Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

26 de gener de 2009

Per fi, dia de traumatòleg, cafè amb llet, dutxa, cotxe i ambulatori. He agafat una sabata per si em treuen el guix.
Radiografia, espero, mentre espero al final de la sala surt una infermera grandassota i pregunta a grito pelao a un pobre senyor escanyolit que espera : Tiene ganas de hacer pipi?. Li crida com si fos sort i com si la resta del mon tingues interès en saber si el senyor vol o no vol fer pipi.
El senyor amb veu tremolosa li diu que encara no i ella li torna a cridar: Si tiene ganas y no se puede aguantar llame a la puerta. I desapareix per la porta on suposadament cal trucar en cas d'estar pixant-se.
Criden a molta gent per entrar al traumatòleg, diuen tota mena de noms menys el meu.
Pregunto a la infermera i mira la llista i diu que no hi soc.
Jo replico, tinc hora a les 10:40, ella diu que ho mirarà a infermeria que potser estic a la llista de treure el guix.
Surt i si, estic a la llista de treure el guix, serà per molt, ara si, ara ja està.
Penso en la meva pobre cama, els meus dits tan ressecs i faltats de carinyo, imagino com haurà quedat la poteta després de tants dies de no veure el sol, d'estar a Guantanamo de les potetes.

Em fan entrar, seure a la llitera i esperar, mentre era fora s'ha sentit una serra elèctrica varies vegades i ens hem imaginat tot tipus d'animalades que no repetiré.

El metge entra, posa les radiografies a la pantalla de llum i diu : no hi ha callo.
Potser es refereix a que jo soc molt guapa i no un callo...
Però no, diu que veu una ratlleta i encara no em pot treure el guix, una setmana més, diu.
Nooooooooooooooooooooo, més nooooooooooooooooooooooo, ja no puc mésssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss.

Però hauré de poder, no hi ha tu tia, com diu ma mare quan una cosa és irreversible i no s'hi pot fer res.
No hi ha tu tia, ai carai. Ho buscaré al google a veure d'on ve aquesta dita, o potser a l costumari català.

Dons bé com que no hi ha tu tia, tornem a casa i em poso un collarí calent al coll, tinc les cervicals tant carregades que fins i tot em roda el cap.
Ho sento, avui no hi ha gaires alegries.

23, 24, 25 de gener de 2009

Res d'especial, ni de bo ni de dolent.
Passen els dies i espero tornar a ser normal, vull dir a caminar, normal ja no ho seré mai.
Ja estic una mica avorrida de tot plegat, i tot plegat només tinc una cama enguixada, comparant amb altres coses no em puc queixar, però també em vull queixar i em fa ràbia perquè a part del mal que em fa a estones, les molèsties per desplaçar-me, per dutxar-me i per ser lliure, la veritat es que no em puc queixar de res.
Tots em cuiden, fins i tot gent que no conec es preocupa per mi i pregunta, al Facebook.
A casa ja ho tenen tot controlat , rentadora, assecadora, rentaplats, estufa...
Si si, no em puc queixar.
Potser el que em passa és que voldria despotricar i no puc i estic rabiosa.
No em feu gaire cas. Demà potser em treuen el guix.

22 de gener de 2009

Llevar-me i ...bla...bla...

El Pau accedeix a portar-me a comprar llana.
Tinc hora la metge, ginecòloga per ser exactes, fa mesos que espero per saber els resultats d'una ecografia i una mamografia (eco i mamo, en llenguatge mèdic).
A hores d'ara confio en no tenir cap mal lleig, perquè amb el temps que fa de la prova ja no hi seríem a temps.
M'indigno, les dones encara anem per darrera en moltes coses. Ara a Caldes ens han deixat sense ginecòloga o sigui que haurem d'anar a Granollers, això no seria problema si no fos que les hores de visita estan saturades i et donen visita d'un any per l'altre. I apa calla i ves palpant-te els pits, sobretot.

I per postres, a la tele campanyes contra el càncer de mama i altres herbes.
I missatges del tipus culpabilització. Vull dir que sembla que si tu no et mires els pits, que és la teva responsabilitat segons ells, després no et queixis.
Per aquesta regla de tres també ens podem mirar el pàncrees, el fetge o el coll, però no en tenim ni idea, clar, aquesta seria la pega, que mirar mirar, podem però per diagnosticar hi ha uns éssers especials que es diuen metges i que són els responsables de fer-ho i a més els hi paguem cada més perquè ho facin collons ja! que ja m'estic cabrejant.

Les dones ens haurem de mobilitzar, però la veritat fa mandra demanar uns drets que ja són drets no?

Vaaaaaaaaaaja, tornem al centre de salut que és on érem.
La doctora m'ho troba tot bé, o sigui que aquesta part del cos, pit i parrús, està en forma, va bé saber-ho.

Prometo a la doctora que farem soroll i reivindicarem, a ella també li convé més servei, deu estar farta de veure xoxos i pits passant volant davant dels seus ulls sense temps a fer una visita com cal.

Al sortir, un problema amb el paper de la baixa em fa tornar a entrar, em dirigeixo a una porta on espera una iaia que no fa molt bona cara.
Li dic si em deixarà preguntar una cosa i ella diu, com a tota resposta, que està marejada i no sap si caurà a terra. El meu instint madreteresadecalcuta es posa en funcionament i li dic: -No va muy abrigada para estar aquí dentro?, a ver si se marearà más del calor!.(li parlo en castellà perquè ella abans ho ha fet i tinc per costum practicar idiomes).
Ella, marejada i tot em fa una mirada de dalt a baix i em diu:- pues vaya una ayuda (recordeu que vaig amb crosses), aun acabaremos las dos por el suelo.

Peró el meu instint madreteresadecalcuta és tan fort que tant si com no l'ajudo, posant en risc la meva verticalitat. La gent sana del voltant, i per sana vull dir amb les cames bé, no fa ni un gest per ajudar-nos tot i que ens hi va la vida.

Paper, metge, taulell i carrer.
Caminoooooooooooooooo, ohhhhhhhhh quina sensació !!!!
Ja no vaig fent saltirons com una garsa coixa i grandassota.
Molt àgil no vaig però la veritat il·lusiona tornar a caminar com una persona.

Anem a Correus, el Pau en cotxe i jo a peu, m'han enviat els vídeos de les Tresines dos cops en una setmana, els hi dic però no en volen saber res. Marxo.

