Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

19 de gener de 2009

Avui anem al traumatòleg a Granollers, m'ha tocat anar al que no m'agrada és antipàtic i prepotent ja he fet el canvi de metge tres cops, però es veu que la Seguretat Social en temes d'informàtica està a l'edat de pedra. La noia que em truca per donar-me hora es disculpa veient les meves reivindicacions i finalment decideixo que el pollo ja el muntaré el dia que em treguin el guix, no fos cas que ara em quedi amb la poteta enguixada per sempre.

El Pau em porta i a la meva mare també, aprofita el viatge per anar al seu metge.

Al taulell .
Jo: tinc hora amb el doctor P...
Ella: Segui davant de la porta 5 i ja la cridaran pel nom.
Jo: Gràcies, ( interiorment em pregunto quin altre sistema hi pot haver per cridar si no és pel nom...)

Espero, espero i em criden.

Entro amb les crosses i les radiografies a la boca.
El metge no aixeca la vista del teclat. La informàtica ha fet molt de mal a les relacions metge pacient, generalment els metges, acostumats a escriure amb lletra de metge i a fer receptes, ara es veuen obligats a fer feina d'administrativa i si no et miraven gaire ara encara menys.

S'esgarrifa que faci un mes que estigui enguixada i ell no m'hagi vist, jo contesto que he seguit els passos que m'han indicat i que és el primer cop que em trenco una poteta, i no tinc ni idea de com va la cosa.
El metge, amable, em diu que jo no tinc la culpa de res, que es culpa del meu metge de capçalera. El tema de l'amabilitat no se si és per ordres de dalt o perquè en el meu historial li surt un cartellet que posa en lletres grosses i vermelles......persona problemàtica, i entre parèntesi, és de les que es queixa.
Sigui per una cosa o per una altra la qüestió es que no em puc queixar del tracte.
Em fa una recepta de talonera i em diu que camini i posi el peu a terra i fins la setmana que ve...guix.

Al sortir demano hora per les radiografies de la setmana que ve i marxem cap a casa. Anem a dinar a la Cope amb els avis, un menú i cap a casa .

Obro el correu i veig que hi ha un missatge de Catalunya Radio, han llegit el meu escrit de la roba neta tacada de sang i el volen passar per antena. Quedem que em trucaran demà al matí perquè el llegeixi jo mateixa. Guaita tu, no m'ho esperava, fa ilu.

Em tiro al sofà a mirar el Cor , empalmo amb el Club, estic perra i no tinc ganes de res, hem quedat amb la Montse que em vindrà a buscar per anar a comprar llanes, ja he esgotat tot l'arsenal que tenia a casa.

El Pau marxa i jo repasso l'ordinador.

Ve la Montse i marxem ... comprem llanes i xerrem una bona estona sobre la vida i la mort.

Marxa la Montse, marxa el Julià, marxa l'Adrià i el Pau tampoc hi es...
Ningú em farà el sopar?crido mentre marxa l'ultim d'ells. Sento una veu llunyana que diu fes-te una pizza, al congelador en queden.

Pues si, em faig una pizza i es crema una mica...però em fa mandra fer alguna altra cosa.
Sofà i gala Gaudí, quina mandrota fa.

Tornen tots i se'n foten de mi per estar veient la gala Gaudi i jo mateixa no entenc perquè la veig. Canviem a CSI i al segon capítol marxo a dormir.

Demà començaré un jersei per a mi.

16, 17, 18, de gener de 2009

Divendres suporto el dia perquè se que al vespre sortim a sopar una estona amb els col·legues de la resistència.
Torno a crear un grup de Karaoke al facebook, la gent s'anima i hi penja cançons de tota mena.
Dissabte, avui tampoc em moc de casa, però al vespre tinc entrades per anar al teatre a veure Sonata de otoño, amb la Marisa Paredes. El Pau comença a fer mala cara al saber que és un drama d'obra, el tranquil·litzo dient-li que ja trobaré algú que hi vulgui anar amb mi. Finalment la Merce accepta, em recull i marxem al teatre, aquest cop si hi ha entrada a peu pla, tot i que anar fins al meu seient requereix temps i destresa.
L'obra està prou bé, em sorprèn la actriu que fa de filla ( Núria Gallardo), un paperàs, millor que Marisa Paredes, que avui està fluixa, deu ser que les dives no s'esforcen si no hi ha mitjans de comunicació, cal tenir en compte que avui les entrades eren barates, de preestrena.

