Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

MISÈRIES D’UN SEPARAT

Ella s’ho ha quedat tot: la casa, el cotxe, l’ordinador...
Al•lega que el seu fill de set mesos ho necessita per al seu desenvolupament motriu i psíquic.
Ella és mestra, ho sap tothom. És histèrica també, però no ho sap ningú, ningú tret d’ell.

Ell és bona persona, per això s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere, encara que en el seu moment va aportar al matrimoni mobles, un sofà, l’ordinador, un cotxe nou i tot un parament de la llar, que junt amb tot el parament d’ella sumava un bon parament, per viure d’allò més bé.
Ell ara viu en un bloc de pisos, planta baixa. Té un matalàs a terra i només una bombeta que la va canviant d’habitació segons es desplaça. D’aquesta manera quan vol anar a dormir: treu la bombeta del menjador i la porta al WC, fa un pipí i la torna a desenroscar per dur-la al dormitori on la tornarà a posar, en aquest cas, en una làmpada ronyosa que l’antic inquilí va deixar al pis.
La cuina és plena d’armaris deserts que tancats fan el seu efecte, però en obrir-los no cal ser un geni per adonar-se que les coses en aquella casa van mal dades.
No hi ha ni un got, ni un plat , ni una trista paella. Una aranya hi viu, ell creu que ja el coneix, li fa tot l’efecte que l’aranya se’l mira i que fins i tot sent una certa estimació envers ell.
Les aranyes són com les mares, no els calen massa explicacions, només ens miren i penetren en el nostre interior. No es pot enganyar una mare, i menys una aranya .
Sempre tanca les portes dels armaris amb molt de compte, no fos cas que enganxés sense voler una poteta a l’únic ésser viu que se’l mira amb bons ulls.
El pitjor de tot, pensa, no és aquesta buidor de la casa, qualsevol espai es pot omplir de mobles i trastos per un mòdic preu. El pitjor és aquest buit interior que no pot omplir amb res.
Ha passat de tenir totes les comoditats i, fins i tot , algun luxe, a haver de lluitar per veure el seu fill.
No ho troba just, però sap que , ho sigui o no ho sigui, li ha tocat viure així, de l’altra manera tampoc podia aguantar ni un dia més.
Ha passat de ser una persona ordenada, fins i tot metòdica, a no fer-se ni el llit.
No té interès en decorar res, aquella no és casa seva, les parets li cauen al damunt.
I per què hauria de posar color a aquell antre, si tot a dins és gris, d’un gris pastós?
No pot organitzar coses tan senzilles com un esmorzar, no té res de res.

Un bon dia recupera el gust per anar a comprar: comprar en funció de les necessitats que té. Si vol estar-se a casa amb el pijama tot el matí, cal que compri l’imprescindible per fer l’esmorzar si més no.
Entra al supermercat de la cantonada amb una idea clara al cap. Esmorzar, coses necessàries: torradora, pa, cafè, llet, una tassa, pot i cullera, ah! I melmelada i sucre, tot un luxe.
Quan s’acosta a la caixa per pagar, la caixera li fa una mirada burleta mentre comenta , “separat oi?”
“Com ho ha notat?” es pregunta ell, mentre inconscient i dissimuladament es mira la camisa i els pantalons. No va pas brut ni arrugat, no va fet un desastre, de fet, la roba li renta i li planxa la mare perquè el pis no té rentadora.
La caixera , simpàtica ella, li comenta que és força típic de separats recents anar a comprar les coses en funció de la gana o les necessitats que sorgeixen en la nova vida, i dels ànims que es vagin acumulant.
No es preocupi , li diu, aviat el veuré carregat de plats i olles i es farà vostè mateix el dinar , i més endavant ja comprarà per la setmana com si ho hagués fet tota la vida.
Ell, amb la ment ennuvolada de gris de fa dies, no creu pas que la noia tingui raó, què ha de saber ella!

