’etiqueta de la marca amb lletres majúscules i per fora.
La pija es renta el cap amb un xampú especial que dóna als seus cabells molta elasticitat i volum, per tant, sempre li van a la cara. La pija, però, està renyida amb clips, gomes, diademes i altres accessoris per a la melena, si no, no tindria sentit el gest que la caracteritza, que consisteix a alternar qualsevol paraula amb una enretirada de cabells, que de seguida i gràcies al xampú tornen a caure-li damunt la cara.
La pija parla preferentment en castellà, no sabem ben bé per què, però sembla ser que fa més fi. A vegades, però, es veu obligada a parlar en català, però no obstant això intercala sempre paraules en castellà que són el seu segell de pija, i pronuncia les aaaaa d’una manera característica de pija, oberta (la a, no la pija).
Hi ha tota una sèrie de paraules i expressions que una pija no podrà deixar d’utilitzar a cada frase que pronunciï.
Frases del tipus: “Te lo juro, te lo juro!” (Que repetit dues vegades es veu que fa més efecte.) “Si o noooooo?” (Pronunciat amb interrogació exagerada amb aire de tremenda sorpresa i ulls desorbitats i deixant al final de la frase la boca una mica oberta.) “Te lo juro por Snoopy!“(Sense comentaris.)
I paraules com: pintoreeeesco, geniaaaaal, fenomenaaaaal, o-sea, porrrrrrrrrrfa, en-tien-des, per-do-na, fantááááástico, un sueeeeeeño, un amooooooor, mmmmmm’encanta, diviiiiiiiino…

El santoral pijo també és un tema a tractar a part, ja que tot i que alguns tenen noms del tot normals com: Borja, Carlos, Juan José, Luis Miguel, Mónica, Mercedes, Inés o Lola. A la llarga acabaran fent servir uns diminutius del tot fassssion com per exemple: Tito, Nines, Domi, Terri, Churri, Mimi, Tita… I els compostos es converteixen en Luismi, Juanjo, Juanca…

L’hàbitat natural de la pija era tradicionalment Pedralbes o la Bonanova, i en alguns casos Vallvidrera, però amb el transcurs del temps s’han anat assentant en urbanitzacions pijas de les rodalies de l’àrea metropolitana, per allò de fer bronze al costat de la piscina (que d’altra banda no fan servir, ja que a l’estiu naveguen i a l’hivern esquien i sempre la tenen plena de fulles i verdet).

Els esports preferits d’una pija seran del tipus golf, pàdel, tenis, equitació, i tot allò que requereixi molt material indecentment car i de marca (això sí, mai podran arribar a l’extrem de suar la samarreta, suar, està demodé).

De tota manera a alguns homes els pot fer gràcia lligar-se una pija, però desenganyeu-vos, els pijos i les pijas es casen entre ells…per sort per als normals. Ja ho deia la meva àvia (molt llesta ella): “Diner crida diner, i misèria crida misèria…”