Em treu de polleguera anar al teatre i descobrir que tothom o quasi tothom esta malalt, te tos i carraspera i a sobre no es molesta ni a portar caramels per a la la gola.
En aquesta obra, sentir el diàleg és primordial, el text és important i molt ric, però de cada 10 paraules se'n perdia una per la tos d'algú...i a sobre no es van molestar a sortir fora en patir l'ataquet.
Fins i tot hi va haver gent que els feia notar que molestaven amb algun pssssssssssssiiiiiiiitttt sorollós, que en lloc de fer que els malalts paressin de tossir, només contribuïen a sembrar més caos i no deixar sentir res.

Al final aplaudiments clamorosos de gent que com el senyor de davant meu dormia com un tronc i fins i tot roncava des de el primer minut de l'obra.
En algun moment si jo hagués estat a l'escenari....hauria parat i m'hauria negat a seguir si els malalts no abandonaven la sala.
Mala educació finalment.
En sortir tornada cap a casa i llitet.

Diumenge al matí , festa de Sant Antoni amb carruatges cavalls etc....
El Pau pregunta tot decidit al matí: - Vols que baixem a veure els carros?
Es una proposta suïcida, sobretot per a ell. Li contesto que millor no, baixar representa aparcar al quinto pino, anar amb la cadira de rodes fins un lloc on poder veure els carros passar i tenir molta sort i veure alguna cosa entre tanta multitud, donar explicacions a mig poble del que m'ha passat i el més greu trepitjar en algún moment merda de cavall.
No sortim de casa en tot el dia, cadascú fent la seva.
Al vespre Vent del Pla i apa a dormir.

12, 13, 14 I 15 de gener de 2009

Avui 12 és l'aniversari de la poteta trencada, fa un mes de la caiguda, fa un mes que porto el guix, fa un mes que escric, fa un mes que no vaig a la feina.
Ostres i sembla que fos ahir.

Dilluns 12 i dimarts 13 han passat sense pena ni gloria, casa tele, fer mitja, dinar, sopar....

Dimecres 14 vaig al metge de capçalera, em mira la poteta, pregunta quants dies fa que porto el guix i també si algú m'ho ha mirat.
Si, m'ho ha mirat molta gent, ara algú entès en el tema....no.
Se'n fa creus , diu que m'haurien d'haver receptat unes injeccions per evitar trombosi, diu que me les posi a partir d'ara.
Aprofito i em vacuno del tetanos, m'ha caducat al 2008.
paperassa al taulell, demanar hora al traumatòleg, m'avisaran...etc.

Ara Farmàcia, hi ha cua diu el pau, jo estic al cotxe, li demano compreses també.
Després de molta estona surt al carrer amb el braç enlaire i un paquet de compreses a la ma. No, no son aquestes. Amb ales diu ell. No sense ales dic jo. Només hi ha aquestes. Deixa-ho córrer.

Ara anem a comprar un joc de llit, triem el més barat i menys lleig, estem amb un joc de llit sol i no pot ser.
Aprofitant que cal portar la baixa a l'ajuntament, la porto jo. Paper a la boca i una crossa a cada ma.
Deixo el paper a les Montses i pujo amb l'ascensor mentre el Pau aparca el cotxe.

Els meus companys de la segona planta s'abraonen sobre meu, amenaço que no em facin caure i m'assec en una cadira.
A l'instant tots fan una rotllana i pregunten coses a la vegada.
Xerrem, riem i fem força escàndol, baixen alguns companys del tercer pis.
Els trobo a faltar, amb ells m'ho passo bé.
Finalment algú es queixa del soroll i baixem el to, marxo, els dic, segur que diran que la culpa és meva.

