Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

30 de desembre de 2008

Matí, ataquem l'aquarel·la el Juli i jo, el Pau treballa i l'Adri també.
A la taula de marbre de la cuina es descongela un trist conill al que cap de nosaltres li ha demostrat cap apreci.
Es va fent tard i... ai las, la gana apreta i el conill allà, el Pau que no ve i jo no m'hi penso acostar pas. Perquè? Perquè el conill es dels que tenen cap i ulls i no hi ha cosa que em faci més angúnia que un conill, mort, mirant-me. Pitjor que la nena de l'exorcista.
Per tant, jo Marga en plenes facultats mentals decideixo i així ho manifesto que anem a dinar al restaurant on treballa l'Adrià, al Robert de Nola, garantia de que menjarem bé, però no conill.
El Julià i el Pau quan els hi dic em pregunten què celebrem...i jo els dic que com que no he pogut fer el sopar de Nadal amb els de la feina i que a casa no em puc gastar la paga doble, ens regalem un dinar i punto.
De fet sempre em fan cas.
Quan som davant de la porta del restaurant tots dos em diuen: - Apa ja et pots anar arrossegant com un llimac. Els tres ens imaginem el quadro i ens fem un tip de riure, sort en tenen que em fan gràcia que sinó no dinen. El tema del llimac ha portat cua tot el dia...

Entrem al restaurant, jo amb el meu peüc i sense cap glamour i per rematar
m'agafo al braç de la butaca per seure i es desmunta.
Apa a fer saltironets fins la propera butaca a veure si hi ha més sort.
Dinar espectacular, ho sento pel conill de casa.
Tarda de peli de Bardem que me pone un montón encara que els meus homes el troben lleig. Si...si lleig...que no me'l posin al davant.
El pobre Juli intenta fer matolls amb l'aquarel·la i perd la paciència, diu que canvia de feina i se'n va a la seva habitació.
L'Adrià demana un quart d'hora de tele per jugar al Guitar Hyro o Bateria Hyro o jo que se, un joc infernal que fa soroll i no aporta res de bo als altres, a ell es veu que el relaxa...mira tot sigui per la seva pau interior.
Marxo al meu estudi... je je, em fa riure quan dic estudi, i és un raconet de la casa per poder pintar.
Em noto la vena creativa que flueix de dins meu i apa ...a crear.
Com sempre la gana em distreu i el Pau es posa a fer una sopa. El pobre conill fa cara de pena.
Ara ja paro d'escriure. Avui ja m'he guanyat el pa...la sopa, el tomàquet i fins i tot una mica de fuet.
Apa demà cap d'any, buscaré al Google una tècnica per beure i anar amb crosses. De fet el codi de circulació no diu que les coixes no puguin conduir-se si van begudes.
Podríem treure la cadira, però a casa fa una baixada de tres parells de pebrots i podríem començar l'any a la vora de la mar.

APM i Tricicle i bona nit.

29 de desembre de 2008

Avui no em dutxo, ja ho vaig fer ahir a la nit i vaig netota frescota i canviadota.
Em passo el matí escrivint i fent facebook.
Hi ha gent que t'afegeix i no et diu ni ase ni bestia, no ho entenc, amb lo xerraire que jo soc.
M'agrada saber de la gent que fan, on viuen a que dedican el tiempo libre.
Aquesta frase de Perales l'altra dia em va portar a una conversa molt llarga amb un . Ell em va demanar per ser amics, li dic que si, el saludo i li poso:- A que dedicas el tiempo libre?....pues vaja que no ho va entendre. I ja no ha dit res més.

M'agrada trobar gent petarda que fa coses especials i divertides. També hi trobo a gent amb problemes de mobilitat que llegeixen el meu diari i deuen dir...vaja una novetat aquesta ara.
Però la veritat és que m'ho passo molt bé. Els meus fills diuen que estic enganxada, i tot perquè ara dedico mes estona a l'ordinador que abans. Sempre han volgut viciar-me com diuen ells als mil jocs que ells tenen i a les consoles, ordinador, play axons i play dellons i jo de sempre em resisteixo. Però això és diferent, m'agrada la gent i m'agrada relacionar-me.
Estic pensant en fer-me un altre cop el karaoke , m'agrada molt cantar i la veritat es que quan canto noto com si una alegria interior em posseís i els problemes no tinguessin importància.
He estat buscant un cor de Gospel però prop de casa no en trobo. I la veritat no tinc ganes de posar-me en un cor rollo El senyor ha fet en mi meravelles, perquè m'avorreix. Tinc anima de negrassa i cada dia més el cos també per tant hauré d'aprofitar la ressonància per alguna cosa.