Comprem queviures a la Sirena i cap a casa. Entro un moment a casa els pares i fem petar la xerrada, ells ja tenen la taula parada, per tant a una hora prudent marxo a casa (i veient que no em conviden a dinar).
Tarda de relax, mitja i tele.
Ànims que ja queda poc i demà esmorzo amb els col·legues de la feina.

Naniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit.

21 de gener de 2009

Reflexions sobre el dia Obama.

El ser humà és lent, morts, vexacions i violacions de los drets dels negres fins que un d'ells és President dels Estats Units. Potser pensant una mica millor no hauria calgut esperar tant, i sobretot molts no haurien patit tant.

Que les persones d'altres races no son diferents de mi en l'essencial, crec que ho he sabut sempre, des de petita, tot i que em cridi l'atenció la diferencia de color, vestuari, costums o llengua.

Que dues persones que s'estimen no cal que siguin home i dona, que poden ser del mateix sexe, potser em va sobtar al principi per la falta de costum, ara ja no.
Ara crec que és inadmissible que a algú se'l senyali amb el dit per la seva inclinació sexual i es posi en dubte inclús la seva capacitat per ser pare o mare.

Potser els normals es creuen massa importants.

Haurem d'esperar molt? Si total, arribarà, tot arribarà.
La qüestió és procurar que no trigui molt i hi hagi gent que pateixi.

20 de gener de 2009

Avui m'he llevat amb el coll encarcarat, ara que puc posar el peu a terra no puc girar el cap...cony .
Tinc ganes de començar el jersei i no ho puc fer.
Passo el matí amb penes i treballs i després de dinar em prenc un ibuprofeno per veure si la cosa millora.
Tirada al sofà miro El Cor i espero que vinguin a veurem les meves senyores de l'associació de la Dona.
Preparem amb la meva mare unes galetes i unes begudes.
La cúpula logística de l'associació de la dona fa la seva entrada, ens fem petons, xerrem totes a l'hora i així passem una estona molt agradable.
Repassem temes del poble, parlem d'elles, jo sempre els dic que son un exemple per a mi, i és veritat. Son dones d'empenta fan activitats de tota mena.
Les admiro, quan sigui gran vull ser com elles, tenir el seu bon humor la seva imaginació i les ganes de viure.
Parlem de la meva poteta, i de les seves també, de les operacions, del dolor, de metges, de teatre...
Em porten unes capses de bombons enormes i no calia, i una carta molt maca.
Finalment s'acomiaden i quedem que quan em treguin el guix les aniré a veure assajar.
La meva mare i jo ens quedem xerrant, sobre la guerra, la memòria històrica i sobretot histories de la família en temps de la guerra i no tan de la guerra.
Quan m'expliquen histories sempre penso que les hauria d'escriure ordenadament per no perdre els meus orígens.
M'agrada passar estones així amb ma mare, em recorda quan m'explicava contes o em cantava quan era petita.

Ve el Julià de l'institut i li diem que hi ha galetes embolicades, s'asseu amb nosaltres i xerrem una estona més mentre berenem.
La mare marxa a dalt, el Julià va a fer deures i jo engego la tele i em poso a fer mitja...Oleeeeeeeeeeeee!!!! ja no em fa tant de mal l'esquena.

El Julià i jo ens fem el sopar, truca l'Adrià i diu que ara pujarà amb un amic a sopar.
El Julià i jo sopem i veiem l'APM i l'OIKMENTENS...
El Julià marxa a dormir i arriba el Pau, sopa i va al seu ordinador. Jo miro una peli del Nicolson i la Keaton al canal 9, Cuando menos te lo esperas. El Pau ve al sofà i s'adorm, de quan en quan es desperta i pregunta que ha passat, santa paciència.
Al final de la peli tanco la tele i el Pau es desperta i pregunta: Quina peli veiem?, jo li dic: Una de l'oest, han guanyat els indis...
Diu que no s'ho creu i marxem tots dos al llit.

19 de gener de 2009

Avui anem al traumatòleg a Granollers, m'ha tocat anar al que no m'agrada és antipàtic i prepotent ja he fet el canvi de metge tres cops, però es veu que la Seguretat Social en temes d'informàtica està a l'edat de pedra. La noia que em truca per donar-me hora es disculpa veient les meves reivindicacions i finalment decideixo que el pollo ja el muntaré el dia que em treguin el guix, no fos cas que ara em quedi amb la poteta enguixada per sempre.

El Pau em porta i a la meva mare també, aprofita el viatge per anar al seu metge.

Al taulell .
Jo: tinc hora amb el doctor P...
Ella: Segui davant de la porta 5 i ja la cridaran pel nom.
Jo: Gràcies, ( interiorment em pregunto quin altre sistema hi pot haver per cridar si no és pel nom...)

Espero, espero i em criden.

Entro amb les crosses i les radiografies a la boca.
El metge no aixeca la vista del teclat. La informàtica ha fet molt de mal a les relacions metge pacient, generalment els metges, acostumats a escriure amb lletra de metge i a fer receptes, ara es veuen obligats a fer feina d'administrativa i si no et miraven gaire ara encara menys.

S'esgarrifa que faci un mes que estigui enguixada i ell no m'hagi vist, jo contesto que he seguit els passos que m'han indicat i que és el primer cop que em trenco una poteta, i no tinc ni idea de com va la cosa.
El metge, amable, em diu que jo no tinc la culpa de res, que es culpa del meu metge de capçalera. El tema de l'amabilitat no se si és per ordres de dalt o perquè en el meu historial li surt un cartellet que posa en lletres grosses i vermelles......persona problemàtica, i entre parèntesi, és de les que es queixa.
Sigui per una cosa o per una altra la qüestió es que no em puc queixar del tracte.
Em fa una recepta de talonera i em diu que camini i posi el peu a terra i fins la setmana que ve...guix.

Al sortir demano hora per les radiografies de la setmana que ve i marxem cap a casa. Anem a dinar a la Cope amb els avis, un menú i cap a casa .

Obro el correu i veig que hi ha un missatge de Catalunya Radio, han llegit el meu escrit de la roba neta tacada de sang i el volen passar per antena. Quedem que em trucaran demà al matí perquè el llegeixi jo mateixa. Guaita tu, no m'ho esperava, fa ilu.