EL LLUÇ

El lluç és un tipus d’home anònim i pusil•lànime sense alts ni baixos en el seu comportament. Si no fos per la seva poca activitat, fins i tot podria passar desapercebut del tot.
El lluç és innocu, incolor i insípid. Hi ha dones que tenen un lluç al llit i un altre al congelador.
El lluç, el del llit, no porta problemes, això sí que ho té, el pobre. Allà on el deixes s’hi queda i, quan tornes, el tornes a trobar gairebé en la mateixa postura en què l’havies deixat.
El lluç no té vicis, no li calen, només de tant en tant es permet alguna afecció com podria ser fumar cigars inacabables o fer burilles. Això darrer només en casos molt agosarats i mai en públic. El lluç no pensa, no es fa preguntes, per tant, no sap que ho és. La dona d’un lluç acostuma a ser possessiva, mandona i de tant en tant hipocondríaca. Segurament amb qualsevol altre tipus de marit, no es podria permetre els luxes que es permet amb el seu lluç.
El lluç és aquell que surt a les quatre de la matinada nevant en ple hivern a buscar maduixes amb nata, perquè ella té un desig.
El lluç té una aparença suada i relliscosa, potser d’això li ve el nom de lluç, per la humitat.
El lluç, sexualment parlant, vol complaure la dona, però per més que ho intenti no ho aconsegueix mai, per tant, és el candidat perfecte per portar unes banyes enormes, tan enormes que qualsevol cérvol de tercera generació no li arribaria ni a l’alçada de la sabata en qüestió de cornamenta.
A la dona del lluç mai li ha de fer por que li munti una escena de gelosia, el lluç no en sap de muntar escenes, sempre és l'espectador de les que munten els altres, sobretot la dona.
El lluç no gosaria mai pensar pel seu compte, ni bé ni malament, i menys treure’n cap conclusió.
El lluç vesteix amb roba de difunts, és a dir, la dona li fa aprofitar la roba que va deixar l’avi (al cel sia i Déu l’hagi perdonat) o del tiet llunyà o d’un veí. Acostuma per tant a anar molt desfasat en moda, però tant li fa.
Quan la dona torna de compres carregada de paquets per a ella, treu finalment una petita bossa amb uns calçotets blancs de cotó esgrogueït que ha trobat en una merceria que liquidava per defunció de l’amo. Els calçotets acostumen a ser dues talles més grans i li fan campana.
De fet, però, si li fessin aprofitar els calçotets d’algun difunt, tampoc li faria res.
El lluç acostuma a viure rodejat de dones dominadores de la pitjor espècie. Té dona, sogra, filla, mare i tietes solteres a parells.
El lluç, com que desconeix que ho és, mai tindrà pretensions de deixar de ser-ho.
El seu habitat natural es troba allà on el faci anar la dona, però triar per triar, té predilecció per l’aigua salada.

Refotuts avions!!!!!

El telèfon sona i una veu d’hostessa telefònica li demana que no es retiri, té una trucada internacional….
Mentre espera escolta una musiqueta insulsa, pensa en ell, la seva cara, la seva expressió , rememora les vegades interminables que han discutit darrerament i el molt que l’estima…
A l’altre costat del fil… Hola, com estàs?
Bé i tu, on ets?
Soc a l’aeroport ja torno cap a casa…
A quina hora arribes?
A tres quarts de deu, em vindràs a buscar?
Ostres, quin pal, no sé si podré deixar als nens amb els avis…
Em faria il.lusió que em vinguessis a buscar i després, podem anar a sopar tu i jo, sols… fa tants dies que no ens veiem…
No sé, no t’ho puc assegurar, si els nens es poden quedar a dormir amb els avis vindré.
Et torno a trucar…
Penja i pensa que potser per fi podran reprendre la seva vida feliç de sempre, sense discussions, sense malentesos, sense crits. Ho prepara tot, els nens, ella, la casa…. Torna a sonar el telèfon. Que fas, vens?
Si, ara m’estava vestint… (llàstima que tingui la regla, pensa sempre em fa estar més irritable).
Per on passo per arribar-hi?
Millor no et fiquis a Barcelona ves per l’autopista.
On seràs de l’aeroport?
A la terminal 1.
D’acord, fins ara, petonets.
Es posa perfum discret, darrera les orelles i a la regatera i una brusa amb un bon escot. Però fa un fred que pela, torna a despullar-se i es posa un jersei sota el vestit jaqueta d’executiva, cal anar a l’aeroport i semblar un de tants yupies del pont aeri.
S 'acomiada dels nens i els hi recomana que es portin bé amb els avis o ho lamentaran, tot el cap de setmana sense televisió….
Els nens no li fan gens de cas, negocien amb l’avi l’hora per anar a dormir… petons de pinta llavis cotxe i carretera.
El radiocassette, és un desastre, me n’hauria de comprar un, pensa, sempre soc la última de tot, m’ hauria de mimar una mica més.
Recorda l’ agradable sensació que experimentava quan anava a la universitat cantant com una boja ,se sentia lliure, ara tot la lliga i la fa sentir malament, inútil.
Decideix que estudiarà, però no se li acut res, informàtica, belles arts, psicologia… finalment pensa que potser només necessita fugir una mica de la rutina i sentir-se una dona a més a més de mare i esposa.
La circulació es complica, M’he ficat a Barcelona, merda!. Mira que ho tenia bé i l’he cagada. No importa tinc temps i si cal que s’esperi, per una vegada a la vida.
Ja és fosc i l’aeroport, és tant ple de cotxes que no es pot aparcar enlloc….
Volta primera, volta segona… a la tercera va la vençuda troba un aparcament davant de la porta d’arribades de la terminal B.
Però ell ha dit terminal 1! Merda, merda i merda!
Decideix no preguntar a ningú per no fer el pagès, ha de semblar desimbolta i habituada a trepitjar aeroports, entra decidida i es planta davant el panel que anuncia les arribades dels vols. Mallorca, Eivissa, Tunísia, Lisboa… no n’hi ha cap que posi Itàlia.
De quina part d’Itàlia deu venir, no ha dit res, no tinc cap mapa al davant. Ostres, tu!
Però vaja no pot ser complicat, de Roma ,Milà, etc…
Ha passat una hora i els ulls li fan pampallugues d’escodrinyar cares desconegudes de gent que la ignora i passa pel seu costat com si no la veies.
Els peus i les cames li fan punxades i el glamour que volia desprendre ja no se li aguanta per cap canto.
Estreny la bossa que li va costar un ronyó contra el seu pit, la seva mare sempre li recorda la de perills que haurà d'afrontar en sortir de casa, el fred, la carretera, els desconeguts i els lladres. L’aeroport és ple de lladres.
El vestit jaqueta tan replanxat d’executiva ja està mig arrugat de tant refregar-hi la bossa.
Comença a estar de mala llet, intenta calmar-se, és conscient que les hormones no li permeten raonar prou bé. Devora xiclets de menta a grapats.
Trucaré, pensa, si no té el mòbil desconnectat el sentirà i sabré si ha arribat o no.
Digues? Hola?
Ella, crispada: On ets?
Ell amb to normal. Estic esperant la maleta, ja surto.
Però on ets, a quina terminal?
Ell. A la 1
Ella,.La 1 no existeix, és A B o C.
A, doncs deu ser la A. On ets tu?
A la B.
Doncs vine a la A, ara surto.
Però , per on passaràs tu?
Per on vols que passi? Per fora o per dins? Per dins?
Ella,en to imperatiu: No! Passa per fora!
Molt bé, jo vaig de la A la B i tu vens de la B la A.
D’acord, però per fora!
Si; per fora!