Marxo i el Pau està a la terrassa del bar Totote llegint el diari, m'assec al seu costat i demano una coca cola i escopinyes.
Passa el Joan i la marta, xerrem i marxem a casa. Vaja, avui ja m'han tret, ara m'espera una tarda de tele i casa .

A mitja tarda ve el reparador de rentadores, el vaig trucar ahir quan la casa es va inundar amb la rentadora.

El professional toca la rentadora i fa mala cara, quina professionalitat, gairebé sembla Aramis Fuster.
No passen ni 5 minuts i diu que és del coixinet, està fatal. Tot això ho diu amb to de renyar, no ho entenc, potser pensa que hem sabotejat la rentadora per fer-lo venir.

En poca estona la cosa està solucionada, poca estona però 90 euros.

A rentaaaaaaaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrrrrrrrrrr. No ens posem al dia de rentadores de cap manera.
El Julià està molt refredat, marxa a comprar material per a l'institut i torna tot vermell.
Torna l'Adrià, fa el sopar , sopem, mirem la tele i a dormir.

11 de gener de 2009

Recollim els meus nebots i anem a veure teatre infantil, La caputxeta vermella i el llop.
Tot son pares joves amb nens petits, nosaltres ja semblem els avis, joves.
Les cares dels nens no es poden comparar amb res i per tant, encara que l'obra sigui justeta, els nens ho viuen amb emoció.
A la versió d'aquest conte han fet al llop vegetarià, l'àvia que fa footing i la mare de la caputxeta separada i amb un novio especulador.
Potser no calia, als nens els està bé la versió de llop que es menja a la caputxera, però vaja.

Tornem els nens i ens conviden a dinar...ganga!!.
De tornada a casa i ja que soc al carrer entro a casa dels pares a fer-la petar una estona.
Ens posem a organitzar la sortida Margalef de nou, aquest cop parlem d'anar a la neu.
Recordant la darrera vegada que varem anar tots plegats a Núria busquem àlbums de fotos, i d'una cosa passem a l'altra.
En alguna foto hi ha més gent morta que viva i quan veiem que els records de gent que ja no hi és s'apoderen de nosaltres donem el dol per acabat i canviem de tema.
Torno a casa, em poso el pijama i cap al sofà a posar la poteta enlaire.
Els nens marxen i el Pau torna a concentrar-se per Palestina, aquest cop a Caldes. Jo em concentro però a casa.
Truco a la Sílvia i ens passem molta estona xerrant, primer pagant jo i després pagant ella. Des que viu a Canet que no xerrem tant i em sap greu, la trobo molt a faltar.
Tornen tots, un darrere l'altre, sopem, mirem Vent del Pla, una peli i a dormir.
Demà fa un més de la caiguda, com passa el temps...

