L’ENVEJA PUNYETERA
Aquest és un sentiment que podríem prescindir-ne instantàniament i ningú no el trobaria a faltar.
És completament inservible, no fa cap servei ni cap falta.
Les persones un tant originals desperten sovint enveges; sempre disfressades de menyspreu.
Generalment a la persona envejosa li agrada disfressar la seva impotència menyspreant allò que l’objecte de la seva enveja fa, diu o és.
Ningú no pot evitar que li tinguin enveja, ningú no hi pot fer res, ni crec que hi calgui fer res.
Els envejosos són persones malaltes en certa manera que gaudeixen fent-se mala sang amb el que la resta de la gent aconsegueix i que ells no tindran mai, unes vegades per falta de talent i d’altres per no proposar-s’ho.
No tenir cap talent ni cap gràcia porta sovint a ser envejós. Hi ha persones totalment anònimes que no interessen a ningú i que en lloc de dedicar-se al seu cultiu personal, es dediquen a criticar els que són especials en una o altra cosa.
Enveja sana és disfressar la nostra impotència o la falta de recursos i que sembli així que ens alegrem del que l’altre ha aconseguit.
D’altra banda és molt humà tenir enveja, però com en tots els materials perillosos cal un control, no es pot desbordar, és perillosa igual que la calumnia que sovint va de la mà de l’enveja.
Calumnia que alguna cosa queda és una frase que sovint ens deia el meu pare quan criticàvem a un o altre nen de l’escola o del carrer.
No escampeu mai rumors sobre ningú, perquè sovint el fet de repetir-lo ja porta a exagerar-lo.
Només falta que algú faci córrer la veu que t’entens amb algú, guanyes més cales del compte, robes o tens una malaltia lletja, que encara que no sigui veritat les mirades a la cua del forn t’adverteixen que alguna cosa passa.
Cultiveu-vos a vosaltres mateixos i deixeu de banda tot allò que us fa ser pitjors, el que té mèrit és lluitar per ser cada dia millor sempre comptant amb el que tu tens, el que tenen els altres, per ells, i que els hi aprofiti, que segur que s’ho han guanyat i si no s’ho han guanyat, tu a la teva.

El senyor Perramon i la tos

Dimecres 24/10/07
21.00 hores
Teatre Romea
Galliner

Entro al bar i compro caramels per a la raspera de coll.
Ja els tinc, ja estic salvada, no cal patir.
L’entrada m’ha sortir regalada amb el carnet del TR3C, un gran invent.

Comença l’obra i…comença la tos (no la meva, jo porto caramels).

Atacs de tos pertot arreu, platea, amfiteatre, galliner…
Tos seca, tos de gos, tos bitonal, tos central, tos emetitzant, tos productiva, tos trigèmina, tos aneurismàtica i alguna tos ferina (no sóc metge, tinc diccionari).

Els actors, professionals i genials com són, segueixen amb el seu paper impertorbables.
Jo, amb ganes de cridar: “Al bar venen caramels per a la tos!!”

Si esteu malalts no aneu al teatre, si teniu tos mediqueu-vos, si teniu raspera teatral compreu caramels, aigua o pegats Sor Virgínia…

Amb les ofertes, una entrada al teatre et pot sortir tirada de preu….amb la diferència es poden comprar caramels, xarops o pastilletes per avorrir.

Si us plau, un respecte…sobretot als actors.

Marga-lef

TATI

Realment ahir em vas arribar al cor…..
De fet , quan escoltava al Xavier Bosch, ja sentia la teva veu, la teva energia, el teu sentit de l’humor, i estic contenta de veure que ho mantens, a costa del que tu ja sabràs, se que no es fàcil.

Les meves exploracions mamaries de cada any m’acollonen, “vostè te uns pits problemàtics” em van dir la darrera vegada….sabia que els meus pits eren moltes coses, però problemàtics?

Vaja de moment només son problemàtics , ja m’està bé, però passo por i pànic cada cop que em faig una mamografia, inclús he plorat com una magdalena al sortir del metge i dir-me que tot està bé.

La darrera vegada, plorava tant que el meu marit no es creia que no tenia res….al final li vaig demanar que em deixes al carrer i vaig anar voltant com una anima en pena plorant pels descosits….
Després, unes canyes i unes tapes van fer de fi de festa.

Ahir vaig estar contenta de veure la teva cara que tantes vegades he imaginat a la radio. Ets guapa i el més important ho ets del tot, per dins i per fora.

