Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

4 de gener de 2009

No recordo res de res, ostres.
He entrat en una espiral en la que el temps i l'espai ja es confonen. Només tinc clar que no viatjo a la velocitat del temps. El cas és que no viatjo.
El 4 de gener...
Ahhhhhhhhh si !, hem quedat amb la Marta i el Joan que em vindran a veure, i el Pau amb la seva febre de montaditos n'ha preparat.
Per tant, ell tot el dia a la cuina i jo tot el dia pintant i acabant els regals de la família.
M'agrada regalar les coses que faig pensant en la gent, les coses comprades les pot tenir qualsevol, però el que fas pensant en algú no té igual.

Remato tamborets que he pintat, envernisso, faig targes, embolico i sobretot faig mitja. Un xal de llana per la sogra i un altre per la cunyada.

Vénen la Marta i el Joan, berenem-sopem, xerrem, riem.
Passem al saloooon i encara que ells han portat un joc que els apassiona, no juguem, es fa tard i marxen.
Nosaltres mirem una estona la tele i a dormir.

3 de gener de 2009

Neteja de la llar, ve la Conxi, sort en tenim.
Dinem a la Totote alguna cosa lleugera i marxem a Sabadell, allà comprarem les 4 coses que falten.
Cues, el Patge reial, l'ascensor, gent, penja-robes i jo passant en cadira de rodes entre la roba. El Pau fent maniobres, volia comprar una jaqueta per l'Adrià però és impossible, així que anem a comprar uns contes per als nebots i tornem a casa esgotats.
El Pau marxa a una mani per Palestina, donat el meu estat li dic que es manifesti per mi .Jo em quedo al sofà fent mitja, li faig un xal a la sogra per Reis. Em poso una peli d'Almodovar per no suportar la programació nefasta de la tele.
Avui tenim sopar d'ex amigues, la Montse em ve a buscar a les 9.
Sopem entre conyes i records, com sempre. Parlem dels 50 anys que farem aquest any la Montse a l'agost i jo al Maig. Les altres fent-se les joves, tenen un any menys i ens tracten de iaies. Nosaltres molt dignes els diem que els portem un any de ventatja a la vida. Qui no es consola és perquè no vol.
Preparem un viatge, cap de setmana, res de l'altre mon.
Entre cava i cava ja és hora d'anar a fer nones. Aquesta vegada, cosa estranya soc jo la primera de voler anar a dormir. Tot em cansa.
Amb penes i treballs (La Montse emperrada en baixar-me a les escales, jo més allà que aquí i a sobre atac de riure les dues) arribo a casa, pipí, pijama i llit.
La punyetera pota em fa mal i a sobre estic refredada com una sopa, les gangues de la plaça Catalunya a sol i serena.
Somio coses, però no les recordo...Serà l'edat?

2 de gener de 2009

Avui dia normal. El Julià marxa a Barcelona l'Adrià a treballar al restaurant i hem quedat que al vespre anirem a sopar a Barcelona amb la Júlia i el Julià quan surtin de la FNAC.
Tinc un desig de pernil, farem una cosa, anirem a comprar un pernil abans de marxar a Barcelona.
A la gran superfície entrem amb la cadira de rodes, noto la mirada de la gent, diferent de quan vas a peu, com de pena, com de tractar-te diferent. A la botiga dels pernils també mirades i una atenció més amable del compte, al menys a mi m'ho sembla.
Una família gitana discuteix sobre un formatge amb la dependenta, ara jo estic en cadira de rodes, amb un pernil a la falda i esperant que la discussió no vagi a més i puguem pagar i marxar.
Si, marxem, carretera sense manta i Barcelona.
Pàrquing plaça Catalunya i ascensor pixat, avui sembla que no fa tanta pudor. El Pau diu l'Hereu l'ha fet rentar.
Entrem a la FNAC per la porta de la cafeteria, la cadira s'encalla i un noi jove ens ajuda.
Demanem per l'ascensor i el guàrdia de seguretat ens diu que ja tanquen que ja no es pot entrar. El Pau puja per l'escala mecànica a avisar als nens que els esperem a baix per anar a sopar. Ja no podré veure al meu nen treballant. El Pau em deixa al mig del pas, de manera que tothom passa mol a prop meu i alguns distrets no se n'adonen i quasi cauen sobre meu.
Amb la poteta bona i les rodes m'aparto una mica, i espero. Tanquen els llums, espero. Per sort el Pau ja baixa.
Anem al carrer, son les 10, els nens han de quadrar caixa, pot passar una estona han dit. Passa una hora, el Pau i jo a sol i serena a la plaça en un banc ell i jo a la cadira. Ens fem fotos amb el mòbil com dos ximplets.
Passen altres persones amb cadira de rodes, alguns porten mantes sobre les cames. Ahhh!!! clar jo soc una pardilla, estic gelada.