Vaja tot això venia pel dia d'avui. Casa, i sofà.
La veritat es que després de l'odissea dels dos pisos d'ahir estic dolorida, si ja ho se no n'hi ha per tant però just feia unes setmanes que anava al gimnàs i apa un altra vegada prostrada i sense fibrar.
Això si la cama bona ja sembla de futbolista i els braços de tennista.
El cul res, com sempre, el cul, és el cul....o en tens o no en tens.

A la tarda hem estat una estona amb el Julià practicant l'aquarel·la i el pobre perd la paciència. Ens hem posat música i mentre ell pintava jo he fet una llista de pelis que vull veure i ha estat una tarda molt familiar.
Com que avui l'Adrià no treballa, ha anat a buscar una peli per veure en família, com diem nosaltres, i hem anat a comprar kebabs i apa tots contents al sofà, com quan eren petits i això que un en te 21 i l'altre 18.
M'encanta passar estones amb les meus fills i fer broma i riure de vegenades, no sento que siguin lluny de mi, per la diferencia generacional que es diu.
Potser la cosa està en que jo encara no he madurat i clar els entenc molt .

Ells després de la peli que hem llogat, una peli de cuiners AMERICAN CUISINE, divertida, s'han quedat a veure el increïble Hulk, però la meva poteta ja senyalava el llit i els adults hem marxat al llit, a dormir. Si, a dormir.

28 de desembre de 2008

Explico al Julià com pintar amb aquarel·la, ens hi posem tots dos.
L'Adrià avui també treballa, està esgotat.
Em passo el dia sense pena ni gloria, esperant que siguin les 6 de la tarda, tenim entrades per anar a veure FO un espectacle de Los Modernos. Son dos tios molt bons que fan un espectacle que no puc definir, però que cal veure. Ja es la tercera vegada que els veig.

Em preparo la dutxa, ara no em tanco amb el baldó al WC, no em deixen per si torno a caure diuen.
El cas és que he perdut tota la privacitat. De fet el WC de casa mai ha estat gaire privat. Els nens de petits convidaven als seus amics a banyar-se i mentre un era a la banyera, l'altra seia a la tassa del WC.
El cas és que amb les vergonyes de l'adolescència la porta es va tancar i fins ara.
Però ara amb l'excusa de que em vigilen que no caigui, m'obren la porta amb qualsevol excusa. I fins i tot per dir: - Ha vingut la tieta!!!, li diem que passi?, metre ja estic asseguda al WC. Nooo!!!, que no entri ningú caram que estic en boles. Però no importa, la tieta entra i pregunta, mentre jo em vesteixo.
S'agraeix la bona intenció de tota manera.

Marxem a Barcelona, al teatre, Club Capitol sala 2.
Portem la cadira de rodes, del pàrquing al teatre hi ha molta distància.
Per sort ens indiquen un ascensor per pujar al carrer. Sort que només és un pis, es veu que més que ascensor es fa servir d'urinari públic, no gosem tocar ni el botó, la pudor és insuportable...potser l'alcalde Hereu hi hauria de pujar, res una vegada, amb una vegada n'hi hauria prou.

Ja al carrer, anem fent, el Pau empeny i jo ajudo fent girar les rodes. Per a mi ara és una novetat, però penso en els que hi van sempre i no és fàcil.

El pas de vianants te una mica de rampa, però massa pronunciada, els reposapeus rasquen i els peus també.

Això si, la gent en general et deixa passar de seguida si et veu en cadira, i et somriuen o et miren amb cara de pena, que deu ser el que jo faig quan camino.
Està bé que et somriguin, però tenir privilegis, com passar primer etc, em fa sentir malament. Potser és que se que tornaré a caminar normalment.

