Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

19 de febrer de 2009

NO!!!! VOL DIR QUE NOOOOOOOOOOOO!!!!!!

Que els passa a alguns homes, nens o adolescents?
Ningú no els ha ensenyat el significat de la paraula no, a acceptar un no?
Que poca talla moral demostren aquests cretins que davant d'una negació o un abandonament només són capaços d'agredir, de matar i de fugir com a rates.
Les dones, les noies i les nenes no som propietat de ningú, és tan difícil d'entendre?
Si, és necessari que les condemnes siguin més dures, però abans d'arribar a això, cal educar en la igualtat i el respecte.
Ningú està per sobre de ningú.
Eduquem també a les nostres filles perquè tinguin auto estima i no siguin només un trofeu per als homes. Les dones hem de ser autosuficients i no creure que per estar completes necessitem un home. Podem escollir amb qui volem estar i amb qui no.

12 de febrer de 2009

Fa dies que no dic res, i es que quan no es te res a dir millor callar. La meva vida de poc capacitada per la vida normal, va seguint el seu curs.
He passat uns dies una mica putes, la poteta després de tant de temps tancada ara vol cridar la meva atenció...i ho fa en forma de mal, la molt pu....
Com que suportar-me a casa tancada deu ser prou dur, el Pau va accedir a portar-me al teatre a veure Mort de Dama. Al final li va agradar molt , però els seients del teatre Nacional, son petits i les fileres molt justes, que no sigui perquè era a la sala petita i tot ho fan mes xic. Tot i que teníem molt bona visió a la mitja part varem canviar de lloc per poder estirar una mica, mai del tot , la cama.
A la sortida havia quedat amb un dels actors que he conegut al Facebook i la veritat va ser una trobada molt xula.
Com que la funció era de tarda , varem arribar a caldes aviat i varem passar per la sirena a comprar-nos un soparet de delicatessen.

Ja tinc el nou abric de llana, abriga com un edredó polar , haig de combinar les activitats amb banys de peus i exercicis, però la cosa no millora.
El dilluns torno al metge i quan em veu el peu infladot diu : -A rehabilitació !

A casa hi estic bé , sobretot ara que he descobert com funciona l'MP3 que em van portar els reis i m'he fet una selecció de música per escoltar i per a cantar com una posesa mentre pinto, no voldria estar a la pell dels que m'escolten a mi sola sense la banda sonora.
A casa falta espai, però no està la construcció ara per miracles.

No puc explicar gran cosa més...
Com va dir algú: Val més callar i semblar tonto, que parlar i no deixar cap dubte.

4 de febrer de 2009
Pateixo en silenci...doncs si, pateix en silenci cony.

Començo a estar farta de tant anunci , com anomenar-los? Escatològics? De mal gust? Innecessaris?.
Em refereixo als anuncis del tipus: Fa temps que pateixo en silenci les hemorroides...En silenci i surts a la tele i ho expliques?. Calla, a nosaltres no ens importa si encongeixen, si piquen o molesten, allà cadascú amb les seves morenes, des que s'anuncia el refotut producte, ningú ja no pot comprar d'incògnit pomada per a les hemorroides sense que tota la clientela de la farmàcia sàpiga que en tens.
El mateix passa amb les compreses de pèrdues d'orina, qualsevol les agafa al super, a la vista de tothom. I que curiós, sempre són dones les que tenen perdudes d'orina, les que tenen morenes, les que netegen la casa i les que es fixen la dentadura amb una cola especial. Cony ja està bé no?
Hi ha coses que pertanyen a la vida intima de les persones i airejar-les no serveix per millorar-les. A més, hi ha frases de mal gust del tipus: Les meves pèrdues d'orina ja no són tan petites...Vinga, al pròxim anunci ja pot dir: Abans d'usar aquestes compreses, em pixava cames avall, ara amb aquesta compresa fins i tot l'escorro i la puc tornar a fer servir, soc sostenible jo.
Si us plau que arribarem a anunciar? Sondes, marca passos i lavatives? No fa punyetera falta, la veritat.

