Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

12 de febrer de 2009

Fa dies que no dic res, i es que quan no es te res a dir millor callar. La meva vida de poc capacitada per la vida normal, va seguint el seu curs.
He passat uns dies una mica putes, la poteta després de tant de temps tancada ara vol cridar la meva atenció...i ho fa en forma de mal, la molt pu....
Com que suportar-me a casa tancada deu ser prou dur, el Pau va accedir a portar-me al teatre a veure Mort de Dama. Al final li va agradar molt , però els seients del teatre Nacional, son petits i les fileres molt justes, que no sigui perquè era a la sala petita i tot ho fan mes xic. Tot i que teníem molt bona visió a la mitja part varem canviar de lloc per poder estirar una mica, mai del tot , la cama.
A la sortida havia quedat amb un dels actors que he conegut al Facebook i la veritat va ser una trobada molt xula.
Com que la funció era de tarda , varem arribar a caldes aviat i varem passar per la sirena a comprar-nos un soparet de delicatessen.

Ja tinc el nou abric de llana, abriga com un edredó polar , haig de combinar les activitats amb banys de peus i exercicis, però la cosa no millora.
El dilluns torno al metge i quan em veu el peu infladot diu : -A rehabilitació !

A casa hi estic bé , sobretot ara que he descobert com funciona l'MP3 que em van portar els reis i m'he fet una selecció de música per escoltar i per a cantar com una posesa mentre pinto, no voldria estar a la pell dels que m'escolten a mi sola sense la banda sonora.
A casa falta espai, però no està la construcció ara per miracles.

No puc explicar gran cosa més...
Com va dir algú: Val més callar i semblar tonto, que parlar i no deixar cap dubte.

4 de febrer de 2009
Pateixo en silenci...doncs si, pateix en silenci cony.

Començo a estar farta de tant anunci , com anomenar-los? Escatològics? De mal gust? Innecessaris?.
Em refereixo als anuncis del tipus: Fa temps que pateixo en silenci les hemorroides...En silenci i surts a la tele i ho expliques?. Calla, a nosaltres no ens importa si encongeixen, si piquen o molesten, allà cadascú amb les seves morenes, des que s'anuncia el refotut producte, ningú ja no pot comprar d'incògnit pomada per a les hemorroides sense que tota la clientela de la farmàcia sàpiga que en tens.
El mateix passa amb les compreses de pèrdues d'orina, qualsevol les agafa al super, a la vista de tothom. I que curiós, sempre són dones les que tenen perdudes d'orina, les que tenen morenes, les que netegen la casa i les que es fixen la dentadura amb una cola especial. Cony ja està bé no?
Hi ha coses que pertanyen a la vida intima de les persones i airejar-les no serveix per millorar-les. A més, hi ha frases de mal gust del tipus: Les meves pèrdues d'orina ja no són tan petites...Vinga, al pròxim anunci ja pot dir: Abans d'usar aquestes compreses, em pixava cames avall, ara amb aquesta compresa fins i tot l'escorro i la puc tornar a fer servir, soc sostenible jo.
Si us plau que arribarem a anunciar? Sondes, marca passos i lavatives? No fa punyetera falta, la veritat.

3 de febrer de 2009
En el lliurament dels premis Goya he vist com els que ens anomenem a nosaltres mateixos normals no tenim en compte als qui segons nosaltres no ho són.
Resulta que hi ha una pel·lícula nomenada El truco del manco, un actor nomenat Juan Manuel Montilla, “Langui”.
Suposo que a qui va dissenyar l'escenografia a base d'escales, ningú li va donar cap indicació perquè tingués en compte que algú com el Langui pujaria a recollir un premi. I no només ell, també actors que per la seva edat es veuen obligats a pujar trams d'escales, quan una rampa facilitaria l'accés dels "amb dificultats" i els "sense dificultats".
No m'agrada la paraula minusvàlid, sembla que una persona amb dificultats de moviment,sigui menys capaç que les altres i no és així.
El Langui en recollir un dels premis va nomenar els seus pares, com tothom en aquests casos, però en el seu cas va ser per agrair-los que de petit li posessin el pot de Colacao al prestatge més alt per obligar-lo a esforçar-se.
Esforçar-se està bé i ens ajuda a créixer, però no tenir en compte una bona part de la població que per un o altre motiu no es poden desplaçar com la majoria, crea sentiments mes bé negatius en qui ho pateix.
No costa tant posar-se al lloc dels altres, però cal practicar cada dia.