Em tiro al sofà a mirar el Cor , empalmo amb el Club, estic perra i no tinc ganes de res, hem quedat amb la Montse que em vindrà a buscar per anar a comprar llanes, ja he esgotat tot l'arsenal que tenia a casa.

El Pau marxa i jo repasso l'ordinador.

Ve la Montse i marxem ... comprem llanes i xerrem una bona estona sobre la vida i la mort.

Marxa la Montse, marxa el Julià, marxa l'Adrià i el Pau tampoc hi es...
Ningú em farà el sopar?crido mentre marxa l'ultim d'ells. Sento una veu llunyana que diu fes-te una pizza, al congelador en queden.

Pues si, em faig una pizza i es crema una mica...però em fa mandra fer alguna altra cosa.
Sofà i gala Gaudí, quina mandrota fa.

Tornen tots i se'n foten de mi per estar veient la gala Gaudi i jo mateixa no entenc perquè la veig. Canviem a CSI i al segon capítol marxo a dormir.

Demà començaré un jersei per a mi.

16, 17, 18, de gener de 2009

Divendres suporto el dia perquè se que al vespre sortim a sopar una estona amb els col·legues de la resistència.
Torno a crear un grup de Karaoke al facebook, la gent s'anima i hi penja cançons de tota mena.
Dissabte, avui tampoc em moc de casa, però al vespre tinc entrades per anar al teatre a veure Sonata de otoño, amb la Marisa Paredes. El Pau comença a fer mala cara al saber que és un drama d'obra, el tranquil·litzo dient-li que ja trobaré algú que hi vulgui anar amb mi. Finalment la Merce accepta, em recull i marxem al teatre, aquest cop si hi ha entrada a peu pla, tot i que anar fins al meu seient requereix temps i destresa.
L'obra està prou bé, em sorprèn la actriu que fa de filla ( Núria Gallardo), un paperàs, millor que Marisa Paredes, que avui està fluixa, deu ser que les dives no s'esforcen si no hi ha mitjans de comunicació, cal tenir en compte que avui les entrades eren barates, de preestrena.

Em treu de polleguera anar al teatre i descobrir que tothom o quasi tothom esta malalt, te tos i carraspera i a sobre no es molesta ni a portar caramels per a la la gola.
En aquesta obra, sentir el diàleg és primordial, el text és important i molt ric, però de cada 10 paraules se'n perdia una per la tos d'algú...i a sobre no es van molestar a sortir fora en patir l'ataquet.
Fins i tot hi va haver gent que els feia notar que molestaven amb algun pssssssssssssiiiiiiiitttt sorollós, que en lloc de fer que els malalts paressin de tossir, només contribuïen a sembrar més caos i no deixar sentir res.

Al final aplaudiments clamorosos de gent que com el senyor de davant meu dormia com un tronc i fins i tot roncava des de el primer minut de l'obra.
En algun moment si jo hagués estat a l'escenari....hauria parat i m'hauria negat a seguir si els malalts no abandonaven la sala.
Mala educació finalment.
En sortir tornada cap a casa i llitet.

Diumenge al matí , festa de Sant Antoni amb carruatges cavalls etc....
El Pau pregunta tot decidit al matí: - Vols que baixem a veure els carros?
Es una proposta suïcida, sobretot per a ell. Li contesto que millor no, baixar representa aparcar al quinto pino, anar amb la cadira de rodes fins un lloc on poder veure els carros passar i tenir molta sort i veure alguna cosa entre tanta multitud, donar explicacions a mig poble del que m'ha passat i el més greu trepitjar en algún moment merda de cavall.
No sortim de casa en tot el dia, cadascú fent la seva.
Al vespre Vent del Pla i apa a dormir.

12, 13, 14 I 15 de gener de 2009

Avui 12 és l'aniversari de la poteta trencada, fa un mes de la caiguda, fa un mes que porto el guix, fa un mes que escric, fa un mes que no vaig a la feina.
Ostres i sembla que fos ahir.

Dilluns 12 i dimarts 13 han passat sense pena ni gloria, casa tele, fer mitja, dinar, sopar....

Dimecres 14 vaig al metge de capçalera, em mira la poteta, pregunta quants dies fa que porto el guix i també si algú m'ho ha mirat.
Si, m'ho ha mirat molta gent, ara algú entès en el tema....no.
Se'n fa creus , diu que m'haurien d'haver receptat unes injeccions per evitar trombosi, diu que me les posi a partir d'ara.
Aprofito i em vacuno del tetanos, m'ha caducat al 2008.
paperassa al taulell, demanar hora al traumatòleg, m'avisaran...etc.

Ara Farmàcia, hi ha cua diu el pau, jo estic al cotxe, li demano compreses també.
Després de molta estona surt al carrer amb el braç enlaire i un paquet de compreses a la ma. No, no son aquestes. Amb ales diu ell. No sense ales dic jo. Només hi ha aquestes. Deixa-ho córrer.

Ara anem a comprar un joc de llit, triem el més barat i menys lleig, estem amb un joc de llit sol i no pot ser.
Aprofitant que cal portar la baixa a l'ajuntament, la porto jo. Paper a la boca i una crossa a cada ma.
Deixo el paper a les Montses i pujo amb l'ascensor mentre el Pau aparca el cotxe.

Els meus companys de la segona planta s'abraonen sobre meu, amenaço que no em facin caure i m'assec en una cadira.
A l'instant tots fan una rotllana i pregunten coses a la vegada.
Xerrem, riem i fem força escàndol, baixen alguns companys del tercer pis.
Els trobo a faltar, amb ells m'ho passo bé.
Finalment algú es queixa del soroll i baixem el to, marxo, els dic, segur que diran que la culpa és meva.

Marxo i el Pau està a la terrassa del bar Totote llegint el diari, m'assec al seu costat i demano una coca cola i escopinyes.
Passa el Joan i la marta, xerrem i marxem a casa. Vaja, avui ja m'han tret, ara m'espera una tarda de tele i casa .

A mitja tarda ve el reparador de rentadores, el vaig trucar ahir quan la casa es va inundar amb la rentadora.

El professional toca la rentadora i fa mala cara, quina professionalitat, gairebé sembla Aramis Fuster.
No passen ni 5 minuts i diu que és del coixinet, està fatal. Tot això ho diu amb to de renyar, no ho entenc, potser pensa que hem sabotejat la rentadora per fer-lo venir.

En poca estona la cosa està solucionada, poca estona però 90 euros.

A rentaaaaaaaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrrrrrrrrrr. No ens posem al dia de rentadores de cap manera.
El Julià està molt refredat, marxa a comprar material per a l'institut i torna tot vermell.
Torna l'Adrià, fa el sopar , sopem, mirem la tele i a dormir.

11 de gener de 2009

Recollim els meus nebots i anem a veure teatre infantil, La caputxeta vermella i el llop.
Tot son pares joves amb nens petits, nosaltres ja semblem els avis, joves.
Les cares dels nens no es poden comparar amb res i per tant, encara que l'obra sigui justeta, els nens ho viuen amb emoció.
A la versió d'aquest conte han fet al llop vegetarià, l'àvia que fa footing i la mare de la caputxeta separada i amb un novio especulador.
Potser no calia, als nens els està bé la versió de llop que es menja a la caputxera, però vaja.

Tornem els nens i ens conviden a dinar...ganga!!.
De tornada a casa i ja que soc al carrer entro a casa dels pares a fer-la petar una estona.
Ens posem a organitzar la sortida Margalef de nou, aquest cop parlem d'anar a la neu.
Recordant la darrera vegada que varem anar tots plegats a Núria busquem àlbums de fotos, i d'una cosa passem a l'altra.
En alguna foto hi ha més gent morta que viva i quan veiem que els records de gent que ja no hi és s'apoderen de nosaltres donem el dol per acabat i canviem de tema.
Torno a casa, em poso el pijama i cap al sofà a posar la poteta enlaire.
Els nens marxen i el Pau torna a concentrar-se per Palestina, aquest cop a Caldes. Jo em concentro però a casa.
Truco a la Sílvia i ens passem molta estona xerrant, primer pagant jo i després pagant ella. Des que viu a Canet que no xerrem tant i em sap greu, la trobo molt a faltar.
Tornen tots, un darrere l'altre, sopem, mirem Vent del Pla, una peli i a dormir.
Demà fa un més de la caiguda, com passa el temps...

10 de gener de 2009

Avui hi haurà la manifestació a Barcelona, hi voldria anar però... El Pau no es mereix anar carretejant-me per Barcelona, a més si la cosa es complica (a les manis no se sap mai quan sortirà un o varis imbècils a espatllar el bon rollo), i jo no puc córrer.
Així que resignada em passo la tarda xatejant al facebook i rememorant mentalment coses de quan era petita, mira, m'ha donat per aquí.
Penso en un conte que m'explicava la mare i també ens cantava, l'he trobat a Internet i aquí el teniu.
UNA VEGADA ERA UN REI…
Narrador
 Una vegada era un rei
que tenia el nas vermell,
que bevent de bóta en bóta
no en deixava ni una gota.
 Rei
 No m’agrada aquest vi gens
ni aquest altre encara menys.
 Narrador
 No trobant cap vi prou bo,
en feu fer un gran pregó.
 Pregoner
 Jo, vostre noble rei Ruc I,
a tot el poble faig saber,
que ma filla i princesa reial
esdevindrà la muller molt lleial
d’aquell dels meus vassalls i fadrí
que a palau em porti el millor vi,
Ho mano així i en dono fe,
jo, Ruc I.
 Narrador
 Rosor, la filla d’aquell rei
que tenia el nas vermell,
es moria de tristor
perquè estimava un trobador.
Un dia, el seu pare li va dir:
 Rei
 Et casaràs amb qui em dugui el millor vi.
 Rosor
 Ai pare!, benvolgut pare! 
Jo no vull casar-me encara.
 Narrador
 Valgue’m Déu quin esvalot
va moure aquell rei tabalot
quan de la terra el confins
li arribaren els bons vins.
De Móra i Picamoixons
en sortiren molts minyons.
Del camp de Tarragona,
de prop de Barcelona,
de Lleida i de Girona,
el mateix que del Vallès,
com també del Penedès.
De tot arreu els fadrins
arribaren amb llurs vins.
 Noi 1
 Senyor, jo us duc de bon grat
el bon vi del Priorat.
 Rei
 Aquest vi… molt m’ha agradat!
 Noi 2
 Com el vi del Penedès
no en podreu trobar cap més!
 Rei
 Això ja ho veurem després!
 Noi 3
 El bon vi es fa a Martorell,
i jo, m’hi jugo la pell!
 Rei
El trobo massa novell!
 Noi 4
El vi de Reus és molt bo,
si us el beveu amb porró!
 Rei
Si, Déu n’hi do, Déu n’hi do…
 Noi 5
Beveu vi de Perelada,
que té molta anomenada!
 Rei
Es veritat, també m’agrada!
 Noi 6
Millor és el del Vendrell,
que fa caure de clatell !
 Rei
D’aquest ja en tinc al castell!
 Noi 7
És a Valls que hi ha bon vi,
i els xiquets ho poden dir .
 Rei
Ai!, que em començo a adormir…
 Noi 8
Jo m’ho jugo a cara i creu
que el d’Igualada voldreu !
 Rei
Ai! Que encara en queden deu?
 Noi 9
Un bon got de vi d’Alella
i és segur que em caso amb ella !
 Rei
Ai, que el cap se m’estavella !
 Noi 10
Bon vi voleu ? Malviatge!
Beveu, llavors, garnatxa !
 Rei
 Aquest sí que m’emborratxa !
 Noi 11
El que raja del cubell …
 Rei
Això sí que és moscatell !
Ai ! que ja tinc el nas vermell !
 Noi 12
Si us agrada la mistela,
és per mi la damisela.
 Rei
Ja estic tou com una candela…
 Noi 13
Vostra filla m’enduria
amb un got de Malvasia.
 Rei
Ja ho tastaré un altre dia.
No m’oferiu cap més copa…
perquè estic… com una sopa.
 Noi 14
Gran senyor, deixeu-los dir,
feu-me cas sols a mi.
Vi blanc de Sant Sadurní
és de tots el millor vi.
 Narrador
I aquell rei tan sabatot,
del nas roig com un pebrot,
no va poder decidir
perquè, el pobre, es va adormir.
Tant i tant begué vi,
que, al capdavall, va fer un senglot …
 Rei
Hip !!
 Narrador
… un badall …
 Rei
aaaaah !!
 Narrador
… i es va morir …
 Tothom
Oooooh !!
 Narrador
I des d‘ençà amb tristesa
es planyia dia i nit
aquella pobra princesa
sense pare ni marit.
 Princesa
Ai pare ! Inoblidat pare !
I amb qui em casaré jo ara?
 Narrador
Però, ve-t’ho aquí,
que, un bon matí,
va passar un trobador
i, sota el balcó, 
li va cantar aquesta cançó:
 Trovador
Ma bella i dolça princesa
que et consum el desconsol.
Plores sempre de tristesa,
perquè creus que ningú et vol.
Escolta aquesta cançó,
que et dedica un trobador,
que t’estima de debò.
 