10 de gener de 2009

Avui hi haurà la manifestació a Barcelona, hi voldria anar però... El Pau no es mereix anar carretejant-me per Barcelona, a més si la cosa es complica (a les manis no se sap mai quan sortirà un o varis imbècils a espatllar el bon rollo), i jo no puc córrer.
Així que resignada em passo la tarda xatejant al facebook i rememorant mentalment coses de quan era petita, mira, m'ha donat per aquí.
Penso en un conte que m'explicava la mare i també ens cantava, l'he trobat a Internet i aquí el teniu.
UNA VEGADA ERA UN REI…
Narrador
 Una vegada era un rei
que tenia el nas vermell,
que bevent de bóta en bóta
no en deixava ni una gota.
 Rei
 No m’agrada aquest vi gens
ni aquest altre encara menys.
 Narrador
 No trobant cap vi prou bo,
en feu fer un gran pregó.
 Pregoner
 Jo, vostre noble rei Ruc I,
a tot el poble faig saber,
que ma filla i princesa reial
esdevindrà la muller molt lleial
d’aquell dels meus vassalls i fadrí
que a palau em porti el millor vi,
Ho mano així i en dono fe,
jo, Ruc I.
 Narrador
 Rosor, la filla d’aquell rei
que tenia el nas vermell,
es moria de tristor
perquè estimava un trobador.
Un dia, el seu pare li va dir:
 Rei
 Et casaràs amb qui em dugui el millor vi.
 Rosor
 Ai pare!, benvolgut pare! 
Jo no vull casar-me encara.
 Narrador
 Valgue’m Déu quin esvalot
va moure aquell rei tabalot
quan de la terra el confins
li arribaren els bons vins.
De Móra i Picamoixons
en sortiren molts minyons.
Del camp de Tarragona,
de prop de Barcelona,
de Lleida i de Girona,
el mateix que del Vallès,
com també del Penedès.
De tot arreu els fadrins
arribaren amb llurs vins.
 Noi 1
 Senyor, jo us duc de bon grat
el bon vi del Priorat.
 Rei
 Aquest vi… molt m’ha agradat!
 Noi 2
 Com el vi del Penedès
no en podreu trobar cap més!
 Rei
 Això ja ho veurem després!
 Noi 3
 El bon vi es fa a Martorell,
i jo, m’hi jugo la pell!
 Rei
El trobo massa novell!
 Noi 4
El vi de Reus és molt bo,
si us el beveu amb porró!
 Rei
Si, Déu n’hi do, Déu n’hi do…
 Noi 5
Beveu vi de Perelada,
que té molta anomenada!
 Rei
Es veritat, també m’agrada!
 Noi 6
Millor és el del Vendrell,
que fa caure de clatell !
 Rei
D’aquest ja en tinc al castell!
 Noi 7
És a Valls que hi ha bon vi,
i els xiquets ho poden dir .
 Rei
Ai!, que em començo a adormir…
 Noi 8
Jo m’ho jugo a cara i creu
que el d’Igualada voldreu !
 Rei
Ai! Que encara en queden deu?
 Noi 9
Un bon got de vi d’Alella
i és segur que em caso amb ella !
 Rei
Ai, que el cap se m’estavella !
 Noi 10
Bon vi voleu ? Malviatge!
Beveu, llavors, garnatxa !
 Rei
 Aquest sí que m’emborratxa !
 Noi 11
El que raja del cubell …
 Rei
Això sí que és moscatell !
Ai ! que ja tinc el nas vermell !
 Noi 12
Si us agrada la mistela,
és per mi la damisela.
 Rei
Ja estic tou com una candela…
 Noi 13
Vostra filla m’enduria
amb un got de Malvasia.
 Rei
Ja ho tastaré un altre dia.
No m’oferiu cap més copa…
perquè estic… com una sopa.
 Noi 14
Gran senyor, deixeu-los dir,
feu-me cas sols a mi.
Vi blanc de Sant Sadurní
és de tots el millor vi.
 Narrador
I aquell rei tan sabatot,
del nas roig com un pebrot,
no va poder decidir
perquè, el pobre, es va adormir.
Tant i tant begué vi,
que, al capdavall, va fer un senglot …
 Rei
Hip !!
 Narrador
… un badall …
 Rei
aaaaah !!
 Narrador
… i es va morir …
 Tothom
Oooooh !!
 Narrador
I des d‘ençà amb tristesa
es planyia dia i nit
aquella pobra princesa
sense pare ni marit.
 Princesa
Ai pare ! Inoblidat pare !
I amb qui em casaré jo ara?
 Narrador
Però, ve-t’ho aquí,
que, un bon matí,
va passar un trobador
i, sota el balcó, 
li va cantar aquesta cançó:
 Trovador
Ma bella i dolça princesa
que et consum el desconsol.
Plores sempre de tristesa,
perquè creus que ningú et vol.
Escolta aquesta cançó,
que et dedica un trobador,
que t’estima de debò.
 