Ell no, ell mai no podrà superar això, ell mai més no tornarà a ser el que era.
Encara que amics i familiars li repeteixin que deixi passar el temps, el dia a dia és tan feixuc que no pot suportar la pròpia existència.
La caixera amb ulls maternals li cobra i li desitja sort.
Quan ja és fora de l’establiment pensa que, en altres moments, segur que s’hauria fixat en la cara, els ulls o els pits de la caixera.
Està perdent facultats , no pot deixar de pensar i de no pensar al mateix temps.
Quan creia que la seva vida estava encarrilada, quan sentia que ja res no podia espatllar el seu dia a dia feliç... “Això és el que volies, no? Dons ja ho tens!” Es repeteix la frase diverses vegades per convèncer el personatge llefiscós i molest que s’ha instal•lat en el seu cervell i que s’entesta en fer-li veure tot el que passa pel seu davant fastigós, greixós i espès no deixant ni una escletxa per a la fantasia o la imaginació.
Avui al supermercat ha comprat una ampolla de whisky i la caixera li ha comentat burleta _ vigili , no és bo beure sol_ Aquesta noia ja el comença a carregar amb els seus comentaris.
Ha decidit agafar una turca monumental, ell sol, no necessita ningú més.
A falta de companys de borratxera es dedica a beure amb els armaris de la cuina oberts, parlarà amb l’ aranya, que tot i no estar ara a la vista sap que l’escolta d’algun racó. Hores més tard l’ampolla cau a terra buida i es trenca en mil bocins. Ell segueix enraonant , ara amb més consonants que vocals. L’aranya resignada teixeix compulsivament, sembla inquieta.
Segur que m’entén pensa ell, “fins i tot s’ha posat nerviosa”.
Com que no està disposat a canviar la bombeta, aquesta nit, es queda adormit al terra de la cuina. L’aranya respira alleujada.

Mesos després i amb un esguard diferent fa cua a la caixa del supermercat. Al carretó, una ampolla de whisky i un altre got, galetes, patates i plats precuinats entre altres coses.
“Un carro ben assortit”, pensa la caixera, “això millora”.
Mentre passa els paquets per la màquina, amb una mirada de complicitat pregunta: un altre got? Té convidats o ha trencat l’altre?
Ell, vermell com un tomàquet, però amb ulls il•lusionats li confessa que sí, que té convidats i que prepararà el sopar ell mateix.
Llavors ella, de sota el mostrador treu un paquet de gots iguals que el que ha comprat ell ... “Això és un regal”, li diu, “em sembla que ja està preparat per més gots”.

Aquell dia torna a casa una mica més reconciliat amb la vida.
La caixera remuga i desitja poder treballar aviat de psicòloga i no haver de matar-se en un supermercat psicoanalitzant els clients a la caixa.

LA CRAWFORD I JO...
NI MILLOR NI PITJOR... DIFERENT.