A l'entrada del teatre la gent em mira raro, ja m'hi vaig acostumant, però el que jo no sabia és que no hi ha accés per a minusvàlids, ni per una simple coixa com jo.

El responsable de la sala, se'ns atansa molt amable però un pel tallat i ens diu que hauré de pujar 2 pisos. Dooooooooooooooosss pisooooooooooooossss?
Cap problema, li dic molt digna, aniré a peu coix. De fet enlloc adverteix que no hi ha accés per a minusvàlids, ni a la pagina d'Internet del teatre ni al Servi Caixa que et cobra una comissió de dos euros i pico per entrada.

Uns minuts abans d'entrar tothom em diuen que puc començar a pujar.....
Prueba superada, ja soc dalt. Els Actors en persona em reben i m'acompanyen al seient. Vaja ja estem. Però no, no pot ser veritat tanta felicitat, ara resulta que els nostres seients que jo vaig agafar al costat del passadís per poder treure la cama no son aquests, son els del final de la fila.
Nooooooooooooooooo!!!! ara si que ja no puc més.

Estic al començament de la fila i tothom entra per aquí, la meva postura és forçada, alguns em fan mala cara i els hi he d'advertir que tinc la cama enguixada i no em puc moure massa. Una senyora em diu que creia que anava en sabatilles al veure el meu peüc. Molt graciosa.
Vénen els amos dels seients, els hi demanem si poden anar al final de la fila i ho fan sense gaire convenciment.

Comença la funció, riem molt, molt, molt.
Per marxar hem d'esperar que marxi tothom.
2 pisos avall a la pota coixa i apa, cadira de rodes i al carrer.

Marxant cap a casa despotrico de la quantitat de coses que una persona amb problemes de mobilitat no pot fer.
Tots hauríem de passar per aquí, els polítics principalment.

Faré una carta a la Vanguardia, si, si.

Caseta, l'Adrià em fa uns espagueti que em senten la mar de bé .
Tele, llit i guix.

Ah!!! que tot plegat no sigui una innocentada!!!!

27 de desembre de 2008

Avui tenim sopar amb la resistència (grup d'amics). Llegirem, més que representarem un quadre dels pastorets, per riure principalment. Tenim concurs de montaditos per sopar, cava a manta i ganes de riure i passar-ho bé.

El Pau guanya el concurs de montaditos, s'ha passat tot el dia caramel·litzant ceba.

Llegim els pastorets i després unos minutos musicales. Piano, flauta i guitarra, més d'un gall i moltes conyes.

A vegades juguem al Trivial, però darrerament ens barallem de bon rollo, massa i ho hem deixat.

Marxem aviadet a casa, jo un pelin alegre, entre la coixesa, el no sortir i el cava, mira, un dia és un dia.
Les Croses em patinen i les neurones també. A casa, pijama i de pet al llit, no torni a caure.
Els nens ja son ací, veus que bé, ja no cal patir.
Bona nit.

26 de desembre de 2008.

Dutxa, esmorzar, endreçar i marxar a Barcelona.

A Barcelona, som més que ahir, però tampoc hi som tots, l'àvia ha caigut amb la pluja i se li ha inflat el peu, així que som dues amb tamboret i peu enlaire.

Al voltant de la taula tots som grans, la més jove te 12 anys i és super alta.
Al final de la taula hi ha molt ambient, els joves explicant-se coses.

L'àvia està trista i mirem de consolar-la, després de dinar desmuntem la taula i fem una rotllana amb cadires, ara ve el moment de cantar, aquí si que es canta, a vegades desorganitzadament, però sempre riem molt.
Aquest any falta cantar el NICA....que ve a ser el Ni que només fos...de Lluís Llach, potser com que el Llach s'ha retirat dels escenaris...ja no la cantem, o potser per no pagar a la SGAES els drets d'autor, que està la cosa mu mala.

Els joves posen música jove a tota castanya, els grans la baixen.
Els joves ballen a petició dels grans. Els grans s'hi afegeixen, menys els homes l'àvia i jo que no podem.

