
El que guanyes i el que perds a la vida.
No se bé el perquè però m'han vingut al cap coses, m'explico. Pensant pensant, vaig pensar en les coses que no tènia i ara tinc o que no feia i ara faig.
Siiiiiiii ja se que voleu que concreti, ho faré.
Per exemple: De petita podia estar malalta al llit i la meva mare em duia l'esmorzar, el dinar i el sopar al llit, en una safata amb potes especial per estar malalt. Ventilava l'habitació i quan obria la finestra em feia tapar el cap amb les mantes perquè no em toqués l'aire. Al llit hi tènia una pila de mantes, pesades, no com ara que tenim l'edredó que llavors només el tenien els suecs i noruecs.
Quan la meva mare sortia a comprar alguna cosa en tornar em portava un TBO, quaderns de pintar i llapis de colors nous de la marca Alpino, amb la punta per estrenar.
Abans estar malalt era un plaer, almenys a casa meva, ja que la meva mare no treballava fora.
Ara els nens no poden estar malalts, i menys al llit, ara van d'una casa a l'altra, a l'escola amb dècimes de febre, mocs i malestar.
Ara no existeix la safata d'estar malalt amb potes i si existeix és per als avis que no es poden moure del llit.
Els avis, es moguessin o no del llit, vivien a casa, a casa seva o a la dels fills, però no en residències.
Els avis explicaven contes als néts i els cantaven cançons posant-los sobre els seus genolls, ara van de viatge.
Quan érem petits no teníem calefacció, almenys a casa meva i amb una catalítica de butà ens escalfàvem tots, per tant ens abrigàvem molt per estar per casa, fins i tot teníem la bata d'estar per casa, ara els meus fills van a l'hivern i a l'estiu en màniga curta per casa, cal dir que ambdós són adolescents i sempre tenen calor...la hormona diuen.
Jo recordo anar en faldilla curta al cole, amb mitjons fins al genoll, gorra, bufanda i guants. Per a anar al cole creuàvem tot el poble i a cada cantonada se'ns afegien nens de manera que anar a l'escola era una festa.
No teníem cotxe, ara van a l'escola amb cotxe sempre, però no diversos nens en el mateix, no. Ara va una mare amb un tot terreny enorme i un nen petit que amb prou feines pot baixar sol.
El deixen a la porta i el recullen a la porta, entra a classe i a callar, no pot parlar amb els seus amics, si, al pati si.
Anar al cole els dies de pluja era una delícia, qui més qui menys tènia catiuscas, un nom molt rus per a unes bótes de goma que protegien de la pluja, eren de color negre, només existia aquest color, negre o negre. Amb les catiuscas, el chubasquero, com li deiem nosaltres i el paraigua érem feliços. Saltar als bassals, tancar el paraigua i deixar que la boca s'omplís de gotes de pluja o simplement comparar chubasqueros era un joc més.
Ara la pluja no pot mullar als nens, no poden refredar-se, no poden estar malalts,no poden quedar-se a casa, no poden parlar amb els amics camí de l'escola, no els expliquen contes els avis, o no tots.
De petits berenàvem coses de nen, pa amb vi i sucre, pa amb xocolata, pa amb mantega, pa amb oli i sal. Pa, la base era pa, no recordo haver menjat mai una pasta o una cosa que no fos el pa amb alguna cosa fins ben entrada la joventut.
Al barri jugàvem al carrer, anàvem amb bicicleta, fèiem casetes amb els maons de les obres del voltant.
Recordo que fins i tot deixàvem les joguines a la caseta i els paletes les respectaven fins que ja no els quedaven maons i després ens anaven traient les parets de la nostra caseta començant pels més alts.
Abans els germans més grans érem els responsables dels nostres germans petits, per anar i tornar del cole, per jugar o per anar a comprar el pa.
Anàvem a comprar el pa i ens donaven un tros més per ajustar el pes que anomenàvem torna, de vegades la torna era un panet de Viena i això mai arrivaba a casa, ens el menjàvem pel camí.
Jo anava a comprar el pa amb la meva amiga Montse, a casa seva eren 9 germans i compraven el pa a sacs, i la seva torna eren dos o tres panets, de vegades.
Abans alguna gent tènia molts fills, nosaltres érem només tres, llavors tres era poc, ara és família nombrosa.
Abans potser no teníem moltes coses, però teníem uns valors i unes prioritats que s'han perdut. Potser la crisi ens faci un favor i ens torni aquelles petites coses .