A casa, som professionals del càncer, la meva mare ha superat ja dos quimios, la darrera duríssima, quan es va quedar calba, la meva germana i jo ens viàrem rapar molt per solidaritzar-nos, en conya….no volia sortir de casa fins que la varem portar a la platja, a menjar paella a estar junts en definitiva.

Valentia seria la paraula adequada per definir el que em vas transmetre ahir. Potser per collons, però mira val més això que res.

La meva mare ara es preocupa del colesterol, fixa’t tu quina tonteria.

Un petó molt fort.

LA TRISTESA

Segur que si em veieu a simple vista ningú diria que ara, dins meu només hi ha tristesa. Ni tan sols, jo que em conec diria que poguessin existir moments tan amargs, i això que jo no em veig a simple vista.

He obert totes les finestres de la casa i fora fa un dia esplèndid, com fa dies que no es veia, un dia de primavera, encara que no ho sigui ( un dia em deia la meva mare que li sabria greu de morir-se entre altres coses per perdre’s la primavera) i té raó. Veient això, encara em costa més d’entendre perquè no he anat a treballar, perquè estic sola en pijama al sofà de casa plorant sense parar i no volen deixar de fer-ho.
Mirant qualsevol racó de la casa veig coses, imatges, fotografies que evidencien una vida feliç, una família, uns amics , uns colors, una llum......les coses, en definitiva, que em fan sentir bé, que fan que jo sigui en general, alegre .
A casa ara mateix em sento protegida de la resta del món. Ara necessito protecció, la tristesa no és gaire ben rebuda. Plorar en públic causa un cert desconcert a la gent que t’envolta i a tu mateix....

No coartem mai a qui riu, però en canvi procurem consolar a qui plora, tenim por que la tristesa s’encomani, veiem la tristesa com un mal perjudicial i el plorar com un símptoma de feblesa.

Potser si, però ara que estic malament, que el teclat neda en llàgrimes (espero que estigui protegit i no m’electrocuti) ara, no us diré que gaudeixo, però si que em sento alleujada, que estic fent fora en definitiva el que em fa mal el que m’amoïna. Les pors que tinc davant de la vida.

I no vull dissimular, no vull que em consolin i que m’animin a deixar de plorar, no vull sentir tot un seguit d’arguments que diguin que no tinc dret a estar així, que no em puc queixar de la vida que tinc. Totes aquestes elucubracions mentals ja me les se fer jo tota soleta, que ja sóc gran per ser feliç i també per deprimir-me amb coneixement de causa.

Coneixent-te, ningú ho diria....he sentit alguna vegada de boca de gent que creu que em coneix i no té punyetera idea de com sóc. No saben ,per exemple, que miro pel•lícules que ja sé que em faran plorar, que visito el cementiri i recordo la gent que estimo i que ara, només viuen dins meu.
Que fins i tot puc entrar en una església perquè ja no em fa por, com quan era petita, l’olor a cera , el silenci i els Sants mirant-me en mig de la penombra.
Perquè el silenci va bé per pensar i en aquest món o marxes a mil metres d’alçada a fer-ho o no tens un moment de pau . D’altres en diuen resar jo, penso.
Coneixent-me ningú ho diria, oi ? però totes aquestes també són coses meves..........
De fet, estic contenta perquè encara sóc capaç de plorar amb els telediaris o fins i tot mirant per la finestra mentre em prenc el cafè amb llet del matí, perquè un símptoma d’estar viu, és riure, però també plorar.