Estimats lectors i lectores, si, és certa la xafarderia que corre sobre la Cindy Crawwfort i jo.
Aquesta famosa model, i jo, famosa escriptora, encara que de pacotilla, compartim una hora al dia, ella no ho sap, tot s’ha de dir, però jo si que ho noto.
No penseu pas que siguem intimes amigues i ens trobem a fer el cafè al Canaletes, tot i que estic convençuda que ella faria el que fos per una estona de mena conversa de cafè amb mi, encara que fos en català.
Cada dia a mitja tarda, aproximadament, després de jeure com una vacassa al sofà i de seguir el capítol corresponent de laberint d’ombres. (que per cert, es va acabar i estic desolada)
Després de dubtar de si el Salvador està curat i per fi és bo, (perquè... que està un rat bo ja ho sabem des del primer capítol) després d’intentar indagar qui fa xantatge a qui, de qui és el fill que espera sotana o mengana, i esperar fins el darrer moment que la Mercè sortís del coma (al cel, sia i deu l’hagi perdonat...).
Faig un alto i deixo aquestes greus preocupacions de banda per dedicar-me a esculpir-me un cos Danone (en el meu cas de litre).
Si fa un temps pensava que cal estar contenta amb una mateixa, ara... ho segueixo pensant.
Per aquesta raó, he sotmès al meu cos (capriciós de mena) a una disciplina alimentaria i física que fa que les coses es facin com jo mano i no com mana el cos.
Només cal aplicar una senzilla formula: JO = CERVELL,, El COS = a carn.
Estareu d’acord amb mi que el nostre cos és com un animaló, fa el que li deixem fer.
Què avui menges 10 croissants de nata, demà te'n demanarà 11, i així successivament, com la canalla.
Conscient d’aquest poder del cos, però més conscient del poder de la ment, m’he proposat guanyar la batalla i ser ja qui mani.
El jo intel•lecte, el jo racional sobre l’animal (excepte en ocasions en què em dedico a fer l’animal i a seguir els meus instints més baixos, és a dir, de melic avall)
Potser m’haureu vist caminant com escaldada, i amb moviments una mica lents.
No, no faig Tai-chi, és que estic cosida a agulletes.
El meu sistema d’enduriment de pits, cul, i cuixes (la cara ja li tinc de dura) , consisteix en fer una hora de gimnàstica al dia davant del televisor amb un wideo de la Crawfort. Imagineu-vos el panorama.
Ella, fantàstica, amb un top que li fa joc amb el pantalonet curt les wambes, i amb la melena que el vent de la platja mou harmoniosament.
Jo, amb un xandall brut de pintura, de la darrera vegada que vaig estucar el menjador, i amb les sabatilles d’estar per casa. El cabell ni se’m mou, a casa no corre gens d’aire.
Els seus aparells de gimnàstica son homologats i les peses adequades.
Les meves peses, son llaunes de tomàquet de quilo o en ocasions dos tetrabrics de llet, segons el dia i la nevera.
Ella, es manté molt digne des el primer moment i no esbufega ni diu paraulotes, sembla que floti quan fa abdominals.