2 de febrer de 2009

Avui siiiiiiii?
Em llevo, em dutxo i marxem cap a Granollers. Em criden de seguida i pujo a la llitera, sembla que si, els preparatius indiquen que anem a treure el guix.
Ai la pobra poteta com estarà? Fa dies que no veu la llum, ni li toca l'aire ni l'acaricia ningú, hauré d'estar més per ella.
L'infermer és un senyor gran amb aparença de pel·lícula de terror, arrossega una mica els peus, és molt amable però, sempre pregunta com estàs i t'explica el que farà amb tu, millor dit, el que et farà a la cama, (de l'altra manera quedava lleig) i tots els passos a seguir.

Ara prepara un aparell que ve a ser com una vaporetta però més aviat tipus serra elèctrica. Diu que és un disc que absorbeix el guix i fa una mica de soroll. Mentre ell es posa uns auriculars i ulleres de protecció, a mi que em bombin penso jo, se suposa que també em pot afectar el soroll, però la Seguretat Social no deu tenir pressupost per protegir al pacient i al treballador i ha optat, no se sap perquè, per al treballador. Paciència.

Angunieja veure com et serren el guix, pateixes per si entra massa el disc i et toca la cama, cosa que passa en dues ocasions, no fa massa mal, però després veig els efectes col·laterals.

Per fiiiiiiiiiiii la cama torna a veure la llum. L'infermer crida al doctor , “que hi faci una mirada”, em diu a mi. El doctor mira des de la porta i s'acosta lo just per veure'm la poteta sense el guix. Mmmmmmm, deixa anar , i diu tot seguit dirigint-se a l'infinit i sense mirar ni a l'infermer ni a mi: - Banys d'aigua tèbia amb sal i Voltaren pomada, això encara està molt inflat, aigua tèbia per a la circulació no calenta. Senyor si senyor, sembla que haurem de dir, però desapareix mentre diu: - La setmana que ve vull tornar a veure aquest peu, dilluns.
Ahhhhhh al peu, a mi no, així jo no cal que vingui...

Quan ens tornem a quedar sols l'infermer i jo li pregunto: - Que m'hi puc posar al peu per hidratar-lo? M'hi puc posar alguna crema per a les esquerdes de la pell?
Si, em diu - “ara li diré el nom d'una pomada, soc podòleg jo (diu com per deixar-me més convençuda) però no barregi les dues pomades, primer anem per l'antiinflamatori i després ja hidratarem”.

Vaaaaaaaaaale, intento posar-me la vamba que he portat i el peu no hi entra bé, la descordo i el peu entra amb penes i treballs, sembla que no sigui meu, és una sensació estranya,efectes paranormals d'una poteta....

Quan poso el peu a terra m'adono de la magnitud de la tragèdia, sembla que la cama sigui de goma i no tingui força, però el que és pitjor, qualsevol moviment em fa un mal que ufffffffff.

Paciència, anem a casa, poso el peu en aigua tèbia amb sal i intento fer els primers exercicis, fa mal, fa molt mal.
M'acaricio la cama i la noto resseca, la ensabono una mica i marxa part d'ella en forma d'escames, com les Escamitas de jabón Lagarto. Els de CSI aquí farien festa major amb tant d'ADN.

La eixugo, li poso el Voltaren, la bena elàstica, un mitjó i el peüc de llana, encara no m'entra la sabatilla.

Passo el dia pendent d'ella, com si es tractés d'un nadó, la miro, la moc, l'acaricio i la deixo descansar, tapadeta, no es refredi ara.

A la tarda ve la Montse i xerrem. Truca la Marta i xerrem.

Preparen el sopar L'Adrià i el Pau i sopem mentre veiem Vent del pla.

Quan estic a punt de posar-me al llit el Pau em diu: - Per haver estat un mes i mig aquí tancats tots dos, no ha anat malament oi?. Què vols dir que no ens hem matat? Li pregunto jo, i ell contesta: - Si hem estat prou bé.
Tot és degut a que jo tinc molt bon caràcter, dic jo i tots dos riem. Jo per les ocurrències que tinc, ell...de què riu ell?

Al llit se'm fa estrany trobar dues cames i no aquell tarugo de guix. De fet, tot passa, la qüestió és no desesperar.
Quan plou, també para de ploure.