Arriba el moment de la tradició, aquesta si que es repeteix any rere any siguem molts o pocs.
El pau es prepara la carn d'olla que li ha fet l'àvia per berenar i se la menja en un racó de la taula.

El Lluís, també segueix la tradició però amb una altra modalitat, cafè amb llet amb quelcom sucat.

També és tradicional a cals Olóndriz disfressar-se, amb qualsevol cosa i de qualsevol manera, només per riure una estona.

En un moment del dinar, me n'oblidava, apareix la tia Ester, germana soltera de l'àvia que viu al pis de dalt.
Felicita el Nadal i diu la frase del dia, de la que ens mofarem llarga estona, com sempre.
Avui la frase és: Heu de posar distància...
La frase provoca interpretacions de tota mena, i algunes no es poden reproduir.
L'Ester, igual que ha vingut marxa i seguim amb la cosa nostra.

En algun moment, pensem en l'avi Lluís, n'estic segura, jo soc la jove i hi penso dons segur que ho faran la seva dona i els seus fills.

Els absents el dia de Nadal fan mal, un dolor cada any més suportable, però un dolor. Per tant, recordem coses que feia o deia. O diem el que diria i faria en aquesta ocasió.

Com diu a vegades la meva mare referint-se als que no hi son: - M'agradaria poder veure'ls una estona, parlar-hi i apa, veien que estan bé i que fan ja em quedaria tranquil·la.
Si, estaria bé, però ens conformem amb la imaginació i el record.

Cada un de nosaltres té un moment per la tristesa també, però ens sobreposem i procurem que no es noti.

Ara ja va siguen hora de marxar cap a casa, la poteta necessita relax i jo també.

Ens acomiadem fins al dia de Reis, que serà el dia de la següent trobada a cals Olóndriz.

A Caldes, els fills queden, el Pau com sempre diu que no te gana, clar, encara fa rotets de carn d'olla.
Jo si, jo vull sopar alguna cosa, remenat d'espàrrecs i gambes amb una torrada integral, menú de tirar avall.
Sofà, tele i manta.
Demà serà un altra dia.

25 de desembre de 2008

Nadal, vaja, no noto cap cosa especial, avui serem poquets, els pares, un fill, el marit i una germana.
És com un diumenge qualsevol, dinar, xerrar, recollir, fregar els plats.
Tots tenim una certa desgana, com si la cosa ja no tingués cap novetat. De fet no en te, ens veiem molt i clar, no tenim temps de trobar-nos a faltar.
No tenim cap tradició el dia de Nadal, tret dels palillos que és un plat secret que ens agrada a tots i que només es fa per nadal i sant esteve.
No cantem, no ens emborratxem, no diem el vers, etc...
Sosos, potser, però mira aquest any ha anat així. Els nens petits tampoc hi son, o sigui que també falta animació.
Després de dinar, la peli de Navidad una estona i marxem a casa.
A casa, torna l'Adrià de la feina mort de cansament, queda amb els amics, el julià també.
El pau i jo com dos avis sofà manteta i tele . Apa i a dormir, demà toca ca la sogra.

Dimecres 24 de desembre, altrament anomenat Nochebuena

Avui no he demanat, he exigit que em treguin, no només per al meu bé, també per al seu.
Em falta l'aire, veure gent, voltar.
El Pau accedeix primer de bon humor però mica en mica ...

Ens dutxem, cadascú lo seu.
Esmorzem.
Faig una llista per no oblidar res i marxem.

Muntem la cadira de rodes que m'han deixat...primer dia i primer cop fora de casa.

Anem bé fins a la primera vorera alta . I jo que soc així de xula , surto disparada de la cadira a peu coix i em faig una mica de mal. El Pau em renya , la gent em mira amb cara de ohhhhh pobre invàlida, i al Pau el miren amb cara de ohhhhh pobre marit d'invàlida.

Comprem pintures, expliquem el que m'ha passat.

Tornem al cotxe, intentem aparcar per passejar i no hi ha manera.
Anem a comprar coses que falten i sopar per la Nochebuena, estarem els dos sols veient l'apassionant programació nadalenca a la tele, ja que no ens hem pogut ni acostar al videoclub.