Surt a fora i es dirigeix cap a la terminal A, li estranya molt que ningú arribi allà perquè no s’hi veu gent, segueix amb passos decidits.
Va pensant en la gana que té, i en l’hora que és, no trobaran res decent per sopar i ella que s’havia imaginat un sopar romàntic i bo s’haurà de conformar amb un entrepà ronyós.
Avui ha menjat només un ou dur i una amanida verda per contrarestar el sopar fantàstic que pensava fer. Ara té una gana de camioner.
La terminal A, és deserta i plena de dones de la neteja que treuen brillo al terra.
Segur que s’ha confós i des de dins, no veu que va cap a la terminal a per on surt tothom, aquests homes, no s’orienten, pensa. Potser no era la terminal 1 potser era la porta 1.
Refà el camí de tornada a la terminal B i la mala llet, ara ja es fa més considerable.
Si algú es fixa en mi pensarà que soc tonta, i en realitat ho soc. Podia haver tornat amb taxi i esperar-lo amb un bon sopar a casa, però al senyor li feia il.lusió i mira tu, tots fotuts.
Torna a ser a la terminal B fixant-se en la cara de tots els passatgers que surten, escolta l’idioma que parlen per descobrir si venen d’Itàlia.

Després d’una estona sense veure sortir ningú, apareix una abalança cridanera i carregada d’enciamades, el vol de Mallorca.
Perd la paciència i s’asseu en un banc, si no la veu, que la busqui, carai!
Havia imaginat una escena d’amor, un somriure, una abraçada i un llarg peto, (amb tant de xiclet, té un alè que tomba a menta, però no hi fa res).
Al seu voltant les famílies, parelles i gent en general s’abracen,es petonegen i somriuen. Ella, allà, palplantada amb la seva mala llet i la seva rancúnia vers tota la raça humana.
Es vol retenir i canviar d’humor, si s’ho proposa encara pot ser el conte de fades que havia imaginat. No s’ho proposa, s’emprenya, s’impacienta i finalment torna a trucar aquest cop des del telèfon de minusvàlids l'únic que està lliure. En una postura del tot ridícula, amb mal de ronyons i la bossa penjant incòmodament del canell ,marca el número.
Quan, sent la veu del seu estimat només li surt: Tu que? (amb veu desagradable)
I ell,ja una mica alterat, respon: I tu ? Que? On ets?
Ella: Jo a la terminal B. I tu?
Ell: No hem quedat a la A? Que hi fas a la B?
Ella:A la A, només hi ha dones de la neteja amb el motxo, ja hi he anat!
Ell:No deus haver arribat al final.
Ella:Allò no té final, és molt llarg.
Ell:Ja vinc cap a la B per fora, vine tu cap a la A
Ella:Molt bé però, ja estic una mica cansada! (penja).