Jo et daria llet d’ovella
i formatge del més fi,
i la mel de mes abelles,
si et volguessis casar amb mi.
Et faria un llit de roses
i tindries un coixí,
de poncelles oloroses
si et volguessis casar amb mi.
 
No tinc castells ni masies,
sóc un pobre trovador,
que et faria poesies
impregnades d’emoció.
 
Tot això et puc oferir
si et volguessis casar amb mi.
 
Princesa
Trobador de les cantades
que em dediques ta cançó,
et diré moltes vegades
que també t’estimo jo.
 
Narrador
I la princesa enamorada
es casà amb el trobador.
Repicaren les campanes
i es va fer una processó
i tothom ballà sardanes
com per la Festa Major.
I es cantarem caramelles,
i sortiren els gegants,
i s’encengueren fogueres
com a la Nit de Sant Joan.
Quina festa, valgue’m Déu !
No us diré cap disbarat.
Si em creieu o no em creieu, 
hi portaren d’un plegat
tres mil xais del Pirineu,
els millors capons del Prat,
borregos de Cardedeu
i els bons fruits del Llobregat.
I la princesa reial volgué,
en aquella ocasió,
que en sa gran festa nupcial
s’hi begués vi del millor.
El que m’heu sentit contar
és el que li va passar
a la filla d’aquell rei
que tenia el nas vermell,
que bevent de bóta en bóta,
no en deixava ni una gota.
I ja sap el que m’escolta
que aquest conte s’ha acabat.
Veja’m si us haurà agradat !

Aquí la versió per a escoltar .
http://www.totcontes.com/audio/El%20rei%20que%20tenia%20el%20nas%20vermell.mp3

Torna el Pau, diu que la mani ha estat emocionant, ja ho crec.
Li demano si us plau que em tregui una estona, anem al cine ?
Siiiiiiii, anem a Granollers, intento anar amb les crosses i sense cadira, però qualsevol distància es fa eterna, per tant anem a buscar la cadira i comprem la entrada per veure Bienvenidos al Norte.
Estem al cas de les rampes i les escales, de moment ens podem anar movent.
Busquem un lloc per menjar alguna cosa, establiments amb graó, que descartem. Un establiment amb rampa a l'entrada, però les taules a tocar les unes de les altres i també arran de porta, per tant no hi podem entrar si no volem muntar un escàndol.
Finalment al lloc de les tapes on anem sempre, es pot entrar be i podem deixar la cadira en un racó.
Trobem una parella de Caldes que ja no son parella , però se'ls veu molt millor que quan ho eren. I es que a vegades posar distancia i deixar que passi l'aire va bé per a tot.
La pel·lícula molt divertida, us la recomano.
Torno a casa extenuada.

9 de gener de 2009

Avui divendres sortiré a sopar al vespre, per tant la cosa fa de més bon aguantar. El sofà ja te la meva silueta marcada i el meu cul la forma de la cadira de rodes de l'ordinador amb la que em desplaço per la casa.
No se si sabré tornar a la postura dreta, potser estic fent el pas invers a l'home primitiu, ell es va posar dret i jo acabaré arrossegada per terra com un cuc.
Ja vaig pel tercer xal de llana, en vaig fer per la sogra i la cunyada per reis i ara per ma mare.
Mentre faig mitja veig la tele, el club, un noi canta la cançó que de petita em cantava ma mare i com si obrissin una aixeta em cauen les llàgrimes cara avall sense poder ni voler refrenar-les.

La cançó

El nen és petit
i mig adormit
la mare, s´el mira
i junt al bressol
no el deixa mai sol
joiosa sospira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa tranquil·la i ditxosa
el meu fill val un món
i un tresor,
i l´adorm tot cantant-li amorosa.