L’HOME MALALT

Estudis realitzats a ciutats hospitalàries conegudes, han arribat a la conclusió que l’home malalt no existeix, més aviat, per descriure’l hauríem de parlar de l’home moribund o terminal. L’home, senyores i senyors, no està mai malalt. L’home quan té una malaltia comuna (comuna a tots els mortals, s’entén) del tipus “res de l’altre món” com un refredat, una grip o una punxada al baix ventre, no està malalt, es mor directament.L’home malalt acostuma a gemegar, a tossir, a rebufar, a fer sorolls variats, a roncar, a estossegar, a remugar, a rondinar i a lamentar-se tristament de la seva mala sort.Cal dir, però, que tot això no ho fa mai al llit, sempre està al sofà, embolicat amb un cobrellit que li arrossega per terra amb les sabates posades, el televisor engegat i a poder ser veient algun programa de futbol.I en casos molt terminals s’atrevirà a beure cervesa o whisky, al·legant que pel temps de vida que li queda, tant se li en dona i, a més, és l'única cosa que li passa i li ve de gust. L’home malalt no va mai al metge, segons ell, ja sap perfectament el que té i assegura que no li cal cap altre home per dir-li allò que ell ja sap (que té els dies comptats).L’home malalt accedeix a engolir alguna Aspirina o xarop només per no sentir a la dona, la mare o l’amiga que té cura d’ell, però no perquè cregui que li pot anar bé, ja que està convençut que d’aquí a poques hores serà un cadàver tirat al sofà.L’home malalt imagina malalties que encara no s’han descobert i es veu als diaris omplint la pàgina de ciència amb els seu cas del tot estrany amb fotografies a tot color.L’home malalt arriba a fer la vida tan impossible a la seva dona que aquesta només desitja que millori per poder-li demanar el divorci. Els fills de l’home malalt es disputen l’herència les primeres vegades que el veuen agonitzar, però amb el temps ja no li fan ni cas, aprofiten l’avinentesa per fotre-li les claus del cotxe i anar amb la noia a un descampat a fer manetes sense perill de rebre una bronca.L’home malalt si és fumador segueix fumant i tossint com si res, creu que una mica de tabac no agreujarà més el seu mal, però en canvi l’ajudarà a passar les seves darreres hores en aquest món.Un bon sistema per acollonir un home malalt o moribund serà portar-lo a urgències a l’hospital, on després de fer-li mil i una prova no li queden ganes de fer més la víctima (en cas que fos comèdia el que feia). I en el cas fatídic que fos veritat que està molt malament, quin millor lloc que un hospital equipat amb tot tipus d’invents per analitzar, extirpar i medicar qualsevol malaltia comuna o no, per portar-hi a un home malalt o terminal?

PRESENTACIÓ LLIBRE COSES MEVES, COSES LEF… 11 DE MAIG de 2007 La veritat és que jo anava ben refiada que enredant algú mediàtic per presentar el meu llibre… no hauria de dir ni mu… Ho he intentat, però els mediatics no estan al meu abast.... Un mediàtic et treu sempre d’un apuro, ja sigui una presentació, inauguració, recepció, dissertació, tramitació o qualsevol cosa acabada en ció. Però no!No en conec cap....I als qui he demanat aixili no m’han fet ni punyeter cas..... Deixant els mediàtics a part, de tota manera sempre apareix l’ il·luminat o il·luminada de torn que et diu: “Home, tu hauràs de dir algunes paraules...no?” I et mira amb cara de retreure’t alguna cosa per fer-te sentir culpable. I una pensa entre si (que vol dir per dins...): “No n’hi ha prou amb escriure un llibre?” “Cal presentar-lo també?” I el més important: “Com es presenta un llibre?” “I en què consisteix una presentació?” I el típic... d’on venim, on anem i qui som, que són preguntes que sempre queda bé fer-se per semblar mínimament intel·ligent. De petita em van ensenyar que el que no saps, ho has de preguntar o buscar al diccionari… I primer, ho he preguntat, però ningú m’ha donat la solució, per tant, he anat a parar al diccionari, no qualsevol diccionari, el més gruixut que he trobat, no fos cas. I és clar, ja sabeu com són els diccionaris a vegades…molt seus! He buscat: presentar, llibre i autor…I mireu... Presentar: posar alguna cosa davant d’ algú perquè la prengui, la vegi, l’examini. Fer conèixer alguna cosa. Mostrar, exhibir, deixar veure… Per tant, acció d’ensenyar el llibre. Autor: persona que és causa d’alguna cosa…Ostres tu, sona a tenir la culpa, quin yuyu!! I ja per rematar la feina he buscat llibre, i aquí ja m’he quedat de pedra. I pensar que hi ha gent que cobra per fer això!! Llibre: conjunt de fulls escrits o impresos posats en l’ordre en què han de ser llegits… Toma!! I afegeix un munt de tipus de llibre com ara: Llibre en blanc: a vegades el més útil... Llibre de família : magatzem de fills i d’ex... Llibre de navegació: el que llegeixes al creuer mentre esperes que et salvin... Llibre de reclamacions: com el seu nom indica per reclamar…al nostre país ens agrada més esbroncar directament i no els fem servir gaire… Llibre de text: amb molta lletra i força odiat per nens i joves principalment Llibret: llibre petit. Llibreta: la núvia del llibret. Llibreta d’estalvi: l’única llibreta que fa més servei plena que buida. Llibret de llom: llibre farcit de pernil i formatge entre els seus fulls i recobert d’una capa d’ou i farina de galeta. Amb aquest garbuix d’idees al cap…i ja per concretar podem dir que el meu és un llibre,no farcit de pernil i formatge, però sí d’anècdotes i coses viscudes i pensades. Hi trobareu: Opinions meves i només meves.Coses de dones i potser d’algun home.Coses alegres principalment. Coses vistes i explicades. Coses viscudes.Coses que em fan emprenyar. Coses que cal denunciar.Records, nostàlgia, tristesa...Però principalment conté les meves ganes de compartir i riure que ,en definitiva, és el que m’agrada fer.En resum: Coses meves, coses lef A part de les dedicatòries que hi ha en el llibre, jo el vull dedicar a les dones. -A les dones que, ens ho creiem o no, som el puntal de la família. -A les dones que podem fer diferents coses a la vegada. -A les dones que són maltractades i se’n surten i a les que no han pogut. -A les dones que s’han guanyat a pols un lloc digne a la societat. -A les dones que malgrat tot tenen l’autoestima molt alta i a les que no. -A totes les dones que dia a dia fan possible que ser dona sigui més fàcil. -Als homes que estan al costat d’aquestes dones, ni per sobre ni per sota.