Als passadissos del Caprabo:
Fruita i verdura i explicar que m'ha passat...
Neteja i explicar que m'ha passat i comentaris jocosos...
Congelats i explicar que m'ha passat...
Mirades de pobre invàlida, i pobre marit d'invàlida.
A la caixa...sorpresa, una cadira de rodes no passa per la caixa, ostres els que van en cadira no paguen? No compren? O no tenen dret a la vida?

La caixera em diu que doni la volta, trigo horrors i al final tota la cua em mira amb cara de ostres les invàlides com aquesta no haurien de sortir de casa. Homeeeeeeeeeeeeeeeee amb la pressa que tenim!!!.

Paguem, marxem i anem al pa.
Al pa, demanem, paguem i anem a la Sirena.
A la Sirena agafem, paguem i anem a dinar.

Dinem i darrer capítol del Cor de la ciutat, sense pena ni glòria, mafiosos, assassins (no com nosaltres, persones de bé).

Tarda casolana, el Pau al seu ordinador i jo al meu.

Les 8 haurem de fer el sopar....massa aviat....tinc gana.

La Silvia ens porta una ampolla de cava i marxa a dalt.

Bon Nadal...
Ja torno a tenir fred, vaig al sofà a arraulir-me.

Dimarts 23 de desembre

Mati com tants d'altres.

Truquen al timbre i apareix la Josefa amb una caixa de regal i com sempre, diu: - He visto esto y he dicho para la Marga.
És un sol, obro la caixa i apareix una manta de tapar cames de minusvàlida (rollo Clara de la Heidi) però no de quadres, maca maca.
He pensao que te iria bien pa las piernas. I tant,amb la tarda gelada que vaig passar ahir.
Xerrem una estona, m'explica que marxa a Amèrica i que anirà a la calle de las estrellas. Coneixent-la m'agradaria veure-la per un forat , tot el que fa la Josefa te un aire especial , perquè ella és especial.
Si escrivís les seves aventures a Amèrica es titularien : Aventuras de Josefa en Amèrica.

Neteja personal, esmorzar, bla... bla... bla....

Truca la Montse preguntant si a la tarda hi seré. Estic a punt de dir: - Ui no, avui corro una marató. Si hi seré, a les 5 a les 6 a les 7 i a tota hora.
Et vindrem a veure amb la Pilar, li fa il·lusió, comenta.
Il·lusió? Veure a una dona en xandall que és l'única peça de roba abrigada que em passa pel guix i jerseyots d'estar per casa. Amb un cap com un gat de barriada (que em va deixar una pu..... perruquera de perruqueria sense escales) i que es mou amb una cadira vella d'ordinador sense respatller topant en un i altre moble de la casa com la vaca cega de Maragall?
Vaja que no li veig la il·lusió.
La Montse i la Pilar formen part del cercle d'amistats a les que jo anomeno ex amigues.

Amb la Montse ens coneixem de petites, amb 6 anys, de cole de monges, de barri de moltes coses viscudes. Hem rigut molt amb la Montse i encara riem, i que duri.
La Pilar és de més tard, de l'adolescència de la colla, ella és llestota la punyetera, te màsters de l'univers i tot. Ara ha fet un curs d'història de les religions que diu que l'ha apassionat .

Les ex amigues som la colla de l'adolescència i després de molts anys de no trobar-nos amb l'excusa del divorci d'una de nosaltres ens hem tornat a trobar a sopar, a xerrar i recordar.

Sempre que ens trobem riem molt de les coses d'abans i de les d'ara.

El tema estrella d'avui, la pèrdua de memòria ( no d'orina). Parlem del que ens passa, dels fills i ens sentim acompanyades perquè a totes ens passa més o menys els mateix. Els fills no marxen de casa i ens barallem amb ells, els marits es fan grans i ens barallem amb ells, la feina ja carrega i ens hi barallem. O sigui que és el moment de barallar-nos amb la vida.