Surten els nens i anem a un japonès dels que li agraden al Julià, bufet lliure i cinta transportadora de plats, festaaaaaaaa!!!!.

Alguna gent també fa cara de , on va aquesta amb cadira de rodes, que no ho veu que el passadís és estret?. Al menys és el que jo detecto amb la meva nova mirada de minusvàlida.

Per sort puc seure a la cadira del restaurant fent saltirons amb la cama bona i podem plegar la cadira i deixar-la on no faci nosa.
Suposo que la gent no sabem com actuar davant d'una situació fora del corrent.
Quan jo vaig dreta i camino potser també faig el mateix, mirar amb cara massa amable, deixar passar, ser massa condescendent.
Com en totes les coses és millor preguntar i saber. Vull saber si una persona en cadira de rodes vol que la tractin de manera més amable o no, vull saber i poder parlar obertament sobre els impediments i les coses que els fan ràbia. Ja que m'he trobat així vull aprendre de la situació per no cagar-la quan sigui una persona que camina i és lliure d'anar a tot arreu i no depèn dels altres.

Al meu fill li fa gràcia portar la cadira i comença a fer alguna acrobàcia que temo em pot fer anar a petar a terra. Li crido, ell riu i jo també. Després em deixa en una cantonada i diu que ja em vindran a buscar, que potser em tiren monedes mentrestant.

Al pujar en l'ascensor hem trobat un noi negre ( de color com dirien alguns, o africà com dirien altres, la qüestió és que: és negre) dormint a terra, sense gairebé roba d'abric, amb unes sabatilles foradades.
Quan hem sigut a dalt li he dit al Pau, si quan baixem encara hi és ens l'enduem a casa. Amb l'aprovació del Pau potser ho hauria fet, però el Pau diu, en conya, segurament el pobre noi tindria un trauma si el desperten uns blancs i el fan pujar en un cotxe.

La veritat és que em sento malament de no fer res, ja se que hi ha molta gent en les mateixes circumstancies, ja se que no puc salvar al mon. Però avui he somiat tota la nit amb el pobre noi. Com deu haver anat a petar aquí? On menja?si menja...
Total que no he fet res, ni donar-li diners per comprar-se roba d'abric.
Merda, merda i merda, sempre em quedo en hauria pogut fer...

1 de gener de 2009

Ens llevem tardot ( el Molina imitador està creant escola), l'Adrià ja ha marxat a treballar. El Julià el Pau i jo ens tirem al sofà. Dinem sobres dels montaditos de l'any passat.
Pelis de tarda de cine, canvis de canal, desgana, deixadesa i tonteria.
Torna l'Adrià de la feina diu que està esgotat, m'ho crec.
Anem a buscar pizza per sopar. El primer dia de l'any si ha de representar el que serà en conjunt l'any nou, és un desastre.

31 de desembre de 2008

Em llevo, la poteta em desperta, he passat la nit del lloro, que diu ma mare i encara no se que vol dir, potser els lloros no dormen bé. Ho buscaré al Google.
No hi ha cap fill, un ja és a la feina i l'altre ha dormit a casa un amic.