3 de febrer de 2009
En el lliurament dels premis Goya he vist com els que ens anomenem a nosaltres mateixos normals no tenim en compte als qui segons nosaltres no ho són.
Resulta que hi ha una pel·lícula nomenada El truco del manco, un actor nomenat Juan Manuel Montilla, “Langui”.
Suposo que a qui va dissenyar l'escenografia a base d'escales, ningú li va donar cap indicació perquè tingués en compte que algú com el Langui pujaria a recollir un premi. I no només ell, també actors que per la seva edat es veuen obligats a pujar trams d'escales, quan una rampa facilitaria l'accés dels "amb dificultats" i els "sense dificultats".
No m'agrada la paraula minusvàlid, sembla que una persona amb dificultats de moviment,sigui menys capaç que les altres i no és així.
El Langui en recollir un dels premis va nomenar els seus pares, com tothom en aquests casos, però en el seu cas va ser per agrair-los que de petit li posessin el pot de Colacao al prestatge més alt per obligar-lo a esforçar-se.
Esforçar-se està bé i ens ajuda a créixer, però no tenir en compte una bona part de la població que per un o altre motiu no es poden desplaçar com la majoria, crea sentiments mes bé negatius en qui ho pateix.
No costa tant posar-se al lloc dels altres, però cal practicar cada dia.

2 de febrer de 2009

Avui siiiiiiii?
Em llevo, em dutxo i marxem cap a Granollers. Em criden de seguida i pujo a la llitera, sembla que si, els preparatius indiquen que anem a treure el guix.
Ai la pobra poteta com estarà? Fa dies que no veu la llum, ni li toca l'aire ni l'acaricia ningú, hauré d'estar més per ella.
L'infermer és un senyor gran amb aparença de pel·lícula de terror, arrossega una mica els peus, és molt amable però, sempre pregunta com estàs i t'explica el que farà amb tu, millor dit, el que et farà a la cama, (de l'altra manera quedava lleig) i tots els passos a seguir.

Ara prepara un aparell que ve a ser com una vaporetta però més aviat tipus serra elèctrica. Diu que és un disc que absorbeix el guix i fa una mica de soroll. Mentre ell es posa uns auriculars i ulleres de protecció, a mi que em bombin penso jo, se suposa que també em pot afectar el soroll, però la Seguretat Social no deu tenir pressupost per protegir al pacient i al treballador i ha optat, no se sap perquè, per al treballador. Paciència.

Angunieja veure com et serren el guix, pateixes per si entra massa el disc i et toca la cama, cosa que passa en dues ocasions, no fa massa mal, però després veig els efectes col·laterals.

Per fiiiiiiiiiiii la cama torna a veure la llum. L'infermer crida al doctor , “que hi faci una mirada”, em diu a mi. El doctor mira des de la porta i s'acosta lo just per veure'm la poteta sense el guix. Mmmmmmm, deixa anar , i diu tot seguit dirigint-se a l'infinit i sense mirar ni a l'infermer ni a mi: - Banys d'aigua tèbia amb sal i Voltaren pomada, això encara està molt inflat, aigua tèbia per a la circulació no calenta. Senyor si senyor, sembla que haurem de dir, però desapareix mentre diu: - La setmana que ve vull tornar a veure aquest peu, dilluns.
Ahhhhhh al peu, a mi no, així jo no cal que vingui...

Quan ens tornem a quedar sols l'infermer i jo li pregunto: - Que m'hi puc posar al peu per hidratar-lo? M'hi puc posar alguna crema per a les esquerdes de la pell?
Si, em diu - “ara li diré el nom d'una pomada, soc podòleg jo (diu com per deixar-me més convençuda) però no barregi les dues pomades, primer anem per l'antiinflamatori i després ja hidratarem”.

Vaaaaaaaaaale, intento posar-me la vamba que he portat i el peu no hi entra bé, la descordo i el peu entra amb penes i treballs, sembla que no sigui meu, és una sensació estranya,efectes paranormals d'una poteta....

Quan poso el peu a terra m'adono de la magnitud de la tragèdia, sembla que la cama sigui de goma i no tingui força, però el que és pitjor, qualsevol moviment em fa un mal que ufffffffff.

Paciència, anem a casa, poso el peu en aigua tèbia amb sal i intento fer els primers exercicis, fa mal, fa molt mal.
M'acaricio la cama i la noto resseca, la ensabono una mica i marxa part d'ella en forma d'escames, com les Escamitas de jabón Lagarto. Els de CSI aquí farien festa major amb tant d'ADN.