LA GENT MAL EDUCADA

Ser educat o mal educat no té res a veure amb els estudis.

Diguem que una educació acadèmica no garanteix gens ni mica una bona educació.

Pots gaudir de Masters, Carreres, Post-graus i ser un autèntic i genuí mal educat.

La mala educació porta afegida la prepotència. Ser mal educat i a més prepotent ja esdevé una desgràcia.

Fa dies que em fixo en la gent mal educada i m’he adonat que fins i tot en casos extrems són perillosos.

Per què? Perquè no tenint una explicació lògica als seus actes pretenen convèncer a qui tenen al costat , agredint verbalment o fins i tot fisicament.

Voleu exemples?

En tinc un munt....

Davant meu va una senyora amb abric de pells, no sé si sintètica o natural, no ve al cas tampoc. La senyora en qüestió menja un croissant, cosa gens criticable, tot i que fent tanta ostentació de luxe, podria haver berenat en una granja, o en un bar i acompanyar-lo amb un cafetó , però tothom és lliure de menjar al carrer....

Observo la senyora. Segurament, penso, quan acabi de berenar llençarà el paper en una de les flamants papereres que hi ha al carrer, però per si un cas la segueixo amb la mirada, i que diríeu que va fer? Doncs llençar el paper a terra amb tota naturalitat, a plena llum del dia amb premeditació, traïdoria i a menys de 5 metres d’una paperera.

Un noi jove que passava en veure el panorama li recull el paper i li diu: perdoni senyora li ha caigut això.

La dona es gira amb cara d’interès fins que veu el seu paper en mans d’aquell poca solta que indirectament li recrimina la seva porca acció. Amb una mirada de menyspreu exclama: això no es meu i marxa tota digna fent voleiar el seu abric de pells.

Penso que segurament, la senyora , ara anirà a veure al rector de la parròquia per felicitar-lo pel sermó de diumenge i demanar-li que faci alguna cosa respecte dels pobres que es posen a demanar a la porta de l’església al sortir de missa de dotze, trobo que fa lleig afegirà....com aquell qui no vol la cosa.

Tinc una altra anècdota........

Pujant per un carrer estret de sentit únic i al mig un cotxe parat i sense ningú a dins....Les 5 menys 5 de la tarda, vaig a recollir els nens a escola.

Espero una mica i penso que qui té el cotxe d’aquesta manera és molt conscient que barra el pas i no trigarà en sortir.

Uns minuts més tard toco discretament el clàxon del cotxe, després d’un minut més surt un senyor amb la boca plena que em crida: _Què passa, que no es pot dinar tranquil o què?

Baixo la finestra del cotxe i li dic que vaig a recollir els nens a l’escola i se’m fa tard.

Ell, com a resposta i amb la mala educació que el caracteritza diu (amb un to de veu irritada també): _Doncs haver sortit abans de casa, maca, que no foteu res de bo les dones.... ara t’esperes!

I dient això es torna a ficar a casa amb intenció de menjar fins les postres....

Conscient que la gent mal educada, prepotent i mancada de més raons que les seves són gent perillosa, em tanco al cotxe i sense poder anar enrera recito la llista dels reis visigots i repasso tots els tacos que conec i algun més d’inventat per a la ocasió.

Torna a sortir el senyor ara ja tractant-me de puta i d’altres coses que pretenen ser més ofensives, però el que m’ofèn és la seva ignorància i les seves males maneres, que em tractin de puta, mai m’ha tret el son.