Jo, deixo anar l’aire, per la boca, i a la vegada deixo anar una sèrie de tacos que no diria mai davant dels meus fills.
Ella no sua, tot i que beu molta aigua i s’aixuga amb una suau tovallola de rus americà, segurament amb les seves inicials brodades per algun crac de la passarel•la.
Jo, suo com una condemnada i bec aigua, però m’aixugo amb el drap de cuina que tinc més a mà.
Al final, però, la diferencia no és tan gran, ja que per sort, la musculatura respon igual a una llauna de tomàquet que a una pesa homologada.
El cos, no direm marques, ja és a punt per l’estiu, per tant, us abandono fins al setembre, me’n vaig a la platja a lluir tanga de lleopard (el regalaven amb el wideo de la Crawfort, és una mica hortera, però resulta. De fet el cap de setmana passat vaig fer una prova i.... Més d’un alemany panxut, addicte a la sangria i la paellador, em va mirar amb ulls de llàstima tot pensant.... Pobre anorèxica!

Treballeu per vosaltres, doneu-vos algun gust, però penseu que la ment ho pot tot.
Jo, fins i tot em miro al mirall i em veig resultona... no us diré més.

Tinc una amiga…..

Tinc una amiga, te la meva edat,ens coneixem poc o molt i compartim moltes coses.
La meva amiga i jo ens comprenem, ens escoltem i a vegades ens discutim, però la nostra relació mai es trenca, mai del tot.
Podem fer el nostre camí durant anys separat l’una de l’altra però tot i així mai no diem que hem deixat de ser amigues.
La meva amiga ara no està bé, pateix i no se com ajudar-la, està deprimida, pateix ansietat.
Quan explica el que li passa ,no la creuen, no l’entenen,la jutgen, la culpabilitzen i li fan retrets del tot fora de lloc.
També l’aconsellen, consells del tipus: tu el que has de fer….és tal o qual cosa.
La meva amiga ha perdut el gust per les petites coses que abans la feien feliç, cantar mentre conduïa, passejar, assaborir un plat exquisit, veure una posta de sol, mirar el mar.
Ara només es capaç de plorar, per coses del tot estúpides a ulls dels altres, un anunci de televisió, el telediari…
M’explica que sent com un forat al pit, que creix i no s’atura, un forat negre, que no la deixa respirar i que en moments molt durs, fins i tot li fa pensar que es morirà.
La meva amiga te l’esperança de que això passarà, tot passa el bo i el dolent.
Li dol sobretot que no la creguin o la prenguin per boja, estar deprimit no es estar boig, no es fer comèdia em diu, però la impossibilitat d’explicar-ho amb paraules fa que el seu mal sigui pitjor.
Ella mateixa es pregunta si serà culpa seva, si serà massa sentimental, si hauria de ser més dura…però no ho sap.
Es pregunta com es pot perdre la capacitat de viure el dia a dia, que ho ha provocat?
Es pregunta, pensa, s’amaga, pateix, te malsons, plora, s’ofega, s’ofega, s’ofega……
La meva amiga em necessita i jo no se que fer, només puc acompanyar-la i plorar amb ella si cal.

