Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

Pepe, coño...queteechodemenos

Ayer empecé a leer tu libro, si, ya se que hace tiempo que salió, pero no tenia ninguna urgencia en leerlo, ya te tenia a ti.
Me queda tu recuerdo que en estos momentos és doloroso aunque siempre fuiste motivo de alegria para mi.
Me queda pensar en Africa en tus historias y saber más que nunca que importa mucho lo que se da a los demás. Que casi és lo unico importante.
Lloro por alguien a quien nunca he dado un beso, con quien nunca he compartido mantel ni casa , solo unas horas, inolvidables eso si, de felicidad absoluta. Porque siempre que te he ido a ver he conseguido borrar todo lo demàs y eso es dificil de conseguir.
Lloro cada vez que hablan , escriben sobre ti o simplemente te nombran, porque se que ya no podré comprar más entradas para verte.
Y dosifico tu libro para que no se me acabe demasiado pronto y no me quede ninguna historia mas que saber de ti.
Lo tuyo ha estado bien.
A mi madre nunca le gustó verte, siempre decia que decias demasiados tacos y en casa los tacos eran lo peor, pero el dia que supo que habias muerto me dijo: Hoy he hecho un esfuerzo y he visto el esepecial de Pepe Rubianes, sigo pensando que decia muchas palabrotas pero me sabe mal que haya muerto.

Ya ves, con un poco más de tiempo....
Buenas noches, tengo tu libro en la mesilla de noche, junto a todo lo que me importa.

Poema de Pepe Rubianes.

“Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa”

"Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.
Así es la cosa.
Es curioso ver
como la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa.
Así de simple.
Un día, no lejano
habrá que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera. "

El que guanyes i el que perds a la vida.

No se bé el perquè però m'han vingut al cap coses, m'explico. Pensant pensant, vaig pensar en les coses que no tènia i ara tinc o que no feia i ara faig.
Siiiiiiii ja se que voleu que concreti, ho faré.

Per exemple: De petita podia estar malalta al llit i la meva mare em duia l'esmorzar, el dinar i el sopar al llit, en una safata amb potes especial per estar malalt. Ventilava l'habitació i quan obria la finestra em feia tapar el cap amb les mantes perquè no em toqués l'aire. Al llit hi tènia una pila de mantes, pesades, no com ara que tenim l'edredó que llavors només el tenien els suecs i noruecs.
Quan la meva mare sortia a comprar alguna cosa en tornar em portava un TBO, quaderns de pintar i llapis de colors nous de la marca Alpino, amb la punta per estrenar.

Abans estar malalt era un plaer, almenys a casa meva, ja que la meva mare no treballava fora.
Ara els nens no poden estar malalts, i menys al llit, ara van d'una casa a l'altra, a l'escola amb dècimes de febre, mocs i malestar.
Ara no existeix la safata d'estar malalt amb potes i si existeix és per als avis que no es poden moure del llit.

Els avis, es moguessin o no del llit, vivien a casa, a casa seva o a la dels fills, però no en residències.
Els avis explicaven contes als néts i els cantaven cançons posant-los sobre els seus genolls, ara van de viatge.

Quan érem petits no teníem calefacció, almenys a casa meva i amb una catalítica de butà ens escalfàvem tots, per tant ens abrigàvem molt per estar per casa, fins i tot teníem la bata d'estar per casa, ara els meus fills van a l'hivern i a l'estiu en màniga curta per casa, cal dir que ambdós són adolescents i sempre tenen calor...la hormona diuen.

Jo recordo anar en faldilla curta al cole, amb mitjons fins al genoll, gorra, bufanda i guants. Per a anar al cole creuàvem tot el poble i a cada cantonada se'ns afegien nens de manera que anar a l'escola era una festa.
No teníem cotxe, ara van a l'escola amb cotxe sempre, però no diversos nens en el mateix, no. Ara va una mare amb un tot terreny enorme i un nen petit que amb prou feines pot baixar sol.
El deixen a la porta i el recullen a la porta, entra a classe i a callar, no pot parlar amb els seus amics, si, al pati si.

Anar al cole els dies de pluja era una delícia, qui més qui menys tènia catiuscas, un nom molt rus per a unes bótes de goma que protegien de la pluja, eren de color negre, només existia aquest color, negre o negre. Amb les catiuscas, el chubasquero, com li deiem nosaltres i el paraigua érem feliços. Saltar als bassals, tancar el paraigua i deixar que la boca s'omplís de gotes de pluja o simplement comparar chubasqueros era un joc més.

Ara la pluja no pot mullar als nens, no poden refredar-se, no poden estar malalts,no poden quedar-se a casa, no poden parlar amb els amics camí de l'escola, no els expliquen contes els avis, o no tots.