Jo et daria llet d’ovella
i formatge del més fi,
i la mel de mes abelles,
si et volguessis casar amb mi.
Et faria un llit de roses
i tindries un coixí,
de poncelles oloroses
si et volguessis casar amb mi.
 
No tinc castells ni masies,
sóc un pobre trovador,
que et faria poesies
impregnades d’emoció.
 
Tot això et puc oferir
si et volguessis casar amb mi.
 
Princesa
Trobador de les cantades
que em dediques ta cançó,
et diré moltes vegades
que també t’estimo jo.
 
Narrador
I la princesa enamorada
es casà amb el trobador.
Repicaren les campanes
i es va fer una processó
i tothom ballà sardanes
com per la Festa Major.
I es cantarem caramelles,
i sortiren els gegants,
i s’encengueren fogueres
com a la Nit de Sant Joan.
Quina festa, valgue’m Déu !
No us diré cap disbarat.
Si em creieu o no em creieu, 
hi portaren d’un plegat
tres mil xais del Pirineu,
els millors capons del Prat,
borregos de Cardedeu
i els bons fruits del Llobregat.
I la princesa reial volgué,
en aquella ocasió,
que en sa gran festa nupcial
s’hi begués vi del millor.
El que m’heu sentit contar
és el que li va passar
a la filla d’aquell rei
que tenia el nas vermell,
que bevent de bóta en bóta,
no en deixava ni una gota.
I ja sap el que m’escolta
que aquest conte s’ha acabat.
Veja’m si us haurà agradat !

Aquí la versió per a escoltar .
http://www.totcontes.com/audio/El%20rei%20que%20tenia%20el%20nas%20vermell.mp3

Torna el Pau, diu que la mani ha estat emocionant, ja ho crec.
Li demano si us plau que em tregui una estona, anem al cine ?
Siiiiiiii, anem a Granollers, intento anar amb les crosses i sense cadira, però qualsevol distància es fa eterna, per tant anem a buscar la cadira i comprem la entrada per veure Bienvenidos al Norte.
Estem al cas de les rampes i les escales, de moment ens podem anar movent.
Busquem un lloc per menjar alguna cosa, establiments amb graó, que descartem. Un establiment amb rampa a l'entrada, però les taules a tocar les unes de les altres i també arran de porta, per tant no hi podem entrar si no volem muntar un escàndol.
Finalment al lloc de les tapes on anem sempre, es pot entrar be i podem deixar la cadira en un racó.
Trobem una parella de Caldes que ja no son parella , però se'ls veu molt millor que quan ho eren. I es que a vegades posar distancia i deixar que passi l'aire va bé per a tot.
La pel·lícula molt divertida, us la recomano.
Torno a casa extenuada.

9 de gener de 2009

Avui divendres sortiré a sopar al vespre, per tant la cosa fa de més bon aguantar. El sofà ja te la meva silueta marcada i el meu cul la forma de la cadira de rodes de l'ordinador amb la que em desplaço per la casa.
No se si sabré tornar a la postura dreta, potser estic fent el pas invers a l'home primitiu, ell es va posar dret i jo acabaré arrossegada per terra com un cuc.
Ja vaig pel tercer xal de llana, en vaig fer per la sogra i la cunyada per reis i ara per ma mare.
Mentre faig mitja veig la tele, el club, un noi canta la cançó que de petita em cantava ma mare i com si obrissin una aixeta em cauen les llàgrimes cara avall sense poder ni voler refrenar-les.

La cançó

El nen és petit
i mig adormit
la mare, s´el mira
i junt al bressol
no el deixa mai sol
joiosa sospira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa tranquil·la i ditxosa
el meu fill val un món
i un tresor,
i l´adorm tot cantant-li amorosa.

Fes nones reiet,
fes nones fill meu
que ets un angelet,
que m´ha enviat Dèu.
Li besa la cara
el besa al front
petons d´una mare
lo més gran del món

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Si la voleu sentir
http://es.youtube.com/watch?v=4UUE4iDU1RQ

I quí no ploraria amb aquesta lletra!
De petita, jo era la filla i era molt agradable sentir-la, mentre m'adormia o simplement era a la falda de la mare.
Ara de gran, jo soc la mare i també recordo haver-la cantat als meus fills, i m'adono que no valores una mare fins que tu no n'ets.
La meva infància és plena de felicitat, recordo jugar amb els pares, riure i sentir-me molt estimada. Espero haver fet el mateix amb els meus fills.
Ostres els nens de Palestina em treuen la son i estic super sensible.

Baixem a sopar a la Totote i entre ximpleries i xerrameca passa l'estona. Els convenço per anar de carnaval quan em treguin el guix. Si però fora de Caldes diuen...