Fes nones reiet,
fes nones fill meu
que ets un angelet,
que m´ha enviat Dèu.
Li besa la cara
el besa al front
petons d´una mare
lo més gran del món

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Si la voleu sentir
http://es.youtube.com/watch?v=4UUE4iDU1RQ

I quí no ploraria amb aquesta lletra!
De petita, jo era la filla i era molt agradable sentir-la, mentre m'adormia o simplement era a la falda de la mare.
Ara de gran, jo soc la mare i també recordo haver-la cantat als meus fills, i m'adono que no valores una mare fins que tu no n'ets.
La meva infància és plena de felicitat, recordo jugar amb els pares, riure i sentir-me molt estimada. Espero haver fet el mateix amb els meus fills.
Ostres els nens de Palestina em treuen la son i estic super sensible.

Baixem a sopar a la Totote i entre ximpleries i xerrameca passa l'estona. Els convenço per anar de carnaval quan em treguin el guix. Si però fora de Caldes diuen...

8 de gener de 2009

Em desperta la toia de torn de la mútua.
Ella: Hola , puc parlar amb la senyora Margalef?
Jo: Ja hi parla
Ella: La truco de la Mútua, està vostè de baixa?
Jo: Si.
Ella: Ha patit una fractura a la cama?
Jo: M'he trencat el peroné.
Ella: Ha anat al metge?
Jo: No, si et sembla m'he entablillat jo mateixa la cama amb unes fustes que tenia a casa. Això ho penso, en realitat li dic que hi vaig el dimecres que ve.
Ella: Pren alguna medicació per al dolor?
Jo: Ja no.
Ella: En te per molts dies ?
Jo: M'han dit un mes i mig.
Ella: Molt bé senyora Margalef, ja la tornarem a trucar.
Veus que bé, ja em quedo més tranquil·la si em trucaran, no cal patir. Fins i tot he notat una millora a la cama.
Em llevo, tota la conversa ha estat al llit.
Ufff, un dia més, fa un fred que pela així que esmorzo i em vesteixo rapidet.
Ordinador, correu, facebook i escriure.
També escolto la radio i sento les noticies, a la tele també.
He vist un anunci que m'ha fet pensar, un anunci de detergent. Direu que un anunci de detergent rarament fa pensar.
L'anunci ensenya mares i nens, una mare que renta roba (per variar), estén la roba al sol , i entre altres coses fa el llit d'una nena molt mona que s'hi arrauleix i olora el llençol mentre la mare li fa un petó i la tapa.
La combinació olor de llençols nets i mare que et tapa quan ets al llit, crec que qui menys qui menys la pot tenir present.
El meu cap a vegades em fa unes associacions d'idees que no entenc però accepto. Em ve al cap la imatge de les notícies de l'altre dia de tota una família massacrada a terra, embolicats en mantes i els nens petits en llençols blancs tacats de sang, els mateixos llençols segur que la mare els havia posat al llit.
Tinc la pell de gallina i els ulls plorosos, però sento que no n'hi ha prou. Aquesta sensació d'impotència la pateixo sovint, si ja se que puc anar a les manifestacions i recollir signatures però potser l'única cosa efectiva realment és ser millor persona en el meu petit àmbit i deixar que això s'estengui com una taca d'oli. Desterrar els sentiments que ens fan pitjors persones i no deixar-nos manipular. Plantar cara als polítics i que deixin de creure que amb els nostres vots poden fer i desfer sense donar explicacions.
De tota manera estic molt trista, perquè aquells nens embolicats en llençols podrien ser els meus.
Després de tot això qualsevol cosa que digui avui, no té cap valor.

7 de gener de 2009

No tenim joguines, per tant no cal jugar. El Pau marxa a fer feina, l'Adrià també i quedem a la casa el Julià que ha de fer feina i jo que no en puc fer.
Rentadores, assecadores, rentaplats etc...
Les màquines de la casa treuen fum, no parem i no s'eixuga res.
Ahir al vespre va nevar i tot es va trastocar.

Anem a dinar menú a la feina nova de l'Adrià, tornem a casa i a la rutina tan esperada. El Cor de la ciutat, capítol fluix fluix. El Club.

El Pau i el Julià marxen i jo em poso al dia del diari.
Tinc els peus gelats vaig a tapar-me amb la manta.
Ha tornat l'Adrià.