A què juguem?
Qui no ha anat a comprar joguines aquestes festes? Ningú se n´ha escapat. Tots hem acabat passant “pel tubo” del ritual de Nadal i Reis, però està bé , els nens es mereixen una “fantasia animada de ayer y hoy “ a l’ any .
El que no es mereixen realment és algun tipus de joguines que hi ha al mercat.
Com es nota que no es tenen en compte les seves preferències i se’ls fa anar cap a la violència (els nens ) o la carrincloneria (les nenes).
Barbies, Kens, “pequeños ponis” , nines que fan pipi i caca,que tenen mocs, que els salten les llàgrimes, , i segur que altres fan porqueries que no tinc controlades.
Però si heu anat a comprar, no us heu esgarrifat? No? Doncs molt mal fet. Esgarrifeu-vos d’ara endavant! . Els publicistes i venedors no saben res de nens/es només saben treure els diners i enganyar.I AMB ELS NENS/ES NO S’HI JUGA , SENYORS!
Nosaltres els grans, hauríem d’aconsellar els nostres fills/es i ensenyar-los a defensar-se de la publicitat enganyosa i del consumisme.
Per començar a posar exemples, citaré la Barbie dentista.Què, vosaltres anirieu a treure-us un queixal amb una noia més preocupada pel seu físic que per la feina que fa?.
Segur que us anestesiaria malament i us deixaria fets un nyap mentre es mira al mirall rosa de la consulta.A més si us fixèssiu en el seu maletí , també de color rosa amb material mèdic rosa, ja veuríeu que no podem anar bé.
És de valorar, però, que li donin unes funcions més reals i profitoses, dentista, metge...
Almenys ha deixat de jeure al iot, a la caravana, a la piscina, o al bany de bombolles, i haurà deixat de preocupar-se una mica del seu pelo bonito, maquillaje sorpresa, mechas de color,sus compras o sus trajes luminosos .
(A casa fem broma amb la Barbie jubilada, con su residencia de la tercera edad y su dentadura postiza ).
Ah! I gràcies a Dèu que li han trobat una funció al Ken, perquè a part de ser guapo, anar vestit d’esport o amb americana,què fa?
No se li coneix cap gràcia, potser si fos de mida natural la tindria, però com a nino, és insípid.
Sort que ara tindrà una funció important. Mireu, ha sortit la Barbie princesa trenza larga que diu textualment a peu de foto:al tocar la corona de Barbie,sus cabellos se alargan para que Ken pueda subir por ellos a rescatarla.
Ja està bé que et rescatin, però si se t’han d’enfilar als cabells, no sé si val la pena, la veritat.
La Barbie, ara per ara, no ha transmès cap valor encomiable, tot és bellesa, luxe i ganduleria.
Potser si la posen a treballar, s’engreixarà de menjar de pressa, tindrà estrès de la feina i serà una dona normal i no una top model de pa sucat amb oli.
M’he dedicat a seguir fil per randa un catàleg de joguines d’uns grans magatzems i creieu-me no té desperdici i si a més a més llegeixes els comentaris,ja se’t posa la pell de gallina.
Diu. Yate belville, un precioso yate de fàcil construcción para passar unas esplendidas vacaciones
Això està en l´apartat LEGO para chicas acompanyat de tienda de modas, piscina y villa.
Els nens tenen en canvi una varietat de centro de rescate, cañon de los intrepidos, tècnic y ràdio control.
Els comentaris a peu de foto si es refereixen a joguines per a nena són d’aquest tipus.maravilloso, fascinante, encantador, de ensueño, ja dóna per fet que les donetes, es deixen entabanar per aquestes meravelles lingüístiques.
Les disfresses que es portaran aquest any són , per a nena, com sempre, de princesa o de fava madrina, i per a nens varietat d’herois com El Zorro, ( clar que no estaria bé disfressar una nena de Zorra, per aquesta vegada , res a dir.)
I també tenim el kit futura mujer, planxes, fregones, escombres, rentadores ,bebès...
Fins i tot a l’apartat de bicicletes , les de nenes són de color rosa amb cistellet al davant per si has d’anar a fer encàrregs.
Tenim tamb´e els jocs creatius,mis joyas, mis flores, mis labores per a nenes .
Alfareria, botànica electricidad per a nens i alguna nena intrèpida.
No hi ha però cap nen que pugui ser amant de sus flores o sus joyas...s’ha de fotre i ser un guerrero intrépido o jugar al alfarero competente o al electricista molón .
Pobres nens , també , o es barallen amb armes de les galàxies o juguen amb construccions o són el primero de la clase , un joc que només de veure’l ja fa por.
I per acabar les meves elucubracions mentals d’avui us diré que m’he fixat que les joguines de bebè no tenen sexe .Totes van adreçades a bebès, ni nens ni nenes, es veu que el sexe els hi surt després, a primària , llavors tot són presses a comprar cuinetes, camionets...
Què ens està passant?
Hem perdut el nord ? O també l’est, l’oest i el sud?
Estimats Reis d’Orient feu-hi més que nosaltres. Ja sabeu que em porto bé.