8 de gener de 2009

Em desperta la toia de torn de la mútua.
Ella: Hola , puc parlar amb la senyora Margalef?
Jo: Ja hi parla
Ella: La truco de la Mútua, està vostè de baixa?
Jo: Si.
Ella: Ha patit una fractura a la cama?
Jo: M'he trencat el peroné.
Ella: Ha anat al metge?
Jo: No, si et sembla m'he entablillat jo mateixa la cama amb unes fustes que tenia a casa. Això ho penso, en realitat li dic que hi vaig el dimecres que ve.
Ella: Pren alguna medicació per al dolor?
Jo: Ja no.
Ella: En te per molts dies ?
Jo: M'han dit un mes i mig.
Ella: Molt bé senyora Margalef, ja la tornarem a trucar.
Veus que bé, ja em quedo més tranquil·la si em trucaran, no cal patir. Fins i tot he notat una millora a la cama.
Em llevo, tota la conversa ha estat al llit.
Ufff, un dia més, fa un fred que pela així que esmorzo i em vesteixo rapidet.
Ordinador, correu, facebook i escriure.
També escolto la radio i sento les noticies, a la tele també.
He vist un anunci que m'ha fet pensar, un anunci de detergent. Direu que un anunci de detergent rarament fa pensar.
L'anunci ensenya mares i nens, una mare que renta roba (per variar), estén la roba al sol , i entre altres coses fa el llit d'una nena molt mona que s'hi arrauleix i olora el llençol mentre la mare li fa un petó i la tapa.
La combinació olor de llençols nets i mare que et tapa quan ets al llit, crec que qui menys qui menys la pot tenir present.
El meu cap a vegades em fa unes associacions d'idees que no entenc però accepto. Em ve al cap la imatge de les notícies de l'altre dia de tota una família massacrada a terra, embolicats en mantes i els nens petits en llençols blancs tacats de sang, els mateixos llençols segur que la mare els havia posat al llit.
Tinc la pell de gallina i els ulls plorosos, però sento que no n'hi ha prou. Aquesta sensació d'impotència la pateixo sovint, si ja se que puc anar a les manifestacions i recollir signatures però potser l'única cosa efectiva realment és ser millor persona en el meu petit àmbit i deixar que això s'estengui com una taca d'oli. Desterrar els sentiments que ens fan pitjors persones i no deixar-nos manipular. Plantar cara als polítics i que deixin de creure que amb els nostres vots poden fer i desfer sense donar explicacions.
De tota manera estic molt trista, perquè aquells nens embolicats en llençols podrien ser els meus.
Després de tot això qualsevol cosa que digui avui, no té cap valor.

7 de gener de 2009

No tenim joguines, per tant no cal jugar. El Pau marxa a fer feina, l'Adrià també i quedem a la casa el Julià que ha de fer feina i jo que no en puc fer.
Rentadores, assecadores, rentaplats etc...
Les màquines de la casa treuen fum, no parem i no s'eixuga res.
Ahir al vespre va nevar i tot es va trastocar.

Anem a dinar menú a la feina nova de l'Adrià, tornem a casa i a la rutina tan esperada. El Cor de la ciutat, capítol fluix fluix. El Club.

El Pau i el Julià marxen i jo em poso al dia del diari.
Tinc els peus gelats vaig a tapar-me amb la manta.
Ha tornat l'Adrià.

6 de gener de 2009

Com ja és tradició de cada any, el dia de reis al matí anem a Barcelona a casa la mare del Pau a recollir els regals de Reis els petits i amics invisibles els grans.
Fila índia al passadís per ordre d'edat i entrem al menjador on a cada racó hi ha els regals per famílies. Tots plegats som uns 30 entre grans i petits. Ara però de petit petit només queda el Nil, una cucada de nen.

S'organitza una cridòria i un munt d'exclamacions i quan s'hi pensa s'intenta dissimular i no dir per exemple: - Qui m'ha regalat això?
Els meus regals sempre son característics i el Pau sempre intenta atribuir-se el mèrit, tot i que ningú el creu.
Aquest any que no he baixat, per la cama, (per una estona era un enrenou baixar amb paquets i amb mi) m'han dit les cunyades que el Pau li va dir a la seva mare quan va obrir el paquet del xal de llana: - L'he tricotat jo.
Tricotat? D'on haurà tret la paraula?

Jo passo el matí fent el perro, que és el que se'm dona millor darrerament. Començo un altre xal de llana, no se encara per qui.
Em dutxo i pujo al pis de dalt a casa els meus pares, avui dinem allà.
Els petits estan ja dels nervis, fins que no vingui el Pau no podem obrir res, els entretenim amb altres joguines noves que han portat de casa, fent exclamacions exagerades cada vegada que ens en mostren les excel·lències.

Per fi, el moment els petits obren els seus regals els primers. Al Marc una bicicleta al balcó, li fa fer una cara que no es pot descriure. La màgia és això.
Els adults tot el que havíem demanat, corbates, llibres, entrades de teatre. A mi la serie completa de Mujeres desesperadas, el Julià, amb la cara que faig ja em diu: - Suposo que no seràs tan desagraïda de voler canviar el regal del teu estimat fill?
Jo , li dic que si no s'ho pren malament si, ho vull canviar.
Desagraïda em diu de broma. Ja no ho canviaré. No, fes el que vulguis i fa un mutis cap al menjador.

Dinem tots en una taula molt ben guarnida, la mare i el pare s'ho curren molt.
Xerrem, juguem i muntem joguines.

Baixem a casa i la Júlia ens dona un paquet, de tots tres diu, el Julià sense dissimular li pregunta: - Què em toca pagar a mi?

El regal és una nit a un hotel que haurem de triar. Oleeeeeeeeeee!!!!.

Més tard arriba l'Adrià i li donem les gràcies pel regal, no en te ni idea ( ja li cobrarà la Júlia la seva part).

Em connecto a Internet i faig una llista de pelis que voldria tenir, per canviar per las Mujeres desesperadas.

Sopem una mica accidentadament, però tot torna al seu lloc en poca estona.

Pelis al canal 9 i a dormir.
Demà l'Adrià comença una nova feina de cuiner, farà menys hores i espero que tingui millor humor.

5 de gener de 2009

Estic feta una tricotosa, torna la Sílvia de Sant Sebastián i mentre ella explica històries de montaditos, vascos i vinos, jo faig mitja com a boja.
Remato la feina, embolico.
El Pau vol anar a veure els Reis, no, no és que encara no ho sàpiga o que li faci il·lusió, simplement vol veure el discurs de l'Alcalde i no perdre detall del que passa a la plaça en un dia en que hi va tot el poble.
Jo em quedo al sofà esperant que algú torni per fer el sopar.
Avui el Julià treballa fins tard, les compres de darrera hora . Esperem que no perdi el bus .Segur que truca regatejant l'hora de tornar a casa amb la seva veueta i el to de pena que tant bé li surt (i tan bons resultats li dona amb mi principalment que estic feta una bleda).
Torna el Pau just quan jo ja intentava trucar a un xino que em portes arroz tres delicias o perro agridulce.
Sopem, pernil bo bo de debò, veiem tele i a dormir.

4 de gener de 2009

No recordo res de res, ostres.
He entrat en una espiral en la que el temps i l'espai ja es confonen. Només tinc clar que no viatjo a la velocitat del temps. El cas és que no viatjo.
El 4 de gener...
Ahhhhhhhhh si !, hem quedat amb la Marta i el Joan que em vindran a veure, i el Pau amb la seva febre de montaditos n'ha preparat.
Per tant, ell tot el dia a la cuina i jo tot el dia pintant i acabant els regals de la família.
M'agrada regalar les coses que faig pensant en la gent, les coses comprades les pot tenir qualsevol, però el que fas pensant en algú no té igual.