De lluny, en sortir a fora el veu empenyent un carretó amb les maletes i movent la mà. (encara sembla prou animat despres de tanta bronca)
Ella fa un gest desmenjat per correspondre i sent que a pesar de la mala llet que l'envaeix el trobava a faltar i l’estima amb exageració.
Es van acostant i reconeix la seva cara, el seu pantaló i la jaqueta, està rabiosa però.
Es troben, es fan un petó i discuteixen, s’estimen i discuteixen, caminen ara en la mateixa direcció, però segueixen discutint.
Ella té el desig d’abraçar-lo, de besar-lo i de preguntar com ha anat la feina, però només li surten retrets per la boca.
Ella:Aquesta, és la darrera vegada que et vinc a buscar a l’aeroport. (Encara que pensa que li ha agradat i li ha fet il.lusió que ell li demanes, però és molt seva.)
Ell:Aquesta, és la darrera vegada que t’ho demano
Ella: Molt bé.
Ell: Si molt bé.
Tampoc es posen d’acord d’on s’ha de pagar el pàrquing, la targeta no entra i no tenen diners en monedes.
Ell:On has deixat el cotxe?
Ella:Ja no ho sé, fa tanta estona que m’espero!

Ella:Condueix tu, no suportaria conduir ni un minut més. (En realitat s’estima més que condueixi ell, perquè es mou millor per la ciutat, encara que si el pobre està cansat… que es foti).
Ell: On anem a sopar?
Ella: No ho sé, a l’hora que és, ens haurem de conformar amb menjar un entrepà i em nego a menjar entrepans.

Segueixen així fins a un restaurant, els cambrers fan cara de voler plegar, tu diràs, son les dotze! . I ella s’ha de llevar a les set, vaja conya!
Menjant, i bevent sembla que la discussió es refreda, però… no sap perquè, hi torna, discuteix i discuteix quan una veu dins seu li repeteix que afluixi. La mateixa veu que lluita per fer-de escoltar i dir: Vull envellir al teu costat i donar-te la mà per no caure quan siguem vells i l’artrosi ens jugui males passades o quan la vista no sigui massa fiable. Vol dir : T’admiro, et trobo una persona bona incapaç de fer-me cap mala passada, vol dir tantes coses que no dona l’abast .
A casa, al llit es diuen bona nit en veu baixa, es donen l’esquena i tots dos es queden amb ganes d’abraçar-se i fer les paus.
Però no hi poden fer mes, s’estimen, discuteixen, sons feliços junts, discuteixen, es troben a faltar quan no estan junts i discuteixen per telèfon .S’estimen i demà serà un altra dia. Refotuts avions i terminals!

I el metge va dir.....

I el metge va dir: vostè te una depressió de cavall....
En aquell moment a la pantalla de plasma de la meva imaginació va aparèixer un cavall, no un cavall qualsevol, un de pura sang, després i quasi a l’instant una xeringa, drogodependents, barris marginals etc... I finalment com si s’hagués colat en el meu cap, la infanta Elena sense el Marichalar fent salts per sobre d’unes tanques amb un cavall ....

De cavall, depressió de cavall....
Els cavalls tenen tendència a deprimir-se?
Els qui es punxen cavall es deprimeixen?
La infanta Elena està deprimida?

Depressió, vaig pensar entre mi...

Depressió és també un terreny que fa baixada, fa baixada anant a cavall i a peu també, tu estàs al final de la baixada o baixant sense poder parar.

Una altra cosa que et ve a la ment immediatament son euros....i la frase això no entra pel seguro, segur, o hi hauria una llista de tres parells de collons. Que vol dir que al menys tinc tres homes al davant en la llista.