De petits berenàvem coses de nen, pa amb vi i sucre, pa amb xocolata, pa amb mantega, pa amb oli i sal. Pa, la base era pa, no recordo haver menjat mai una pasta o una cosa que no fos el pa amb alguna cosa fins ben entrada la joventut.

Al barri jugàvem al carrer, anàvem amb bicicleta, fèiem casetes amb els maons de les obres del voltant.
Recordo que fins i tot deixàvem les joguines a la caseta i els paletes les respectaven fins que ja no els quedaven maons i després ens anaven traient les parets de la nostra caseta començant pels més alts.

Abans els germans més grans érem els responsables dels nostres germans petits, per anar i tornar del cole, per jugar o per anar a comprar el pa.

Anàvem a comprar el pa i ens donaven un tros més per ajustar el pes que anomenàvem torna, de vegades la torna era un panet de Viena i això mai arrivaba a casa, ens el menjàvem pel camí.

Jo anava a comprar el pa amb la meva amiga Montse, a casa seva eren 9 germans i compraven el pa a sacs, i la seva torna eren dos o tres panets, de vegades.

Abans alguna gent tènia molts fills, nosaltres érem només tres, llavors tres era poc, ara és família nombrosa.

Abans potser no teníem moltes coses, però teníem uns valors i unes prioritats que s'han perdut. Potser la crisi ens faci un favor i ens torni aquelles petites coses .

Crisi, quina crisi?

Digueu-me il·lusa, però crec que al darrera d'aquesta crisi hi ha molts culpables que no paguen ni pagaran mai els seus delictes.

Els bancs, els rics molt rics i els poderosos no es veuen afectats per res. Per altra banda els empresaris que tanquen no es veuran mai com els treballadors, sense feina, sense poder pagar hipoteques i havent de demanar fins i tot ajudes a ONGs.

Al govern no se li ha acudit cap mes cosa que ajudar als bancs principals culpables de la crisi.

Ara els senzills mortals com jo que ens hem quedat amb un pam de nas, amb la inseguretat i la por de poder mantenir-nos i mantenir el nostre ritme de vida ens hem de fotre i viure escoltant tele diaris i noticies de la crisi, mentre que paral·lelament ens bombardegen amb reportatges de gent rica molt rica que ens ensenya les seves cases de luxe i els seus iots. De vergonya.

I per altra banda segueixen havent els pobres molt pobres dels països amb mancances totals com a Africa. I molts ara tenen l'excusa de la crisi per dir que ja no poden ajudar al tercer mon perquè prou feina tenen amb lo seu.

A estones no puc dormir i s'apodera de mi la por i l'angoixa, però la veritat és que confio també, com diu la Mercè Comes a l'obra de teatre converses amb la mama : -Sempre que plou, també para de ploure.

I en aquests temps, potser el que ens fa falta sobretot és deixar de mirar-nos el melic i consumir tan responsablement com puguem, recuperar el gust per les petites coses i adonar-nos de nou i ensenyar als nostres fills que la felicitat no és qüestió de diners.

I si amb tot el que us dic no en teniu prou, aneu al cinema a veure Slumdog Millionaire, i si una vegada vista la peli encara creieu que sou els més desgraciats del món, ara si que teniu un problema.

He trobat aquesta carta i la vull compartir...

CARTA DE BUENAFUENTE A RUBIANES
 
"Tal como está el mundo en estos momentos (hecho una mierda), no 
podemos permitirnos que Pepe Rubianes se haya marchado. Pero habrá que 
hacerse a la maldita idea de su desaparición porque la vida es un mal 
guión en el que, al final, te mueres. Todos los que queremos y seguimos 
a Rubianes, estamos desorientados, tristes y nos resistimos a hablar en 
pasado. Personalmente, voy a pensar que se ha ido a uno de sus 
innumerables viajes, -posiblemente África- y que cuando vuelva, nos 
comeremos un arrocito en su Barceloneta y luego daremos un paseo y me 
preguntará si tengo novia y si todavía tengo programa. Recordaré toda 
la vida un paseo nocturno de más de dos horas "parecemos maricones 
nene", en el que aprendí más que en cuatro años de carrera que, por 
otro lado, no tengo.
 
No quiero pensar en un Rubianes ausente, porque la huella que ha 
dejado en todos nosotros es de tal dimensión que siempre, repito, 
siempre estará presente en nuestra vida, en nuestros recuerdos, en mi 
oficio, en algunos de mis gestos, en unos cuantos cabreos contra los 
intransigentes de turno y en mil detalles más que están ahí o irán 
apareciendo.

Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido 
jamás. Pensaba y decía lo que le daba la gana. Vivió la posguerra y la 
democracia, era culto y sensible, así que veía venir a los gilipollas 
de turno, una hora antes. Todo eso, mezclado con su propia vida y una 
observación ácida y crítica del mundo, era la materia de la que estaba 
hecho su teatro: genialmente autobiográfico.
 