Remato tamborets que he pintat, envernisso, faig targes, embolico i sobretot faig mitja. Un xal de llana per la sogra i un altre per la cunyada.

Vénen la Marta i el Joan, berenem-sopem, xerrem, riem.
Passem al saloooon i encara que ells han portat un joc que els apassiona, no juguem, es fa tard i marxen.
Nosaltres mirem una estona la tele i a dormir.

3 de gener de 2009

Neteja de la llar, ve la Conxi, sort en tenim.
Dinem a la Totote alguna cosa lleugera i marxem a Sabadell, allà comprarem les 4 coses que falten.
Cues, el Patge reial, l'ascensor, gent, penja-robes i jo passant en cadira de rodes entre la roba. El Pau fent maniobres, volia comprar una jaqueta per l'Adrià però és impossible, així que anem a comprar uns contes per als nebots i tornem a casa esgotats.
El Pau marxa a una mani per Palestina, donat el meu estat li dic que es manifesti per mi .Jo em quedo al sofà fent mitja, li faig un xal a la sogra per Reis. Em poso una peli d'Almodovar per no suportar la programació nefasta de la tele.
Avui tenim sopar d'ex amigues, la Montse em ve a buscar a les 9.
Sopem entre conyes i records, com sempre. Parlem dels 50 anys que farem aquest any la Montse a l'agost i jo al Maig. Les altres fent-se les joves, tenen un any menys i ens tracten de iaies. Nosaltres molt dignes els diem que els portem un any de ventatja a la vida. Qui no es consola és perquè no vol.
Preparem un viatge, cap de setmana, res de l'altre mon.
Entre cava i cava ja és hora d'anar a fer nones. Aquesta vegada, cosa estranya soc jo la primera de voler anar a dormir. Tot em cansa.
Amb penes i treballs (La Montse emperrada en baixar-me a les escales, jo més allà que aquí i a sobre atac de riure les dues) arribo a casa, pipí, pijama i llit.
La punyetera pota em fa mal i a sobre estic refredada com una sopa, les gangues de la plaça Catalunya a sol i serena.
Somio coses, però no les recordo...Serà l'edat?

2 de gener de 2009

Avui dia normal. El Julià marxa a Barcelona l'Adrià a treballar al restaurant i hem quedat que al vespre anirem a sopar a Barcelona amb la Júlia i el Julià quan surtin de la FNAC.
Tinc un desig de pernil, farem una cosa, anirem a comprar un pernil abans de marxar a Barcelona.
A la gran superfície entrem amb la cadira de rodes, noto la mirada de la gent, diferent de quan vas a peu, com de pena, com de tractar-te diferent. A la botiga dels pernils també mirades i una atenció més amable del compte, al menys a mi m'ho sembla.
Una família gitana discuteix sobre un formatge amb la dependenta, ara jo estic en cadira de rodes, amb un pernil a la falda i esperant que la discussió no vagi a més i puguem pagar i marxar.
Si, marxem, carretera sense manta i Barcelona.
Pàrquing plaça Catalunya i ascensor pixat, avui sembla que no fa tanta pudor. El Pau diu l'Hereu l'ha fet rentar.
Entrem a la FNAC per la porta de la cafeteria, la cadira s'encalla i un noi jove ens ajuda.
Demanem per l'ascensor i el guàrdia de seguretat ens diu que ja tanquen que ja no es pot entrar. El Pau puja per l'escala mecànica a avisar als nens que els esperem a baix per anar a sopar. Ja no podré veure al meu nen treballant. El Pau em deixa al mig del pas, de manera que tothom passa mol a prop meu i alguns distrets no se n'adonen i quasi cauen sobre meu.
Amb la poteta bona i les rodes m'aparto una mica, i espero. Tanquen els llums, espero. Per sort el Pau ja baixa.
Anem al carrer, son les 10, els nens han de quadrar caixa, pot passar una estona han dit. Passa una hora, el Pau i jo a sol i serena a la plaça en un banc ell i jo a la cadira. Ens fem fotos amb el mòbil com dos ximplets.
Passen altres persones amb cadira de rodes, alguns porten mantes sobre les cames. Ahhh!!! clar jo soc una pardilla, estic gelada.

Surten els nens i anem a un japonès dels que li agraden al Julià, bufet lliure i cinta transportadora de plats, festaaaaaaaa!!!!.

Alguna gent també fa cara de , on va aquesta amb cadira de rodes, que no ho veu que el passadís és estret?. Al menys és el que jo detecto amb la meva nova mirada de minusvàlida.

Per sort puc seure a la cadira del restaurant fent saltirons amb la cama bona i podem plegar la cadira i deixar-la on no faci nosa.
Suposo que la gent no sabem com actuar davant d'una situació fora del corrent.
Quan jo vaig dreta i camino potser també faig el mateix, mirar amb cara massa amable, deixar passar, ser massa condescendent.
Com en totes les coses és millor preguntar i saber. Vull saber si una persona en cadira de rodes vol que la tractin de manera més amable o no, vull saber i poder parlar obertament sobre els impediments i les coses que els fan ràbia. Ja que m'he trobat així vull aprendre de la situació per no cagar-la quan sigui una persona que camina i és lliure d'anar a tot arreu i no depèn dels altres.

Al meu fill li fa gràcia portar la cadira i comença a fer alguna acrobàcia que temo em pot fer anar a petar a terra. Li crido, ell riu i jo també. Després em deixa en una cantonada i diu que ja em vindran a buscar, que potser em tiren monedes mentrestant.

Al pujar en l'ascensor hem trobat un noi negre ( de color com dirien alguns, o africà com dirien altres, la qüestió és que: és negre) dormint a terra, sense gairebé roba d'abric, amb unes sabatilles foradades.
Quan hem sigut a dalt li he dit al Pau, si quan baixem encara hi és ens l'enduem a casa. Amb l'aprovació del Pau potser ho hauria fet, però el Pau diu, en conya, segurament el pobre noi tindria un trauma si el desperten uns blancs i el fan pujar en un cotxe.