Em vesteixo...ja em dutxaré per anar al sopar.

Ordeno i mano que es posi una rentadora, i una assecadora, tenim roba bruta a cabassos, no entenc si som molt nets o molt porcs.

El Pau al seu l'ordinador, jo al meu, escric i penjo el diari dels dos dies anteriors.El conill d'ahir avui cau segur...
El Pau va a la cuina a preparar-lo. Jo no vull veure el cap , li dic. Nooo!!! em contesta.

Ohhhhhhhh el conill és sencer!, sento que exclama des de la cuina, com que és verd solidari i sostenible li costa esquarterar animals, encara que es mori de gana. Aquests verds...

Li dic que el faci sencer al forn i se sent un uf d'alleugeriment que ve de la cuina.

Després de molts: merda, cloc, plaschhh, sponch, i cracs. S'adona que no tenim primer plat. Sopa! li dic, la resta de la sopa d'ahir al vespre. Ah! diu ell.

Per fi dinem...

El conill sencer a la safata fa com una angúnia, però la veritat és que ha quedat boníssim.

Truca el Julià, marxa a Barcelona, trucarà quan vingui, encara no te un pla de cap d'any.

Vaig a descansar una mica la poteta, el Pau marxa a comprar pa per fer montaditos per al sopar de cap d'any. Jo intento veure una peli, però no fan re de bo. La programació de festes és una caqueta per no dir... merda.
Finalment em poso una peli del Cloony, però m'adono que ja la he vist . La trec i en poso una d'Almodovar, així vaig sobre segur.
Hable con ella, m'agrada, totes les d'Almodovar en general, ja estic frisant per veure la nova.
Mentre veig la peli, una historia d'amor , m'envaeix una malencolia, un altra any passat , no hi ha projectes nous per al 2009.

Una sensació de cansament, anys de lluita, a la feina, a la vida, amb els fills.
Ara ja no hi ha la urgència de fer, solucionar i organitzar el dia a dia.
Els fills son grans i van a la seva, i jo tinc coses per fer, però per mi,per mi sola.
Es com si durant molts anys m'hagués oblidat del que jo volia a la vida i l'hagués dedicat als altres i ara quan penso en tot el que he enyorat durant tants anys, coses que no podia fer per falta de temps, no recordo quines eren.

Uffffffffffff

Quasi al final de la peli baixen els avis a felicitar l'any, diu que marxen a l'Esplai a sopar i ballar. Lentejueles i brillantors per gent que si gaudeix de cada moment, potser perquè ells si que pensen que cada moment pot ser irrepetible.
L'avi ens explica un acudit per acabar l'any.
La Silvia marxa demà amb l'Helena, a Sant Sebastian. També ens desitgem bon any.
Li passo roba a ma mare, un vestit jaqueta que mai més em posaré i ella aprofitarà. Contenta marxa cap a casa.
L'Adrià s'ha comprat una camisa per cap d'any, se la prova davant meu i comenta: - A veure si amb aquesta camisa... Triunfes no? li pregunto, ell diu que si.
És a la cuina amb el Carles, un amic, preparant el sopar per a la colla dels seus amics.
Va, ves a la dutxa em diu, que després hi aniré jo.
Entro a la dutxa, ja estic, entra ell. Tots estem a punt. Marxem al carrer, l'Adrià va a fer el nus de la corbata a casa l'avi, porta corbata i jaqueta.

Marxem a casa la Sandra i el Jordi amb els companys de feina, riem molt. Un ramat de nenes vestides de princesa les més petites i de noia moderna les més grans canten al pis de dalt amb un karaoke. La música va per un costat elles per l'altra.
Sopem, tot boníssim, bevem vi, jo penso en les escales que hauré de baixar i pujar fins ser a casa i em modero, no vull ser una càrrega per a ningú.

Preparem el cotilló i apareixen barrets antifaços i espanta-sogres reglamentaris . També unes boles que fan la delícia dels homes i ràpidament s'organitza una guerra de boles.
Falten 5 minuts, ens preparem. Pelem el raïm alguns, jo ho faig fa uns anys i no se perquè, em dec fer gran.