6 de gener de 2009

Com ja és tradició de cada any, el dia de reis al matí anem a Barcelona a casa la mare del Pau a recollir els regals de Reis els petits i amics invisibles els grans.
Fila índia al passadís per ordre d'edat i entrem al menjador on a cada racó hi ha els regals per famílies. Tots plegats som uns 30 entre grans i petits. Ara però de petit petit només queda el Nil, una cucada de nen.

S'organitza una cridòria i un munt d'exclamacions i quan s'hi pensa s'intenta dissimular i no dir per exemple: - Qui m'ha regalat això?
Els meus regals sempre son característics i el Pau sempre intenta atribuir-se el mèrit, tot i que ningú el creu.
Aquest any que no he baixat, per la cama, (per una estona era un enrenou baixar amb paquets i amb mi) m'han dit les cunyades que el Pau li va dir a la seva mare quan va obrir el paquet del xal de llana: - L'he tricotat jo.
Tricotat? D'on haurà tret la paraula?

Jo passo el matí fent el perro, que és el que se'm dona millor darrerament. Començo un altre xal de llana, no se encara per qui.
Em dutxo i pujo al pis de dalt a casa els meus pares, avui dinem allà.
Els petits estan ja dels nervis, fins que no vingui el Pau no podem obrir res, els entretenim amb altres joguines noves que han portat de casa, fent exclamacions exagerades cada vegada que ens en mostren les excel·lències.

Per fi, el moment els petits obren els seus regals els primers. Al Marc una bicicleta al balcó, li fa fer una cara que no es pot descriure. La màgia és això.
Els adults tot el que havíem demanat, corbates, llibres, entrades de teatre. A mi la serie completa de Mujeres desesperadas, el Julià, amb la cara que faig ja em diu: - Suposo que no seràs tan desagraïda de voler canviar el regal del teu estimat fill?
Jo , li dic que si no s'ho pren malament si, ho vull canviar.
Desagraïda em diu de broma. Ja no ho canviaré. No, fes el que vulguis i fa un mutis cap al menjador.

Dinem tots en una taula molt ben guarnida, la mare i el pare s'ho curren molt.
Xerrem, juguem i muntem joguines.

Baixem a casa i la Júlia ens dona un paquet, de tots tres diu, el Julià sense dissimular li pregunta: - Què em toca pagar a mi?

El regal és una nit a un hotel que haurem de triar. Oleeeeeeeeeee!!!!.

Més tard arriba l'Adrià i li donem les gràcies pel regal, no en te ni idea ( ja li cobrarà la Júlia la seva part).

Em connecto a Internet i faig una llista de pelis que voldria tenir, per canviar per las Mujeres desesperadas.

Sopem una mica accidentadament, però tot torna al seu lloc en poca estona.

Pelis al canal 9 i a dormir.
Demà l'Adrià comença una nova feina de cuiner, farà menys hores i espero que tingui millor humor.

5 de gener de 2009

Estic feta una tricotosa, torna la Sílvia de Sant Sebastián i mentre ella explica històries de montaditos, vascos i vinos, jo faig mitja com a boja.
Remato la feina, embolico.
El Pau vol anar a veure els Reis, no, no és que encara no ho sàpiga o que li faci il·lusió, simplement vol veure el discurs de l'Alcalde i no perdre detall del que passa a la plaça en un dia en que hi va tot el poble.
Jo em quedo al sofà esperant que algú torni per fer el sopar.
Avui el Julià treballa fins tard, les compres de darrera hora . Esperem que no perdi el bus .Segur que truca regatejant l'hora de tornar a casa amb la seva veueta i el to de pena que tant bé li surt (i tan bons resultats li dona amb mi principalment que estic feta una bleda).
Torna el Pau just quan jo ja intentava trucar a un xino que em portes arroz tres delicias o perro agridulce.
Sopem, pernil bo bo de debò, veiem tele i a dormir.