Les de la nostra generació som tontes del cul. Ens varem voler alliberar, cremar sostenidors i anar a manis, fer l'amor i no la guerra i ser bones professionals, bones mares, i estar bones.
I estem esgotades, mortes fartes i tipes.
No és que no volguéssim la vida que hem tingut, tret d'algun ex marit la resta, mira, està bé.
Però hem sigut massa valentes i total perquè, per arribar esgotades als 50 ( que encara no tenim, falta poc).

Així i tot, crec que això serà una crisi que superarem i dels 50 als 100 tenim mitja vida per: viatjar sense nens,follar sense quedar embarassades, riure de tot i de tothom, fins i tot escriure un blog a les nostres velleses.

De fet, hem fet un bon servei, de la vida de les nostres mares a la nostra hi ha un abisme, i les nostres filles (si en tinguéssim, perquè cap de les tres aquí reunides te filles i ja pensa que els nets els portaran a l'avia per part de mare i bla bla,.) ens ho agrairan.

Vaja que el dia d'avui també ha estat profitós ple de riures i conclusions.
Al vespre sopa i Vent del Pla.
La Tresa que creia que no estimava al David, ara diu que l'estima i mira per on... el darrer capítol acaba amb una bomba lapa sota el cotxe del David.
Apa tot el Nadal sense saber si el David és viu o mort.
Li comento al Pau que jeu al sofà del costat: - Vols dir que aquests de la tele 3 no en fan un gra massa?. La vida de les persones normals d'un poble com Vent del Pla o de Sant Andreu al Cor de la ciutat no és plena de bombes, mafiosos i assassinats.
I el Pau com a tota resposta diu: Home, a nosaltres no ens passa però hi ha gent que si.
I es queda tan ample.
Bona nit.

Dilluns 22 de desembre

Avui tan podria ser dilluns com qualsevol altra dia, de fet quan ets a casa tancada la noció del temps canvia.
Em relaciono amb gent per Internet i m'agrada, escric cada dia una estona el diari del dia abans.
Avui ja és dimecres i la meva memòria de peix em juga males passades, ja no se ni el que vaig fer el dilluns. Llevar-me, esmorzar, escriure, dinar...Cor de la ciutat, Vent del Pla...com si la meva vida no fos ja un culebrón. Apa enganxada a la vida dels altres.

Però jo penso molt, si,no ho sembla però penso. I a vegades massa i tot. No soc una dona simple, no vaig ser una nena simple ni una adolescent simple.Sempre fent-me cabòries i mes cabòries.
I envejant a la gent simple que no es trenca les banyes per tot.

Vaja que dilluns va passar sense pena ni gloria...
Ahhhhhhh!!!!!
Noooooooo!!!!!!
Tenim una estufa de gasoil i a la tarda jo em queixava de fred....els homes de la casa ja una mica farts de mi se'm treuen de sobre amb respostes de ritual.

Jo: - Podeu mirar si la estufa esta encesa?
Ells: - Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, ja ho hem mirat .

Jo: - Es que tinc molt fred, esteu segurs?
Ells: - Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii després l'omplirem de nou.

Jo amb to una mica molest: Vaja dec ser jo, però tinc el peu gelat i la punta del nas també.
Ells: El peu ja és normal, (ho deuen haver mirat al google, sinó no m'explico d'on els hi ve aquesta saviesa mèdica). I el nas tu els tens gran i és el que et surt més , també és normal.

Vaja, resignació...
Marxen tots i jo gelada gelada, embolicada amb un plumò i res que no em refaig.

Finalment al vespre, algú s'acosta a l'estufa i diu la paraula fatídica: - Merda, està apagada.

Però a part d'això res a destacar.

Diumenge 21 de desembre.

Un altre dia, amb poteta.
Avui si, avui descanso perquè la cama bona ja necessita un respir.
Al matí escric, com cada dia una estona, va bé, feia molt de temps que no ho feia.
Al migdia dinem, especialitat del Pau, està assajant uns montaditos per un sopar.

Miro una peli: La escafandra y la mariposa . És una pel·lícula basada en una historia real, un redactor de la revista Elle pateix un infart cerebral que el deixa paralitzat completament i només es pot comunicar tancant i obrint l'ull que li queda amb la visió intacta.
Ja se que s'espera de mi una conya, però avui no se perquè estic transcendent, que a vegades , sovint, també és el meu estat natural, encara que no tan conegut per la ciutadania.