La eixugo, li poso el Voltaren, la bena elàstica, un mitjó i el peüc de llana, encara no m'entra la sabatilla.

Passo el dia pendent d'ella, com si es tractés d'un nadó, la miro, la moc, l'acaricio i la deixo descansar, tapadeta, no es refredi ara.

A la tarda ve la Montse i xerrem. Truca la Marta i xerrem.

Preparen el sopar L'Adrià i el Pau i sopem mentre veiem Vent del pla.

Quan estic a punt de posar-me al llit el Pau em diu: - Per haver estat un mes i mig aquí tancats tots dos, no ha anat malament oi?. Què vols dir que no ens hem matat? Li pregunto jo, i ell contesta: - Si hem estat prou bé.
Tot és degut a que jo tinc molt bon caràcter, dic jo i tots dos riem. Jo per les ocurrències que tinc, ell...de què riu ell?

Al llit se'm fa estrany trobar dues cames i no aquell tarugo de guix. De fet, tot passa, la qüestió és no desesperar.
Quan plou, també para de ploure.

Naniiiiiiiiiiiit

Del 27 de gener a l'1 de febrer de 2009

Després de la davallada moral de la decepció d'haver de tornar a caldes amb la pota enguixada una altra vegada, vaig fer la rebequeria de quedar-me en pijama tot el dimarts. La setmana va passar de fet sense pena ni gloria i sobretot sense res original que explicar.
El Julià es va refredar i el vàrem tenir a casa embolicat al meu costat al sofà veient la tele. L'Adrià esta content de tenir temps per a ell i el Pau ja domina la intendència de la casa com si ho hagués fet tota la vida. Com un home de casa seva.
Ja gairebé tinc l'abric de llana acabat , he fet molta mitja. El que no he fet es escriure, això d'escriure et va i et ve, i si no tens res a dir calla.
Si acostumes a ser divertida , ja es demana de tu que ho siguis sempre i no, no sempre soc divertida ni estic contenta.

Divendres vaig dinar amb els companys de feina als que trobo a faltar...observeu que dic companys de feina i no feina.
Casa meva és com un gran taller, tant puc pintar, com enganxar, escriure, llegir, fer mitja i mil coses més. Per sort si no em falten les ganes sempre tinc coses a fer i no m'aburreixo. De fet seria feliç amb un taller de cara al public per vendre les meves creacions i els encàrrecs, però m'hauré de conformar amb el petit tallaret de casa.

Després de la exposició dels miralls solidaris, he decidit seguir amb el tema, de manera que de cada mirall solidari 10 euros aniran per africa, això em fa feliç i em fa sentir útil. També pinto amb mes il·lusió.

Divendres al vespre sopar de resistència i dissabte teatre amb la mare i la Silvia a Barcelona.
Varem anar a veure Converses amb la mama, una obra de teatre que us recomano d'aquelles que et fan riure però també et toquen la fibra. (també haure de buscar que vol dir tocar la fibra).
Després del teatre sopar a un japonès, la mare va gaudir de la cuina japonesa i de la cinta transportadora que porta els plats i pots agafar el que vols.
A una hora prudent cap a casa.
Diumenge el nebot petit feia 5 anys i tots varem anar a felicitar-lo i a dinar a casa el meu germà i la cunyada. Dinar distret, amb nens petits sempre ho son els dinars, per be o per mal.

A la tarda concurs de teatre amb l'obra Magnòlies, amb dues interpretacions bones i la resta fluixotes...però en conjunt digna.

Casa, sopeta i escurar el pernil, sembla mentida el poc temps que dura un pernil quan és bo, aviat haurem de comprar-ne un altre, un pernil et treu de l'apuru....si ja se que no es correcte la paraula apuru, però és d'aquelles que m'agrada repetir...apuru, amb u.

Vent del pla barrejat amb premis Goya i després a dormitar al llit mentre faig zaping.
Penso que demà ja no tindré el guix...potser, no em vull fer il·lusions, tot i tenir un paper que diu treure guix dia 2.
Naniiiiiiiiiiiiittttttttttt