EL NADAL .... SEMPRE

Au nena, lleva’t que ja són les dotze. Les tietes són a punt d’arribar i encara hem de parar la taula. Així m’he llevat moltes vegades per Nadal quan vivia a casa dels pares. La nit anterior havia sortit i els meus ulls no s’obrien ben bé fins haver entrat a Sant Esteve. Però el miracle el feia una dutxa, que aconseguia fer-me posar cara de persona amb totes les seves facultats mentals en acció.
Després venia l’eterna batalla de “Nena i avui que et posaràs?” Ai senyor! Aquella edat meva i aquell dia tan assenyalat. No encertar amb el vestuari era jugar-se la vida. No recordo qui feia més concessions si la meva mare o jo, o totes dues. Però finalment el resultat mai era el desitjat ni per ella ni per a mi. I després el meu pare...
Venga ya podrías haberte levantado antes, tenéis a tu madre en la cocina desde las ocho y es que no se os ve ningún detalle, es que no colaboráis... bla, bla, bla. (El meu pare renya en castellà.)
Els meus dos germans –germà i germana – eren més petits, però sempre pringàvem més les nenes que el nen (privilegis ancestrals del mascle).
I les iaies? La mare del pare i la mare de la mare, cadascuna escombrava cap a casa seva i lògicament defensava el seu corresponent fill/a tot buscant-li totes les seves virtuts i gràcies. La una era catalanista fins al moll de l’os, era de la ceba,. Del Barça, i a més, presumida i preocupada per la seva imatge
Em queda bé això? Mira-m’ho bé! No em surt pas el biso per sota la faldilla? És que desprès aniré a l’Esplai, no, a ballar, no, a mirar i a parlar amb les amigues, perquè a la meva edat ja no em convé cuidar a cap avi...
Després l'altra iaia , una dona petitoneta de cabell blanc que sempre anava vestida de negre.
Quan era jove s’havia quedat vídua amb un fill de mesos i va haver de pujar-lo tota sola com va poder i fins i tot li va donar estudis.
Quan ens ho explicava no ens feia ni fu ni fa , però després de més gran , quan la vida et va fent putadetes entens moltes coses i valores molt més a tothom.
Aquesta iaia era afeccionada a canviar el nom i els accents de les coses , a casa encara conservem el particular vocabulari de la iaia com ara: astronata( astronauta) pechicola (pepsi-cola) , ôctavo ( per a indicar el vuitè pis d´un edifici) mèndigo ( fent referència a les persones que es veuen obligades a mendicar), i moltes més.
Fervent admiradora de les aspirines i dels caramels que ho curaven tot i era de les que deien que sort que mai es queixava, perquè ella estava mes fumuda que ningú.
Després teníem a les tietes de Centelles, la Ramona i l´Agneta .
Eren unes solterones de tota la vida , que vivien juntes, i sabien la vida i miracles de tot el poble incloent-hi defuncions i naixements.
La una extremada de caràcter i de vestuari , i l´altra discreta i bona persona fins al deliri..A vegades encara fem paròdia d´elles amb la meva germana (molt feta a la broma com jo)
Quan eram petites els hi birlavem les galetes de l´armari on les tenien amagades ( les galetes embolicades) fins que ens van enxampar i des de llavors a aquell tipus de galetes les anomenem del robo.
I es que les meves tietes podrien haver estat la tieta del Serrat , les Teresines de la Cubana o les solterones Dafne i Estella del Tricicle.
Tothom té unes tietes així, però les nostres eren úniques, les autèntiques les genuïnes.
De Nadals , com a totes les cases , n´hem passat de tots colors , de més bons, de més dolents, de més tristos i de més alegres.
El menú sol variar amb els anys, però darrerament conservem una especialitat de la casa que anomenem “ palillos” ( una mena de pinxos fets amb escuradents) deliciosos!!!
És una recepta que passa de generació en generació .
Ah però no ens podem pas oblidar del vi , il•lustríssim Bach ( com deia la iaia)
, el cava i el “ control” ( també de collita pròpia de la iaia), enlloc de dir Cointreau ).
I després d´un bon dinar,una bona xerrameca familiar no gaire diferent de la de qualsevol diumenge.
El temps ha passat i les iaies ja no hi son, ni les tietes ni molta més gent, que sense seure a la nostra taula de Nadal , sempre han estat al meu cor, ara i sempre.
El Nadal sense aquestes persones, no seria res, seria buit, només seria una excusa per a comprar , felicitar, atiborrar-se de torrons i neules, beure cava i brindar a la babalá, i fer regals per enganyar.....
Però tinc la sort de tenir una família formidable, de qui em sento orgullosa, uns amics de veritat, pocs però bons, i molta gent que estimo.
El meu Nadal és ple, no necessito fingir i desitjo gaudir de tots ells molt de temps , perquè a part d´això....Què és la vida ? Un frenesí? , la vida és el que tenim i prou.
No siguem hipòcrites, felicitem-nos de tot cor, però tot l´any , no aquest quatre dies que es mes fàcil. Allò que costa més és mantenir l´euforia nadalenca tot l´any, no fotem!.

Aun no.
Este año aun no he aprendido a ser feliz, aun me dejo llevar por el dinero, los tipos de interés, los transportes, el aspecto exterior por encima del interior y tantas cosas.
Aun no he aprendido a vivir al día, que el mañana o el después pueden no llegar o no ser como quisiéramos.
Aun no he aprendido que la dicha de compartir momentos con la gente que quiero, supera cualquier otra dicha.
No he aprendido que la vida es lo que nos va pasando mientras hacemos otros planes.
Tal vez se trata de dejar-se llevar por las felicidades momentáneas, no de abandonarse, solo dejarse llevar.

Improvisar, un viaje, una cena, un momento.
Dejarse llevar por la vida.
Pero por suerte...todavía estoy en ello.