Campanades de teletres, petons, abraçades i jo a la cadira com una iaia.

A la tele fan un especial des de Canàries que ens permet repetir les campanades una hora més tard. Especial ABBA, discutim si aquelles cinquantones rebotides en uns vestits, blancs i daurats, curts i ridículs son les ABBA originals o unes imitadores. Discutim per discutir. Alguna nena ja fa cara de son però aguanten, els pares volen dormir demà.
Aviat el Pau i jo marxem cap a casa. Si espero més no podré baixar les escales i el Pau sembla cansat també i potser trobarem control de mossos.

A casa, som els primers d'arribar, els avis encara no hi son i comentem:- Som uns iaios.

Prenem una mica de cava i anem canviant de canal fins que decidim anar a dormir, la programació ja era dolenta a la tarda però ara ja no es pot suportar.

Em desperto a les 4 i miro quin fill hi es i quin no. L'Adrià és al llit el Julià encara no.
L'Adrià comenta alguna cosa d'uns daus, de jugar i no se que més, està adormit i no entenc el que diu. Demà treballa també, això no és vida.

El Julià ve amb un amic que es queda a dormir. Ara ja hi som tots.
Feliç any nou !!!
Seguirem fent el que podrem.
Estic rarota.
O potser sóc rarota.

30 de desembre de 2008

Matí, ataquem l'aquarel·la el Juli i jo, el Pau treballa i l'Adri també.
A la taula de marbre de la cuina es descongela un trist conill al que cap de nosaltres li ha demostrat cap apreci.
Es va fent tard i... ai las, la gana apreta i el conill allà, el Pau que no ve i jo no m'hi penso acostar pas. Perquè? Perquè el conill es dels que tenen cap i ulls i no hi ha cosa que em faci més angúnia que un conill, mort, mirant-me. Pitjor que la nena de l'exorcista.
Per tant, jo Marga en plenes facultats mentals decideixo i així ho manifesto que anem a dinar al restaurant on treballa l'Adrià, al Robert de Nola, garantia de que menjarem bé, però no conill.
El Julià i el Pau quan els hi dic em pregunten què celebrem...i jo els dic que com que no he pogut fer el sopar de Nadal amb els de la feina i que a casa no em puc gastar la paga doble, ens regalem un dinar i punto.
De fet sempre em fan cas.
Quan som davant de la porta del restaurant tots dos em diuen: - Apa ja et pots anar arrossegant com un llimac. Els tres ens imaginem el quadro i ens fem un tip de riure, sort en tenen que em fan gràcia que sinó no dinen. El tema del llimac ha portat cua tot el dia...

Entrem al restaurant, jo amb el meu peüc i sense cap glamour i per rematar
m'agafo al braç de la butaca per seure i es desmunta.
Apa a fer saltironets fins la propera butaca a veure si hi ha més sort.
Dinar espectacular, ho sento pel conill de casa.
Tarda de peli de Bardem que me pone un montón encara que els meus homes el troben lleig. Si...si lleig...que no me'l posin al davant.
El pobre Juli intenta fer matolls amb l'aquarel·la i perd la paciència, diu que canvia de feina i se'n va a la seva habitació.
L'Adrià demana un quart d'hora de tele per jugar al Guitar Hyro o Bateria Hyro o jo que se, un joc infernal que fa soroll i no aporta res de bo als altres, a ell es veu que el relaxa...mira tot sigui per la seva pau interior.
Marxo al meu estudi... je je, em fa riure quan dic estudi, i és un raconet de la casa per poder pintar.
Em noto la vena creativa que flueix de dins meu i apa ...a crear.
Com sempre la gana em distreu i el Pau es posa a fer una sopa. El pobre conill fa cara de pena.
Ara ja paro d'escriure. Avui ja m'he guanyat el pa...la sopa, el tomàquet i fins i tot una mica de fuet.
Apa demà cap d'any, buscaré al Google una tècnica per beure i anar amb crosses. De fet el codi de circulació no diu que les coixes no puguin conduir-se si van begudes.
Podríem treure la cadira, però a casa fa una baixada de tres parells de pebrots i podríem començar l'any a la vora de la mar.