Vaig arribar tard a l’escola, no passa res....

Vaig estar força estona emprenyada, però se’m va passar.....

No entenc que pot tenir aquest senyor en contra meu, si no és que els meus articles al Montbui provoquen en segons quines mentalitats matxistes ganes de matar....

De tota manera, ell no ho sap però no fa gaire el vaig deixar passar al davant en una cua de supermercat, només per donar-me el gust de veure-li la cara....Com era d’esperar, no va dir ni gràcies.....

Coses meves........sense comentaris.......

PEGAR ALS NENS, NECESSARI ?Un article aparegut a La Vanguardia, afirma que un 48 per cent de pares i mares creuen que és imprescindible pegar als nens. Alguns, reconeixen que ho fan per manca de recursos, però d’altres, diuen que és necessari per a educar-los.Què us semblaria si...Els portaveus dels sindicats, declaressin que és necessari en situacions extremes, pegar als caps de les empreses en les negociacions col·lectives, si no van cap a on volen els treballadors, o a l’inrevés. O que els cobradors d’autobús o les caixeres de grans magatzems, poguessin pegar als seus clients, sempre que no els facilitessin canvi.O que els clients poguessin bufetejar la caixera de qualsevol supermercat quan els llença de mala manera les coses que han comprat sense donar-los temps per a col·locar-les al cistell .Tot això, serien mesures per a educar, no us penseu... I la Guàrdia Urbana? No trauria millors resultats si en lloc de tanta campanya de sensibilització i tanta mesura dissuassoria es dediqués a apallissar més o menys, segons la infracció comesa.Saltar-se un Stop, cop de puny. Anar sense cinturó, un cop de peu.També podria ser que més d’una dona maltractada es tornés intel·ligent de cop, ja que les bufetades són educatives i les punyalades ja deuen donar matrícula d’honor .Mil i un exemples fora de lloc se’m podrien ocórrer, si seguis amb el bolígraf a la mà. Però cap exemple de violència, servirà mai per justificar una finalitat educativa. Cal ser honrat i sincer i reconèixer que sovint, els nens ens treuen de polleguera, perquè tenen més energia i picardia que els adults.El més greu és que els pares, normalment, no tenim recursos millors que un bolet o una plantufada per a solventar el problema.És curiós que tothom pugui quedar-se tan tranquil veient com un adult pega un nen en mig del carrer, a plena llum del dia, sense amagar-se’n en absolut. Estem malalts? La societat està malalta? En canvi, ens esgarrifaríem veient algú que pega un avi a la plaça del poble, i en canvi, estaria en la mateixa situació d’inferioritat que un nen respecte d’un adult alt i fort. Els nens s’haurien de revolucionar molt i les lleis i els adults els haurien de recolzar i protegir en comptes de castigar-los fisicament.El més greu de tot això és que hi ha pares que creuen i declaren que pegar és educar. Aquests no tenen solució... Però els qui creuen que peguen per manca de recursos... els animaria a contar fins a 10 abans d’aixecar la mà a un nen i si amb 10 no n’hi ha prou, seguiu contant fins a 100 o fins a 1000, seguiu contant. Contar és inofensiu i agilitza la memòria.És potser una mesura estúpida em direu. Però pegar és perillós, tant per qui rep com pel qui pega.Coses meves, coses de nens...

OTRO TIPO DE MALTRATO No pegar, pero maltratar....No pagar la pensión de alimentos de los hijos, desentenderse de ellos, ¿no es también un maltrato?Verse obligada a gastar dinero ,que no tiene, para denunciar a un hombre que no paga ni piensa pagar nunca por unos hijos que tuvo y que se han convertido para el en una simple carga económica,¿ no es un maltrato?Que un hijo piense que ya no se le quiere porque nota que sólo es moneda de cambio para sus padres, ¿no es un maltrato?Denunciar al fin i ver como pasan los años sin que un juez imparta"justicia", ¿no es un maltrato?Saber que al final con suerte si llegas a cobrar lo adeudado, un abogado se quedara con buena parte del dinero de tus hijos, ¿no es un maltrato?Que el dinero se convierta en el único modo de vengarse del desamor tanto en hombres como en mujeres, ¿no es un maltrato?Exprimir económicamente a un hombre para solucionar la propia vida, ¿no es un maltrato?Impedir que un padre vea a sus hijos como venganza del desamor ¿no es un maltrato?Ni protección, ni venganza, ni mendicidad.......Solo justicia. Publicat a la vanguardia el dia 29/11/06 a la secció de cartes al director.