La càmera reflecteix en molta part de la pel·lícula el punt de vista del protagonista, el seu camp de visió amb un sol ull.

La cama em fa mal, és cert, però m'oblido d'ella del tot i em concentro en la peli.
Em fa pensar, em poso al lloc del protagonista, és fàcil. Em fa recordar les estones viscudes amb el Romà quan per l'esclerosi que patia ja no podia ni moure les mans i gràcies a un ordinador escrivia el que sentia atrapat al cos immòbil.
Parlava d'una mosca aturada al seu nas, de la impotència de no poder-la treure d'un cop de ma.

Es planteja la mort com una solució en aquests casos, no sentir res, no notar res, però si pensar i veure a tothom passar per davant del teu ull com una pel·lícula.
Dependre del tot menys de tu.

Tot i que vaig plorar veient-la també vaig veure-hi imatges precioses, una platja....el mar...
Hi ha una escena on es veuen els peus les cames i les faldilles de la seva dona i les filles mogudes pel vent i amb colors vius que em va fer adonar de la simplicitat de la felicitat.
Una cosa tan quotidiana com un vestit mogut pel vent pot ser la imatge més vella si saps fixar-hi la mirada.

El pas del temps, aturat aparentment, la rutina d'un hospital pot semblar insuportable, però pot ser també un regal, un espai buit per omplir.

El protagonista aprèn a comunicar-se mentre una logopeda li repeteix les lletres i ell ha de triar la que vol amb un parpelleig.
Lletra a lletra escriu un llibre, cosa impensable en el mon que vivim.
Però te tot el temps.

Segueixo veient cinema aquest cop una peli d'amor, de dones com diuen els homes.
Tot això ho puc fer perquè estic sola a casa, als meus homes els hi fa molta gràcia que a mi m'agradi veure aquest tipus de pel·lícules i que plori els treu de polleguera. Pobres, no saben el que es perden.

Ara la peli que veig és: Posdata: te quiero.
Noi guapo, noia guapa, amor i pam! Ell es mor.
Maco el tema , com per triar-la . Si, però també fa pensar, en la vida i la felicitat. I fa pensar sobre tot en el moment present, sempre pensem que tenim temps per tot fins que ens adonem que és massa tard.

Vaja que ha estat una tarda del tot profitosa mentalment parlant.
Ara tinc gana, merda, és un tema que no varia, malalta o no transcendent o no sempre tinc gana.
Quan sento aquesta gent que diu jo al vespre una poma i un iogurt, em poso malalta. En el meu cas hauria de ser: una poma un iogurt i un somnífer per no recordar que encara tinc gana.
I parlant de gana, el Pau va a buscar uns falafels i uns kebabs al Caldes Döner Kebab que han obert al carrer Montserrat i no us ho perdeu els mengem mentre veiem una peli de xefs. No tenim solució.

Ui me n'oblidava, el Pau gelós de la meva poteta va a urgències , se li ha encarcarat un dit (deu ser un virus informàtic je je), torna amb antibiòtic antiinflamatori i anti - tot. Apa ja estem malaltons quasi tots, a veure qui pot més.

Torna el Julià, anem a dormir, l'Adrià ja fa estona que dorm, demà s'examina de conduir. Soc dolenta, però no se si vull que aprovi a la primera.
Bona nit.

Dissabte 20 de desembre.

Em llevo soleta, soleta...
Esmorzo soleta soleta...
Em dutxo soleta soleta...