De fet , fa temps que ho se, no es gens normal plorar fins i tot amb els anuncis de detergent que prometen i no compleixen res del que diuen, sobretot que les taques marxen a la primera.

El símptoma més clar va ser però quan una dependenta de la fruita , mentre em pesava les verdures que havia comprat m’explicava amb pels i senyals l’enterrament de la seva mare. Culpa meva, em vaig interessar per la salut de la senyora i va resultar que ja no en tenia.

El tema era emotiu per excel•lència però en aquell cas la meva reacció va sobrepassar amb escreix el fet.

Resulta que a la santa senyora la van enterrar vestida de faralaes maquillada i amb peineta, arracades i flors al cap.
Un coro rociero amenitzava l’acte....mentrestant, jo allà moneder en ma m’adonava del panorama.

Les llàgrimes em queien cara avall sense poder evitar-ho mentre mentalment imaginava les sabates de talo de la difunta de color vermell amb topos blancs sortint del final de la caixa i amb la punta mirant al sostre.

Tot i pensant que en cas d’anar acompanyada hauria hagut d’aguantar-me el riure ....vaig poder deixar de plorar.

La verdulaire seguia afegint detalls escabrosos al seu relat: (...) al final amb el maquillatge va quedar molt bé.

Vaig pagar, em vaig eixaugar els mocs i vaig sortir al carrer convençuda que necessitava parlar amb algú professional.

Una psicòloga..... també podia haver estat un psiquiatre Argenti però la combinació psiquiatra Argenti i divan sempre ha provocat en mi molt de morbo i la veritat no podia permetrem estar més pendent del morbo que de la meva teràpia.....

I un dia va passar ...... la psicòloga va dir : parli’m del seu pare...

MISÈRIES D’UN SEPARAT

Ella s’ho ha quedat tot: la casa, el cotxe, l’ordinador...
Al•lega que el seu fill de set mesos ho necessita per al seu desenvolupament motriu i psíquic.
Ella és mestra, ho sap tothom. És histèrica també, però no ho sap ningú, ningú tret d’ell.

Ell és bona persona, per això s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere, encara que en el seu moment va aportar al matrimoni mobles, un sofà, l’ordinador, un cotxe nou i tot un parament de la llar, que junt amb tot el parament d’ella sumava un bon parament, per viure d’allò més bé.
Ell ara viu en un bloc de pisos, planta baixa. Té un matalàs a terra i només una bombeta que la va canviant d’habitació segons es desplaça. D’aquesta manera quan vol anar a dormir: treu la bombeta del menjador i la porta al WC, fa un pipí i la torna a desenroscar per dur-la al dormitori on la tornarà a posar, en aquest cas, en una làmpada ronyosa que l’antic inquilí va deixar al pis.
La cuina és plena d’armaris deserts que tancats fan el seu efecte, però en obrir-los no cal ser un geni per adonar-se que les coses en aquella casa van mal dades.
No hi ha ni un got, ni un plat , ni una trista paella. Una aranya hi viu, ell creu que ja el coneix, li fa tot l’efecte que l’aranya se’l mira i que fins i tot sent una certa estimació envers ell.
Les aranyes són com les mares, no els calen massa explicacions, només ens miren i penetren en el nostre interior. No es pot enganyar una mare, i menys una aranya .
Sempre tanca les portes dels armaris amb molt de compte, no fos cas que enganxés sense voler una poteta a l’únic ésser viu que se’l mira amb bons ulls.
El pitjor de tot, pensa, no és aquesta buidor de la casa, qualsevol espai es pot omplir de mobles i trastos per un mòdic preu. El pitjor és aquest buit interior que no pot omplir amb res.
Ha passat de tenir totes les comoditats i, fins i tot , algun luxe, a haver de lluitar per veure el seu fill.
No ho troba just, però sap que , ho sigui o no ho sigui, li ha tocat viure així, de l’altra manera tampoc podia aguantar ni un dia més.
Ha passat de ser una persona ordenada, fins i tot metòdica, a no fer-se ni el llit.
No té interès en decorar res, aquella no és casa seva, les parets li cauen al damunt.
I per què hauria de posar color a aquell antre, si tot a dins és gris, d’un gris pastós?
No pot organitzar coses tan senzilles com un esmorzar, no té res de res.