APM i Tricicle i bona nit.

29 de desembre de 2008

Avui no em dutxo, ja ho vaig fer ahir a la nit i vaig netota frescota i canviadota.
Em passo el matí escrivint i fent facebook.
Hi ha gent que t'afegeix i no et diu ni ase ni bestia, no ho entenc, amb lo xerraire que jo soc.
M'agrada saber de la gent que fan, on viuen a que dedican el tiempo libre.
Aquesta frase de Perales l'altra dia em va portar a una conversa molt llarga amb un . Ell em va demanar per ser amics, li dic que si, el saludo i li poso:- A que dedicas el tiempo libre?....pues vaja que no ho va entendre. I ja no ha dit res més.

M'agrada trobar gent petarda que fa coses especials i divertides. També hi trobo a gent amb problemes de mobilitat que llegeixen el meu diari i deuen dir...vaja una novetat aquesta ara.
Però la veritat és que m'ho passo molt bé. Els meus fills diuen que estic enganxada, i tot perquè ara dedico mes estona a l'ordinador que abans. Sempre han volgut viciar-me com diuen ells als mil jocs que ells tenen i a les consoles, ordinador, play axons i play dellons i jo de sempre em resisteixo. Però això és diferent, m'agrada la gent i m'agrada relacionar-me.
Estic pensant en fer-me un altre cop el karaoke , m'agrada molt cantar i la veritat es que quan canto noto com si una alegria interior em posseís i els problemes no tinguessin importància.
He estat buscant un cor de Gospel però prop de casa no en trobo. I la veritat no tinc ganes de posar-me en un cor rollo El senyor ha fet en mi meravelles, perquè m'avorreix. Tinc anima de negrassa i cada dia més el cos també per tant hauré d'aprofitar la ressonància per alguna cosa.

Vaja tot això venia pel dia d'avui. Casa, i sofà.
La veritat es que després de l'odissea dels dos pisos d'ahir estic dolorida, si ja ho se no n'hi ha per tant però just feia unes setmanes que anava al gimnàs i apa un altra vegada prostrada i sense fibrar.
Això si la cama bona ja sembla de futbolista i els braços de tennista.
El cul res, com sempre, el cul, és el cul....o en tens o no en tens.

A la tarda hem estat una estona amb el Julià practicant l'aquarel·la i el pobre perd la paciència. Ens hem posat música i mentre ell pintava jo he fet una llista de pelis que vull veure i ha estat una tarda molt familiar.
Com que avui l'Adrià no treballa, ha anat a buscar una peli per veure en família, com diem nosaltres, i hem anat a comprar kebabs i apa tots contents al sofà, com quan eren petits i això que un en te 21 i l'altre 18.
M'encanta passar estones amb les meus fills i fer broma i riure de vegenades, no sento que siguin lluny de mi, per la diferencia generacional que es diu.
Potser la cosa està en que jo encara no he madurat i clar els entenc molt .

Ells després de la peli que hem llogat, una peli de cuiners AMERICAN CUISINE, divertida, s'han quedat a veure el increïble Hulk, però la meva poteta ja senyalava el llit i els adults hem marxat al llit, a dormir. Si, a dormir.

28 de desembre de 2008

Explico al Julià com pintar amb aquarel·la, ens hi posem tots dos.
L'Adrià avui també treballa, està esgotat.
Em passo el dia sense pena ni gloria, esperant que siguin les 6 de la tarda, tenim entrades per anar a veure FO un espectacle de Los Modernos. Son dos tios molt bons que fan un espectacle que no puc definir, però que cal veure. Ja es la tercera vegada que els veig.