AUTODIDACTES DEL SEXE!
Això sí que té mèrit!
En aquest tema del sexe, tothom ha estat autodidacte, com a mínim a la pràctica i pel que fa a la teoria hem tingut mestres de tants tipus que, finalment, no hem sabut a qui fer cas. I cadascú se les ha ventilat com ha pogut. La qüestió sexual està envoltada encara actualment d’un enigma i un no sé què, que tots trobem atractiu i misteriós.
Qui més qui menys ha fet els seus pinitos en aquesta qüestió i gairebé ningú pot dir que ho té tot après sobre el tema.
Recordo la meva època d’adolescent, anàvem a col•legi de monges, i és clar, molta informació no teníem.
La cosa va començar amb converses entre amigues, tan mal informades però tan encuriosides com jo.
Un bon dia la més atrevida de la classe, que sempre n’hi ha una, va demanar a la germana Montserrat, informació sobre el tema.
La pobra dona va passar la pitjor estona de la seva vida. El dia que va entrar al convent, segur que no es podia imaginar que acabés fent front a una situació com aquesta. La demanda d’ informació, astutament, va ser disfressada de manera que semblés que el nostre interès era purament científic i que anava encaminat a saber sobre la procreació sana, cristiana i humana.
Això va fer picar l’ham a la monja i ens va prometre portar algun llibre que fes al•lusió al tema.
Després de dies d’espera, a punt de perdre ja tota esperança, la germana va anunciar, tota cofoia, que ens portava el llibre promès.
El llibre, en qüestió, amb fotografies, textos senzills i molt entenedors explicava fil per randa i amb tots els ets i uts com es formava un pollet dins l’ou fins que es trencava la closca quan naixia.
Ens vàrem quedar amb un pam de nas, i el que és pitjor, pensant que ens prenia el pèl.
Aquells no eren precisament els ous dels que volíem sentir a parlar.
Ja no sabíem d’on treure l’auxili que les nostres ments inquietes necessitaven.
Ens vàrem llençar a la recerca del diccionari, hi descobrírem: penis, vagina, pits.
Però, és clar, això no ens treia del dubte, seguíem sense saber a la practica, la utilitat de tots aquells estris.
Algun llibre amb fotografies de parts ens va fer jurar a totes que no ens casaríem mai i que no tindríem fills.
Els llibres de ciències naturals parlaven sobretot d’animals i no ens hi sentíem identificades (tot i que els anys ens han ensenyat que hi ha gent que fa l’amor com una bèstia).
Ja finalment en una revista vam descobrir la crua realitat amb els nostres escandalitzats ulls oberts com unes taronges.
Imagineu el quadre: les amigues tancades a l’habitació d’una d’elles, entre xisclets i exclamacions i fent-nos creus del que vèiem.
Les senyores de les fotografies amb cara d’atontades, el dit a la boca i moltes amb la llengua fora, amb postures del tot contràries a les que ens havien inculcat les monges per a unes senyoretes decents.
I ells ensenyaven i feien ostentació de l’únic tall de carn que mai havíem vist en aquell estat, i que tot s’ha de dir, en aquell moment ens va fer més por que goig.
A la llarga una li va agafant apreci, ja sigui per instint, necessitat o vici.
En un primer moment pensàvem que sempre estava com a les fotografies, quina nosa!
Però després hem vist que té altres formes més... més com ho diria?...Lànguides.
De tota manera tot i haver vist clarament les eines amb que contàvem no sabíem quin us fer-ne, i aquí començava el drama.
Tothom s’ho va agafar com bonament va saber i així estem, a les nostres velleses i encara provant i provant...i que duri!
Déu nos en guard de saber-ho tot!, perquè perdríem l’interès.

Si tens la desgràcia de caure en mans de metges o infermeres malcarats, prepara’t! I dic desgràcia perquè estar malalt ho és, i que et tractin malament també.
No fa gaire en un consultori qualsevol de Catalunya, en aquest cas no era Caldes...

Tinc hora per a un metge. D’entrada cues de gent s’arremolinen al taulell d’informació. Sempre cal torejar el típic que només vol preguntar una cosa i pretén colar-se i acaba aconseguint-ho al final.
El noi o la noia del taulell pot ser simpàtic o no, es veu que no és un requisit per optar a la plaça.
Poden enviar-te: al fons a la dreta, al fons a l’esquerra, seguir la línia groga, blava o lila, a la porta 3, 6, 7 o 25, al pis tal o qual i, això sí, amb una cara de fàstic que et fa sentir que molestes.
Després de passadissos, ratlles, escales i portes finalment arribes al teu destí.
Per si un cas, a la porta, un cartell t’adverteix que no truquis, que algú et cridarà. I...no et criden, i passa el temps i ni et veuen. Finalment surt una infermera i tothom a la vegada pretén donar-li els papers. Ella, depèn del dia que tingui, els agafa o amb veu impersonal et diu que ja te’ls pots confitar fins que et toqui.