Un bon dia recupera el gust per anar a comprar: comprar en funció de les necessitats que té. Si vol estar-se a casa amb el pijama tot el matí, cal que compri l’imprescindible per fer l’esmorzar si més no.
Entra al supermercat de la cantonada amb una idea clara al cap. Esmorzar, coses necessàries: torradora, pa, cafè, llet, una tassa, pot i cullera, ah! I melmelada i sucre, tot un luxe.
Quan s’acosta a la caixa per pagar, la caixera li fa una mirada burleta mentre comenta , “separat oi?”
“Com ho ha notat?” es pregunta ell, mentre inconscient i dissimuladament es mira la camisa i els pantalons. No va pas brut ni arrugat, no va fet un desastre, de fet, la roba li renta i li planxa la mare perquè el pis no té rentadora.
La caixera , simpàtica ella, li comenta que és força típic de separats recents anar a comprar les coses en funció de la gana o les necessitats que sorgeixen en la nova vida, i dels ànims que es vagin acumulant.
No es preocupi , li diu, aviat el veuré carregat de plats i olles i es farà vostè mateix el dinar , i més endavant ja comprarà per la setmana com si ho hagués fet tota la vida.
Ell, amb la ment ennuvolada de gris de fa dies, no creu pas que la noia tingui raó, què ha de saber ella!

Ell no, ell mai no podrà superar això, ell mai més no tornarà a ser el que era.
Encara que amics i familiars li repeteixin que deixi passar el temps, el dia a dia és tan feixuc que no pot suportar la pròpia existència.
La caixera amb ulls maternals li cobra i li desitja sort.
Quan ja és fora de l’establiment pensa que, en altres moments, segur que s’hauria fixat en la cara, els ulls o els pits de la caixera.
Està perdent facultats , no pot deixar de pensar i de no pensar al mateix temps.
Quan creia que la seva vida estava encarrilada, quan sentia que ja res no podia espatllar el seu dia a dia feliç... “Això és el que volies, no? Dons ja ho tens!” Es repeteix la frase diverses vegades per convèncer el personatge llefiscós i molest que s’ha instal•lat en el seu cervell i que s’entesta en fer-li veure tot el que passa pel seu davant fastigós, greixós i espès no deixant ni una escletxa per a la fantasia o la imaginació.
Avui al supermercat ha comprat una ampolla de whisky i la caixera li ha comentat burleta _ vigili , no és bo beure sol_ Aquesta noia ja el comença a carregar amb els seus comentaris.
Ha decidit agafar una turca monumental, ell sol, no necessita ningú més.
A falta de companys de borratxera es dedica a beure amb els armaris de la cuina oberts, parlarà amb l’ aranya, que tot i no estar ara a la vista sap que l’escolta d’algun racó. Hores més tard l’ampolla cau a terra buida i es trenca en mil bocins. Ell segueix enraonant , ara amb més consonants que vocals. L’aranya resignada teixeix compulsivament, sembla inquieta.
Segur que m’entén pensa ell, “fins i tot s’ha posat nerviosa”.
Com que no està disposat a canviar la bombeta, aquesta nit, es queda adormit al terra de la cuina. L’aranya respira alleujada.

Mesos després i amb un esguard diferent fa cua a la caixa del supermercat. Al carretó, una ampolla de whisky i un altre got, galetes, patates i plats precuinats entre altres coses.
“Un carro ben assortit”, pensa la caixera, “això millora”.
Mentre passa els paquets per la màquina, amb una mirada de complicitat pregunta: un altre got? Té convidats o ha trencat l’altre?
Ell, vermell com un tomàquet, però amb ulls il•lusionats li confessa que sí, que té convidats i que prepararà el sopar ell mateix.
Llavors ella, de sota el mostrador treu un paquet de gots iguals que el que ha comprat ell ... “Això és un regal”, li diu, “em sembla que ja està preparat per més gots”.

Aquell dia torna a casa una mica més reconciliat amb la vida.
La caixera remuga i desitja poder treballar aviat de psicòloga i no haver de matar-se en un supermercat psicoanalitzant els clients a la caixa.

LA CRAWFORD I JO...
NI MILLOR NI PITJOR... DIFERENT.