La veritat és que em sento malament de no fer res, ja se que hi ha molta gent en les mateixes circumstancies, ja se que no puc salvar al mon. Però avui he somiat tota la nit amb el pobre noi. Com deu haver anat a petar aquí? On menja?si menja...
Total que no he fet res, ni donar-li diners per comprar-se roba d'abric.
Merda, merda i merda, sempre em quedo en hauria pogut fer...

1 de gener de 2009

Ens llevem tardot ( el Molina imitador està creant escola), l'Adrià ja ha marxat a treballar. El Julià el Pau i jo ens tirem al sofà. Dinem sobres dels montaditos de l'any passat.
Pelis de tarda de cine, canvis de canal, desgana, deixadesa i tonteria.
Torna l'Adrià de la feina diu que està esgotat, m'ho crec.
Anem a buscar pizza per sopar. El primer dia de l'any si ha de representar el que serà en conjunt l'any nou, és un desastre.

31 de desembre de 2008

Em llevo, la poteta em desperta, he passat la nit del lloro, que diu ma mare i encara no se que vol dir, potser els lloros no dormen bé. Ho buscaré al Google.
No hi ha cap fill, un ja és a la feina i l'altre ha dormit a casa un amic.

Em vesteixo...ja em dutxaré per anar al sopar.

Ordeno i mano que es posi una rentadora, i una assecadora, tenim roba bruta a cabassos, no entenc si som molt nets o molt porcs.

El Pau al seu l'ordinador, jo al meu, escric i penjo el diari dels dos dies anteriors.El conill d'ahir avui cau segur...
El Pau va a la cuina a preparar-lo. Jo no vull veure el cap , li dic. Nooo!!! em contesta.

Ohhhhhhhh el conill és sencer!, sento que exclama des de la cuina, com que és verd solidari i sostenible li costa esquarterar animals, encara que es mori de gana. Aquests verds...

Li dic que el faci sencer al forn i se sent un uf d'alleugeriment que ve de la cuina.

Després de molts: merda, cloc, plaschhh, sponch, i cracs. S'adona que no tenim primer plat. Sopa! li dic, la resta de la sopa d'ahir al vespre. Ah! diu ell.

Per fi dinem...

El conill sencer a la safata fa com una angúnia, però la veritat és que ha quedat boníssim.

Truca el Julià, marxa a Barcelona, trucarà quan vingui, encara no te un pla de cap d'any.

Vaig a descansar una mica la poteta, el Pau marxa a comprar pa per fer montaditos per al sopar de cap d'any. Jo intento veure una peli, però no fan re de bo. La programació de festes és una caqueta per no dir... merda.
Finalment em poso una peli del Cloony, però m'adono que ja la he vist . La trec i en poso una d'Almodovar, així vaig sobre segur.
Hable con ella, m'agrada, totes les d'Almodovar en general, ja estic frisant per veure la nova.
Mentre veig la peli, una historia d'amor , m'envaeix una malencolia, un altra any passat , no hi ha projectes nous per al 2009.

Una sensació de cansament, anys de lluita, a la feina, a la vida, amb els fills.
Ara ja no hi ha la urgència de fer, solucionar i organitzar el dia a dia.
Els fills son grans i van a la seva, i jo tinc coses per fer, però per mi,per mi sola.
Es com si durant molts anys m'hagués oblidat del que jo volia a la vida i l'hagués dedicat als altres i ara quan penso en tot el que he enyorat durant tants anys, coses que no podia fer per falta de temps, no recordo quines eren.

Uffffffffffff

Quasi al final de la peli baixen els avis a felicitar l'any, diu que marxen a l'Esplai a sopar i ballar. Lentejueles i brillantors per gent que si gaudeix de cada moment, potser perquè ells si que pensen que cada moment pot ser irrepetible.
L'avi ens explica un acudit per acabar l'any.
La Silvia marxa demà amb l'Helena, a Sant Sebastian. També ens desitgem bon any.
Li passo roba a ma mare, un vestit jaqueta que mai més em posaré i ella aprofitarà. Contenta marxa cap a casa.
L'Adrià s'ha comprat una camisa per cap d'any, se la prova davant meu i comenta: - A veure si amb aquesta camisa... Triunfes no? li pregunto, ell diu que si.
És a la cuina amb el Carles, un amic, preparant el sopar per a la colla dels seus amics.
Va, ves a la dutxa em diu, que després hi aniré jo.
Entro a la dutxa, ja estic, entra ell. Tots estem a punt. Marxem al carrer, l'Adrià va a fer el nus de la corbata a casa l'avi, porta corbata i jaqueta.

Marxem a casa la Sandra i el Jordi amb els companys de feina, riem molt. Un ramat de nenes vestides de princesa les més petites i de noia moderna les més grans canten al pis de dalt amb un karaoke. La música va per un costat elles per l'altra.
Sopem, tot boníssim, bevem vi, jo penso en les escales que hauré de baixar i pujar fins ser a casa i em modero, no vull ser una càrrega per a ningú.

Preparem el cotilló i apareixen barrets antifaços i espanta-sogres reglamentaris . També unes boles que fan la delícia dels homes i ràpidament s'organitza una guerra de boles.
Falten 5 minuts, ens preparem. Pelem el raïm alguns, jo ho faig fa uns anys i no se perquè, em dec fer gran.

Campanades de teletres, petons, abraçades i jo a la cadira com una iaia.

A la tele fan un especial des de Canàries que ens permet repetir les campanades una hora més tard. Especial ABBA, discutim si aquelles cinquantones rebotides en uns vestits, blancs i daurats, curts i ridículs son les ABBA originals o unes imitadores. Discutim per discutir. Alguna nena ja fa cara de son però aguanten, els pares volen dormir demà.
Aviat el Pau i jo marxem cap a casa. Si espero més no podré baixar les escales i el Pau sembla cansat també i potser trobarem control de mossos.

A casa, som els primers d'arribar, els avis encara no hi son i comentem:- Som uns iaios.

Prenem una mica de cava i anem canviant de canal fins que decidim anar a dormir, la programació ja era dolenta a la tarda però ara ja no es pot suportar.

Em desperto a les 4 i miro quin fill hi es i quin no. L'Adrià és al llit el Julià encara no.
L'Adrià comenta alguna cosa d'uns daus, de jugar i no se que més, està adormit i no entenc el que diu. Demà treballa també, això no és vida.

El Julià ve amb un amic que es queda a dormir. Ara ja hi som tots.
Feliç any nou !!!
Seguirem fent el que podrem.
Estic rarota.
O potser sóc rarota.