Naniiiiiiiiiiiit

Del 27 de gener a l'1 de febrer de 2009

Després de la davallada moral de la decepció d'haver de tornar a caldes amb la pota enguixada una altra vegada, vaig fer la rebequeria de quedar-me en pijama tot el dimarts. La setmana va passar de fet sense pena ni gloria i sobretot sense res original que explicar.
El Julià es va refredar i el vàrem tenir a casa embolicat al meu costat al sofà veient la tele. L'Adrià esta content de tenir temps per a ell i el Pau ja domina la intendència de la casa com si ho hagués fet tota la vida. Com un home de casa seva.
Ja gairebé tinc l'abric de llana acabat , he fet molta mitja. El que no he fet es escriure, això d'escriure et va i et ve, i si no tens res a dir calla.
Si acostumes a ser divertida , ja es demana de tu que ho siguis sempre i no, no sempre soc divertida ni estic contenta.

Divendres vaig dinar amb els companys de feina als que trobo a faltar...observeu que dic companys de feina i no feina.
Casa meva és com un gran taller, tant puc pintar, com enganxar, escriure, llegir, fer mitja i mil coses més. Per sort si no em falten les ganes sempre tinc coses a fer i no m'aburreixo. De fet seria feliç amb un taller de cara al public per vendre les meves creacions i els encàrrecs, però m'hauré de conformar amb el petit tallaret de casa.

Després de la exposició dels miralls solidaris, he decidit seguir amb el tema, de manera que de cada mirall solidari 10 euros aniran per africa, això em fa feliç i em fa sentir útil. També pinto amb mes il·lusió.

Divendres al vespre sopar de resistència i dissabte teatre amb la mare i la Silvia a Barcelona.
Varem anar a veure Converses amb la mama, una obra de teatre que us recomano d'aquelles que et fan riure però també et toquen la fibra. (també haure de buscar que vol dir tocar la fibra).
Després del teatre sopar a un japonès, la mare va gaudir de la cuina japonesa i de la cinta transportadora que porta els plats i pots agafar el que vols.
A una hora prudent cap a casa.
Diumenge el nebot petit feia 5 anys i tots varem anar a felicitar-lo i a dinar a casa el meu germà i la cunyada. Dinar distret, amb nens petits sempre ho son els dinars, per be o per mal.

A la tarda concurs de teatre amb l'obra Magnòlies, amb dues interpretacions bones i la resta fluixotes...però en conjunt digna.

Casa, sopeta i escurar el pernil, sembla mentida el poc temps que dura un pernil quan és bo, aviat haurem de comprar-ne un altre, un pernil et treu de l'apuru....si ja se que no es correcte la paraula apuru, però és d'aquelles que m'agrada repetir...apuru, amb u.

Vent del pla barrejat amb premis Goya i després a dormitar al llit mentre faig zaping.
Penso que demà ja no tindré el guix...potser, no em vull fer il·lusions, tot i tenir un paper que diu treure guix dia 2.
Naniiiiiiiiiiiiittttttttttt

26 de gener de 2009

Per fi, dia de traumatòleg, cafè amb llet, dutxa, cotxe i ambulatori. He agafat una sabata per si em treuen el guix.
Radiografia, espero, mentre espero al final de la sala surt una infermera grandassota i pregunta a grito pelao a un pobre senyor escanyolit que espera : Tiene ganas de hacer pipi?. Li crida com si fos sort i com si la resta del mon tingues interès en saber si el senyor vol o no vol fer pipi.
El senyor amb veu tremolosa li diu que encara no i ella li torna a cridar: Si tiene ganas y no se puede aguantar llame a la puerta. I desapareix per la porta on suposadament cal trucar en cas d'estar pixant-se.
Criden a molta gent per entrar al traumatòleg, diuen tota mena de noms menys el meu.
Pregunto a la infermera i mira la llista i diu que no hi soc.
Jo replico, tinc hora a les 10:40, ella diu que ho mirarà a infermeria que potser estic a la llista de treure el guix.
Surt i si, estic a la llista de treure el guix, serà per molt, ara si, ara ja està.
Penso en la meva pobre cama, els meus dits tan ressecs i faltats de carinyo, imagino com haurà quedat la poteta després de tants dies de no veure el sol, d'estar a Guantanamo de les potetes.

Em fan entrar, seure a la llitera i esperar, mentre era fora s'ha sentit una serra elèctrica varies vegades i ens hem imaginat tot tipus d'animalades que no repetiré.