Estimats lectors i lectores, si, és certa la xafarderia que corre sobre la Cindy Crawwfort i jo.
Aquesta famosa model, i jo, famosa escriptora, encara que de pacotilla, compartim una hora al dia, ella no ho sap, tot s’ha de dir, però jo si que ho noto.
No penseu pas que siguem intimes amigues i ens trobem a fer el cafè al Canaletes, tot i que estic convençuda que ella faria el que fos per una estona de mena conversa de cafè amb mi, encara que fos en català.
Cada dia a mitja tarda, aproximadament, després de jeure com una vacassa al sofà i de seguir el capítol corresponent de laberint d’ombres. (que per cert, es va acabar i estic desolada)
Després de dubtar de si el Salvador està curat i per fi és bo, (perquè... que està un rat bo ja ho sabem des del primer capítol) després d’intentar indagar qui fa xantatge a qui, de qui és el fill que espera sotana o mengana, i esperar fins el darrer moment que la Mercè sortís del coma (al cel, sia i deu l’hagi perdonat...).
Faig un alto i deixo aquestes greus preocupacions de banda per dedicar-me a esculpir-me un cos Danone (en el meu cas de litre).
Si fa un temps pensava que cal estar contenta amb una mateixa, ara... ho segueixo pensant.
Per aquesta raó, he sotmès al meu cos (capriciós de mena) a una disciplina alimentaria i física que fa que les coses es facin com jo mano i no com mana el cos.
Només cal aplicar una senzilla formula: JO = CERVELL,, El COS = a carn.
Estareu d’acord amb mi que el nostre cos és com un animaló, fa el que li deixem fer.
Què avui menges 10 croissants de nata, demà te'n demanarà 11, i així successivament, com la canalla.
Conscient d’aquest poder del cos, però més conscient del poder de la ment, m’he proposat guanyar la batalla i ser ja qui mani.
El jo intel•lecte, el jo racional sobre l’animal (excepte en ocasions en què em dedico a fer l’animal i a seguir els meus instints més baixos, és a dir, de melic avall)
Potser m’haureu vist caminant com escaldada, i amb moviments una mica lents.
No, no faig Tai-chi, és que estic cosida a agulletes.
El meu sistema d’enduriment de pits, cul, i cuixes (la cara ja li tinc de dura) , consisteix en fer una hora de gimnàstica al dia davant del televisor amb un wideo de la Crawfort. Imagineu-vos el panorama.
Ella, fantàstica, amb un top que li fa joc amb el pantalonet curt les wambes, i amb la melena que el vent de la platja mou harmoniosament.
Jo, amb un xandall brut de pintura, de la darrera vegada que vaig estucar el menjador, i amb les sabatilles d’estar per casa. El cabell ni se’m mou, a casa no corre gens d’aire.
Els seus aparells de gimnàstica son homologats i les peses adequades.
Les meves peses, son llaunes de tomàquet de quilo o en ocasions dos tetrabrics de llet, segons el dia i la nevera.
Ella, es manté molt digne des el primer moment i no esbufega ni diu paraulotes, sembla que floti quan fa abdominals.
Jo, deixo anar l’aire, per la boca, i a la vegada deixo anar una sèrie de tacos que no diria mai davant dels meus fills.
Ella no sua, tot i que beu molta aigua i s’aixuga amb una suau tovallola de rus americà, segurament amb les seves inicials brodades per algun crac de la passarel•la.
Jo, suo com una condemnada i bec aigua, però m’aixugo amb el drap de cuina que tinc més a mà.
Al final, però, la diferencia no és tan gran, ja que per sort, la musculatura respon igual a una llauna de tomàquet que a una pesa homologada.
El cos, no direm marques, ja és a punt per l’estiu, per tant, us abandono fins al setembre, me’n vaig a la platja a lluir tanga de lleopard (el regalaven amb el wideo de la Crawfort, és una mica hortera, però resulta. De fet el cap de setmana passat vaig fer una prova i.... Més d’un alemany panxut, addicte a la sangria i la paellador, em va mirar amb ulls de llàstima tot pensant.... Pobre anorèxica!

Treballeu per vosaltres, doneu-vos algun gust, però penseu que la ment ho pot tot.
Jo, fins i tot em miro al mirall i em veig resultona... no us diré més.