Em preparo la dutxa, ara no em tanco amb el baldó al WC, no em deixen per si torno a caure diuen.
El cas és que he perdut tota la privacitat. De fet el WC de casa mai ha estat gaire privat. Els nens de petits convidaven als seus amics a banyar-se i mentre un era a la banyera, l'altra seia a la tassa del WC.
El cas és que amb les vergonyes de l'adolescència la porta es va tancar i fins ara.
Però ara amb l'excusa de que em vigilen que no caigui, m'obren la porta amb qualsevol excusa. I fins i tot per dir: - Ha vingut la tieta!!!, li diem que passi?, metre ja estic asseguda al WC. Nooo!!!, que no entri ningú caram que estic en boles. Però no importa, la tieta entra i pregunta, mentre jo em vesteixo.
S'agraeix la bona intenció de tota manera.

Marxem a Barcelona, al teatre, Club Capitol sala 2.
Portem la cadira de rodes, del pàrquing al teatre hi ha molta distància.
Per sort ens indiquen un ascensor per pujar al carrer. Sort que només és un pis, es veu que més que ascensor es fa servir d'urinari públic, no gosem tocar ni el botó, la pudor és insuportable...potser l'alcalde Hereu hi hauria de pujar, res una vegada, amb una vegada n'hi hauria prou.

Ja al carrer, anem fent, el Pau empeny i jo ajudo fent girar les rodes. Per a mi ara és una novetat, però penso en els que hi van sempre i no és fàcil.

El pas de vianants te una mica de rampa, però massa pronunciada, els reposapeus rasquen i els peus també.

Això si, la gent en general et deixa passar de seguida si et veu en cadira, i et somriuen o et miren amb cara de pena, que deu ser el que jo faig quan camino.
Està bé que et somriguin, però tenir privilegis, com passar primer etc, em fa sentir malament. Potser és que se que tornaré a caminar normalment.

A l'entrada del teatre la gent em mira raro, ja m'hi vaig acostumant, però el que jo no sabia és que no hi ha accés per a minusvàlids, ni per una simple coixa com jo.

El responsable de la sala, se'ns atansa molt amable però un pel tallat i ens diu que hauré de pujar 2 pisos. Dooooooooooooooosss pisooooooooooooossss?
Cap problema, li dic molt digna, aniré a peu coix. De fet enlloc adverteix que no hi ha accés per a minusvàlids, ni a la pagina d'Internet del teatre ni al Servi Caixa que et cobra una comissió de dos euros i pico per entrada.

Uns minuts abans d'entrar tothom em diuen que puc començar a pujar.....
Prueba superada, ja soc dalt. Els Actors en persona em reben i m'acompanyen al seient. Vaja ja estem. Però no, no pot ser veritat tanta felicitat, ara resulta que els nostres seients que jo vaig agafar al costat del passadís per poder treure la cama no son aquests, son els del final de la fila.
Nooooooooooooooooo!!!! ara si que ja no puc més.

Estic al començament de la fila i tothom entra per aquí, la meva postura és forçada, alguns em fan mala cara i els hi he d'advertir que tinc la cama enguixada i no em puc moure massa. Una senyora em diu que creia que anava en sabatilles al veure el meu peüc. Molt graciosa.
Vénen els amos dels seients, els hi demanem si poden anar al final de la fila i ho fan sense gaire convenciment.

Comença la funció, riem molt, molt, molt.
Per marxar hem d'esperar que marxi tothom.
2 pisos avall a la pota coixa i apa, cadira de rodes i al carrer.

Marxant cap a casa despotrico de la quantitat de coses que una persona amb problemes de mobilitat no pot fer.
Tots hauríem de passar per aquí, els polítics principalment.

Faré una carta a la Vanguardia, si, si.

Caseta, l'Adrià em fa uns espagueti que em senten la mar de bé .
Tele, llit i guix.

Ah!!! que tot plegat no sigui una innocentada!!!!