El metge entra, posa les radiografies a la pantalla de llum i diu : no hi ha callo.
Potser es refereix a que jo soc molt guapa i no un callo...
Però no, diu que veu una ratlleta i encara no em pot treure el guix, una setmana més, diu.
Nooooooooooooooooooooo, més nooooooooooooooooooooooo, ja no puc mésssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss.

Però hauré de poder, no hi ha tu tia, com diu ma mare quan una cosa és irreversible i no s'hi pot fer res.
No hi ha tu tia, ai carai. Ho buscaré al google a veure d'on ve aquesta dita, o potser a l costumari català.

Dons bé com que no hi ha tu tia, tornem a casa i em poso un collarí calent al coll, tinc les cervicals tant carregades que fins i tot em roda el cap.
Ho sento, avui no hi ha gaires alegries.

23, 24, 25 de gener de 2009

Res d'especial, ni de bo ni de dolent.
Passen els dies i espero tornar a ser normal, vull dir a caminar, normal ja no ho seré mai.
Ja estic una mica avorrida de tot plegat, i tot plegat només tinc una cama enguixada, comparant amb altres coses no em puc queixar, però també em vull queixar i em fa ràbia perquè a part del mal que em fa a estones, les molèsties per desplaçar-me, per dutxar-me i per ser lliure, la veritat es que no em puc queixar de res.
Tots em cuiden, fins i tot gent que no conec es preocupa per mi i pregunta, al Facebook.
A casa ja ho tenen tot controlat , rentadora, assecadora, rentaplats, estufa...
Si si, no em puc queixar.
Potser el que em passa és que voldria despotricar i no puc i estic rabiosa.
No em feu gaire cas. Demà potser em treuen el guix.

22 de gener de 2009

Llevar-me i ...bla...bla...

El Pau accedeix a portar-me a comprar llana.
Tinc hora la metge, ginecòloga per ser exactes, fa mesos que espero per saber els resultats d'una ecografia i una mamografia (eco i mamo, en llenguatge mèdic).
A hores d'ara confio en no tenir cap mal lleig, perquè amb el temps que fa de la prova ja no hi seríem a temps.
M'indigno, les dones encara anem per darrera en moltes coses. Ara a Caldes ens han deixat sense ginecòloga o sigui que haurem d'anar a Granollers, això no seria problema si no fos que les hores de visita estan saturades i et donen visita d'un any per l'altre. I apa calla i ves palpant-te els pits, sobretot.

I per postres, a la tele campanyes contra el càncer de mama i altres herbes.
I missatges del tipus culpabilització. Vull dir que sembla que si tu no et mires els pits, que és la teva responsabilitat segons ells, després no et queixis.
Per aquesta regla de tres també ens podem mirar el pàncrees, el fetge o el coll, però no en tenim ni idea, clar, aquesta seria la pega, que mirar mirar, podem però per diagnosticar hi ha uns éssers especials que es diuen metges i que són els responsables de fer-ho i a més els hi paguem cada més perquè ho facin collons ja! que ja m'estic cabrejant.

Les dones ens haurem de mobilitzar, però la veritat fa mandra demanar uns drets que ja són drets no?

Vaaaaaaaaaaja, tornem al centre de salut que és on érem.
La doctora m'ho troba tot bé, o sigui que aquesta part del cos, pit i parrús, està en forma, va bé saber-ho.

Prometo a la doctora que farem soroll i reivindicarem, a ella també li convé més servei, deu estar farta de veure xoxos i pits passant volant davant dels seus ulls sense temps a fer una visita com cal.

Al sortir, un problema amb el paper de la baixa em fa tornar a entrar, em dirigeixo a una porta on espera una iaia que no fa molt bona cara.
Li dic si em deixarà preguntar una cosa i ella diu, com a tota resposta, que està marejada i no sap si caurà a terra. El meu instint madreteresadecalcuta es posa en funcionament i li dic: -No va muy abrigada para estar aquí dentro?, a ver si se marearà más del calor!.(li parlo en castellà perquè ella abans ho ha fet i tinc per costum practicar idiomes).
Ella, marejada i tot em fa una mirada de dalt a baix i em diu:- pues vaya una ayuda (recordeu que vaig amb crosses), aun acabaremos las dos por el suelo.

Peró el meu instint madreteresadecalcuta és tan fort que tant si com no l'ajudo, posant en risc la meva verticalitat. La gent sana del voltant, i per sana vull dir amb les cames bé, no fa ni un gest per ajudar-nos tot i que ens hi va la vida.