Finalment, i no abans de mitja hora, algú crida impúdicament el teu nom, sempre equivocant-se en alguna lletra o en la pronunciació, això mentre no et canviïn el sexe. Tothom et mira amb cara de preguntar-se què deu ser el que et passa o quant et queda de vida.

Entres i el metge ni aixeca la vista, tot i que tu, educada en col•legi de pago, has dit bon dia o bona tarda segons s’escaigui.
Quan per fi aixeca la vista dels papers i et mira amb cara interrogadora i malcarada com dient: “Què senyora, què li passa, que no tenim tot el dia”.
Tu, aplicada, intentes ser clara i concisa, però ell ja torna a posar la vista en els seus estimats papers, i et sents com un tros de carn a la cadira, com un bistec ignorat i deixat de la mà de Déu.

Et fa despullar, o no, segons la part on se situï el teu mal o de les ganes de veure carn que tingui. Et toca i et sacseja sense mirar-te als ulls, no fos cas que una riuada de passió incontrolable li fes perdre el món de vista i s’abraonés sobre teu sense poder refrenar els seus instints més baixos i animals (els metges, ja us ho dic jo, també en tenen d’aquests instints, alguns, i si no que els ho preguntin a algunes infermeres).

Deixant-te fotuda de fred i en pilotes a la llitera, se’n torna a la taula sense haver insinuat en cap moment si et pots vestir o et quedes allà per formar part del mobiliari de la consulta. Una mica farta, t’atreveixes a preguntar si et pots vestir, no fos cas que pogués pensar que ets una exhibicionista i que els metges et provoquen passions incontrolables. Ell, com a tota resposta, deixa anar un petit esbufec que tu, morta de fred, interpretes com un sí.

Ell, amb un bolígraf a la mà, omple receptes i volants i gairebé li cau la bava, ja que això d’analitzar, radiografiar i escanejar el personal li agrada més que a un tonto un llapis.

El dia de l’anàlisi, en ple hivern, a les 8 del matí i a 20 quilòmetres de casa o més, mig adormida i en dejú...

Criden el teu nom i et sona a venjança. Entres. Amb gestos t’indiquen que t’asseguis i que t’arremanguis una màniga; per sort només en tens dues i no hi ha gaire marge d’error.
Amb una xeringa enorme a les mans discuteixen entre elles, totes volen manar i no es posen d’acord. Es veu que la sang va molt buscada; colla de vampirs!
Finalment la més ràpida s’ha apoderat de la xeringa i abans que l’altra reaccioni me la clava de mala manera al braç com si pretengués calar un meló.
Jo, mentrestant, callo com una p..., sóc molt conscient que ella va armada i jo no.
Les discussions i les males cares continuen, però jo marxo per cames apretant-me la tireta del braç agraciat, amb el moneder a l’altra mà i l’abric arrossegant per terra. Em vénen temptacions d’avisar els altres de la cua que corren perill, però només penso en un cafè per no perdre el món de vista.

I algun dia, sents a dir: “És clar, el metge de pago t’escolta i et tracta molt millor”. I jo em rebel•lo i em nego a creure (ja sé que a vegades és veritat, però m’hi nego) que el tracte variï per pagar o no. Perquè pagar, pagar, el que se’n diu pagar a la Seguretat Social paguem tots i molt.
Però és clar, mentre no adrecem les queixes on les haguem d’adreçar, continuarem anant com borregos d’una porta a l’altra, d’un passadís a l’altre com talls de carn que han perdut el nord.
Ep! Que hi ha gent amable i professional, el meu metge per exemple ho és, o us penseu que sóc tonta per triar un metge dels altres?

Coses meves...metges sense maneres...

Algun dia parlarem de les llistes d’espera. Fent cues, he conegut un avi que encara espera que l’operin de fimosi, però està content perquè davant seu només té 15.000 persones