27 de desembre de 2008

Avui tenim sopar amb la resistència (grup d'amics). Llegirem, més que representarem un quadre dels pastorets, per riure principalment. Tenim concurs de montaditos per sopar, cava a manta i ganes de riure i passar-ho bé.

El Pau guanya el concurs de montaditos, s'ha passat tot el dia caramel·litzant ceba.

Llegim els pastorets i després unos minutos musicales. Piano, flauta i guitarra, més d'un gall i moltes conyes.

A vegades juguem al Trivial, però darrerament ens barallem de bon rollo, massa i ho hem deixat.

Marxem aviadet a casa, jo un pelin alegre, entre la coixesa, el no sortir i el cava, mira, un dia és un dia.
Les Croses em patinen i les neurones també. A casa, pijama i de pet al llit, no torni a caure.
Els nens ja son ací, veus que bé, ja no cal patir.
Bona nit.

26 de desembre de 2008.

Dutxa, esmorzar, endreçar i marxar a Barcelona.

A Barcelona, som més que ahir, però tampoc hi som tots, l'àvia ha caigut amb la pluja i se li ha inflat el peu, així que som dues amb tamboret i peu enlaire.

Al voltant de la taula tots som grans, la més jove te 12 anys i és super alta.
Al final de la taula hi ha molt ambient, els joves explicant-se coses.

L'àvia està trista i mirem de consolar-la, després de dinar desmuntem la taula i fem una rotllana amb cadires, ara ve el moment de cantar, aquí si que es canta, a vegades desorganitzadament, però sempre riem molt.
Aquest any falta cantar el NICA....que ve a ser el Ni que només fos...de Lluís Llach, potser com que el Llach s'ha retirat dels escenaris...ja no la cantem, o potser per no pagar a la SGAES els drets d'autor, que està la cosa mu mala.

Els joves posen música jove a tota castanya, els grans la baixen.
Els joves ballen a petició dels grans. Els grans s'hi afegeixen, menys els homes l'àvia i jo que no podem.

Arriba el moment de la tradició, aquesta si que es repeteix any rere any siguem molts o pocs.
El pau es prepara la carn d'olla que li ha fet l'àvia per berenar i se la menja en un racó de la taula.

El Lluís, també segueix la tradició però amb una altra modalitat, cafè amb llet amb quelcom sucat.

També és tradicional a cals Olóndriz disfressar-se, amb qualsevol cosa i de qualsevol manera, només per riure una estona.

En un moment del dinar, me n'oblidava, apareix la tia Ester, germana soltera de l'àvia que viu al pis de dalt.
Felicita el Nadal i diu la frase del dia, de la que ens mofarem llarga estona, com sempre.
Avui la frase és: Heu de posar distància...
La frase provoca interpretacions de tota mena, i algunes no es poden reproduir.
L'Ester, igual que ha vingut marxa i seguim amb la cosa nostra.

En algun moment, pensem en l'avi Lluís, n'estic segura, jo soc la jove i hi penso dons segur que ho faran la seva dona i els seus fills.

Els absents el dia de Nadal fan mal, un dolor cada any més suportable, però un dolor. Per tant, recordem coses que feia o deia. O diem el que diria i faria en aquesta ocasió.

Com diu a vegades la meva mare referint-se als que no hi son: - M'agradaria poder veure'ls una estona, parlar-hi i apa, veien que estan bé i que fan ja em quedaria tranquil·la.
Si, estaria bé, però ens conformem amb la imaginació i el record.

Cada un de nosaltres té un moment per la tristesa també, però ens sobreposem i procurem que no es noti.

Ara ja va siguen hora de marxar cap a casa, la poteta necessita relax i jo també.

Ens acomiadem fins al dia de Reis, que serà el dia de la següent trobada a cals Olóndriz.

A Caldes, els fills queden, el Pau com sempre diu que no te gana, clar, encara fa rotets de carn d'olla.
Jo si, jo vull sopar alguna cosa, remenat d'espàrrecs i gambes amb una torrada integral, menú de tirar avall.
Sofà, tele i manta.
Demà serà un altra dia.