Paper, metge, taulell i carrer.
Caminoooooooooooooooo, ohhhhhhhhh quina sensació !!!!
Ja no vaig fent saltirons com una garsa coixa i grandassota.
Molt àgil no vaig però la veritat il·lusiona tornar a caminar com una persona.

Anem a Correus, el Pau en cotxe i jo a peu, m'han enviat els vídeos de les Tresines dos cops en una setmana, els hi dic però no en volen saber res. Marxo.

Comprem queviures a la Sirena i cap a casa. Entro un moment a casa els pares i fem petar la xerrada, ells ja tenen la taula parada, per tant a una hora prudent marxo a casa (i veient que no em conviden a dinar).
Tarda de relax, mitja i tele.
Ànims que ja queda poc i demà esmorzo amb els col·legues de la feina.

Naniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit.

21 de gener de 2009

Reflexions sobre el dia Obama.

El ser humà és lent, morts, vexacions i violacions de los drets dels negres fins que un d'ells és President dels Estats Units. Potser pensant una mica millor no hauria calgut esperar tant, i sobretot molts no haurien patit tant.

Que les persones d'altres races no son diferents de mi en l'essencial, crec que ho he sabut sempre, des de petita, tot i que em cridi l'atenció la diferencia de color, vestuari, costums o llengua.

Que dues persones que s'estimen no cal que siguin home i dona, que poden ser del mateix sexe, potser em va sobtar al principi per la falta de costum, ara ja no.
Ara crec que és inadmissible que a algú se'l senyali amb el dit per la seva inclinació sexual i es posi en dubte inclús la seva capacitat per ser pare o mare.

Potser els normals es creuen massa importants.

Haurem d'esperar molt? Si total, arribarà, tot arribarà.
La qüestió és procurar que no trigui molt i hi hagi gent que pateixi.

20 de gener de 2009

Avui m'he llevat amb el coll encarcarat, ara que puc posar el peu a terra no puc girar el cap...cony .
Tinc ganes de començar el jersei i no ho puc fer.
Passo el matí amb penes i treballs i després de dinar em prenc un ibuprofeno per veure si la cosa millora.
Tirada al sofà miro El Cor i espero que vinguin a veurem les meves senyores de l'associació de la Dona.
Preparem amb la meva mare unes galetes i unes begudes.
La cúpula logística de l'associació de la dona fa la seva entrada, ens fem petons, xerrem totes a l'hora i així passem una estona molt agradable.
Repassem temes del poble, parlem d'elles, jo sempre els dic que son un exemple per a mi, i és veritat. Son dones d'empenta fan activitats de tota mena.
Les admiro, quan sigui gran vull ser com elles, tenir el seu bon humor la seva imaginació i les ganes de viure.
Parlem de la meva poteta, i de les seves també, de les operacions, del dolor, de metges, de teatre...
Em porten unes capses de bombons enormes i no calia, i una carta molt maca.
Finalment s'acomiaden i quedem que quan em treguin el guix les aniré a veure assajar.
La meva mare i jo ens quedem xerrant, sobre la guerra, la memòria històrica i sobretot histories de la família en temps de la guerra i no tan de la guerra.
Quan m'expliquen histories sempre penso que les hauria d'escriure ordenadament per no perdre els meus orígens.
M'agrada passar estones així amb ma mare, em recorda quan m'explicava contes o em cantava quan era petita.

Ve el Julià de l'institut i li diem que hi ha galetes embolicades, s'asseu amb nosaltres i xerrem una estona més mentre berenem.
La mare marxa a dalt, el Julià va a fer deures i jo engego la tele i em poso a fer mitja...Oleeeeeeeeeeeee!!!! ja no em fa tant de mal l'esquena.

El Julià i jo ens fem el sopar, truca l'Adrià i diu que ara pujarà amb un amic a sopar.
El Julià i jo sopem i veiem l'APM i l'OIKMENTENS...
El Julià marxa a dormir i arriba el Pau, sopa i va al seu ordinador. Jo miro una peli del Nicolson i la Keaton al canal 9, Cuando menos te lo esperas. El Pau ve al sofà i s'adorm, de quan en quan es desperta i pregunta que ha passat, santa paciència.
Al final de la peli tanco la tele i el Pau es desperta i pregunta: Quina peli veiem?, jo li dic: Una de l'oest, han guanyat els indis...
Diu que no s'ho creu i marxem tots dos al llit.