Tenía unos cuantos amigos y miles de seguidores. Al primer grupo nos 
cuidaba como un hermano mayor. Al segundo grupo, les daba lo mejor. Su 
sonrisa de jocker, sus subidas de tono, su afilada puntería contra el 
facherío y las imposturas de una sociedad demasiada preocupada por el 
que dirán. A Pepe le importaba un huevo lo que dijesen, porque cuando 
la gente decía chorradas, él ya no estaba. "Cuando no hablo yo me 
aburro", solía bromear. Tenía razón y tenía motivos.

Lo primero que he pensado es que hay que dignificar su memoria. Vale 
ya del asunto de Tv3 y su crítica a la unidad de España. El que resuma 
su carrera con ese episodio es un simplista. Además, Pepe reconoció su 
salida de tono pero dijo lo que muchos pensamos: que ya está bien de 
que den lecciones los más sospechosos del pueblo. Que la gente es libre 
para pensar, sentir, reír, follar, beber, fumar y volver a empezar si 
quiere. Que los valores de uno mismo se demuestran en privado y que, al 
final, solo quedan los buenos momentos.
 
Pepe, con su herencia de risas, nos ha hecho millonarios. No es 
dinero. Es mejor. Se trata de la comedia en estado puro que hoy despide 
al maestro. Esperemos estar a tu altura Pepe. Y llama cuando llegues, 
deja de fumar y guárdame un asiento a tu lado. Yo quiero ver el juicio 
final contigo, partiéndome el culo".

ADÉU PEPE...

Al Facebook comentaris... Em temo el pitjor i pregunto. Ningú em contesta, poso la tele i merda Pepe Rubianes ha mort.Jo confiava en tornar-te a veure, en tornar a riure amb tu. I no, només tinc uns vídeos, uns records i un buit, com d'haver perdut a algú de la meva família.
Recordo ara que quan vas venir a Caldes per darrera vegada et vaig portar un regal que no em vaig atrevir a donar-te personalment, em va fer vergonya i ara ja no et veuré més.
Espero que hagis enfrontat la mort com tot el que has fet a la vida, amb humor.
Nosaltres ens quedem orfes, i molts com jo ara deuen plorar.

Pepe, gràcies per tant humor i amor que ens has donat, gràcies a tu moltes etapes de la vida han estat més suportables.
Esperame en el cielo, i de pas prepara alguna cosa divertida per explicar-nos quan vinguem la resta.
Un petó.

ESPECTACLE DEPRIMENT.
Ahir vaig assistir a un ple de l'Ajuntament del meu poble, no se perquè faig aquestes coses si ja se que m'altero.Reivindiquem que tornin el servei de ginecologia que de fa anys subvencionava l'ajuntament i que es van carregar l'any passat.Després de suportar un ple avorrit i discussions vergonyoses sobre el sou dels uns i dels altres. La resposta a la pregunta del milió va ser: Sembla que no ho entenen (dirigint-se a les dones que omplíem la sala) no ho podem fer perquè l'ICS no ens deixa.
No atendre als ciutadans, ja és reprovable, però contestar amb coses que no venen al cas encara ho és més.
I jo em pregunto? Les regidores de l'equip de govern no van al ginecòleg?
Son conscients els polítics que estan al servei del poble? Tenen clar que cal afavorir el bé comú i no els interessos d'uns quants?

Em posa malalta, no hi puc fer més.
Dona el poder a un ciutadà normal i aviat es creu amb el dret de mirar-te per sobre l'espatlla.

I per acabar de rematar us diré una frase que vaig sentir a la sortida. Un regidor de l'oposició dirigint-se a un de l'equip de govern li va dir: -Avui si que us heu cobert de glòria!, i l'altre com a tota resposta va dir: Si però nosaltres governem i vosaltres no.

SI NO HO DIC...REBENTO

Cada dia, i dic cada, dia veig el club.
Cada dia, escolto la tertúlia del principi i ja no puc callar més, si no ho dic rebento.
Ara us ha donat la dèria de mostrar al que parla en un requadre petit en un racó de la pantalla mentre a la pantalla gran, ens veiem obligats a veure una i un altre vegada, una i un altre vegada, una i un altre vegada....(oi que molesta?) les mateixes imatges sobre el tema debatut.
No ho puc suportar, fins i tot he optat per no mirar a la pantalla , però clar, així em perdo la part millor, la de veure al que parla i argumenta, amb aquest sistema, no només es pateix de la vista sinó que a més ens perdem una tertúlia agradable i veure a gent agradable, a tota la gent al que parla i al que escolta i al que intenta parlar.De veritat, no cal donar tanta imatge a la vegada, generalment a aquella hora estem fent la digestió i el que busquem és sofà i tranquil·litat.

Si us plau...Albert .
Avui he vist a la gent que cridava "asesinos" tantes vegades que ja tinc ganes de matar.