Trec i poso una rentadora, mentre penso que potser ja estic fent massa coses.
Ahir vaig fer molts esforços i avui tot em fa mal, la poteta bona i la dolenta, i els braços de les crosses , malestar general.
Avui tenim plans a la tarda. He quedat amb la Sabine, l'he conegut al Facebook i anirem a fer un cafè a Caldes.
Abans que em truqui penso en el lloc més adient per a mi i la poteta.
Ahir em vaig cansar molt i no controlo les crosses, potser serà millor estrenar la cadira de rodes . La provo per casa i al mateix instant que hi poso el cul, m'envaeix una sensació estranya, és còmoda, però no puc deixar de pensar en els que hi van sempre, en el primer dia que s'hi posen. Què es deu pensar quan seus per primer cop a una cadira de rodes i saps que serà per sempre?
El teu punt se vista canviarà per sempre, tothom et mirara sempre de dalt a baix. I tu et sentiràs sempre petit?
Potser m'ho sembla a mi.
Intento moure la cadira per casa i topo amb tot, no passo per les portes, no puc girar.
Repasso mentalment els bars i els carrers de Caldes.
Totote...escales
Canaletes...escales
El Divino...escales
Cal Rosset vorera impossible.
Etc...
Si vull passejar, per on passo?
Per on travesso el carrer?
El pensament general va de cara a la majoria. La majoria hi veu, hi sent, camina, corre etc.
Les minories a sobre de patir alguna mancança, han de lluitar , per uns drets que ja son seus.
Un refrany Cheyene diu: Per conèixer una persona. Hem de caminar molts kilòmetres amb els seus mocassins.
De tot això de la poteta he après coses que espero no oblidar quan camini com la majoria.

Baixem a la Totote a trobar-nos amb la Sabine i el seu marit, el Bonin, com li diu ella.
Després dels primers minuts de trencar el gel, la veritat és que passem una estona agradable, quedem a Barcelona la propera vegada, m'agrada el facebook.

Ara anem a casa, ens porten els nebots petits a sopar, anem a buscar una peli al videoclub, una de nens i algunes per a mi...
Ells van a la Sirena a comprar pizzes i un gelat en forma de vaca, estem per malcriar-los. Jo espero al cotxe.
Anem a casa i l'Adrià i un amic juguen a la wii, música a tope .
Marxa l'Adrià a treballar i ens aposentem al sofà, sopem mentre veiem la peli de nens i ens tapem amb edredons, als nens els agrada.
El David, el més petit sempre s'enfila sobre el Pau, ara li demana que li rasqui l'esquena.
Just quan els nens quasi s'adormen la peli s'acaba. Els portem al pis de dalt a dormir amb els avis, es veu que jo estan coixa no puc responsabilitzar-me de dos nens....Millor, dormirem més demà al matí.

El Pau i jo veiem una peli de Nadal i família feliç, jo començo a passar cap al llit, allà em poso la tele petita i veig Thelma i Luise fins que perdo el mon de vista....
Demà descansaré, que ja està bé la broma.

Dijous 18 i divendres 19 de desembre.

Avui em treuen bieeeeeeeeeeeeeennnnnnnnn!!!!!

Em dutxo sola i sense que em vigilin, esmorzo sola, i el Pau em porta a la pelu, a una qualsevol, sense escales.

Entro i faig pena amb les crosses, jo em faig pena, no hi ha manera de controlar-les, però la cadira de rodes em sembla excessiva.

Em cauen les crosses, demano que em desin el moneder (no surt d'elles).

Espero una estona en un sofà que sembla de nines, entre coixa, abrigada, corpulenta i axonada al sofà de nines dec semblar caiguda del pis de dalt.
Ja pot passar, em diu una de les noies amb pentinat tallat irregular i puntes vermelles, com formant part del catàleg de possibles coses a fer al teu cap que ofereix l'establiment.

Vull tallar-me el cabell considerablement i fer color. Però no vull un color uniforme, vull uns reflexes més clarets (observeu que dic més clarets, no blancs).

Em porta la carta de color, com sempre, ja em conec, els ulls se me'n van als colors: blau, vermell, taronja i els senyalo tímidament, però la perruquera es veu que em veu massa senyora per portar un cap modern...em suggereix un color vermellós rollo senyora moderneta de 50 anys....(que jo encara no tinc, carai).

Li dono la raó més perquè calli i es posi a la feina que per convenciment comença el ritual de posar-me bata, tovallola etc... Demano revistes, part important del ritual d'anar a la perruqueria, les Holes i les Lectures, les Preislers, les petardes desocupades els galans envellits les operades i estirades amb més o menys gràcia. Les declaracions tipus: Fulanita de tal nos enseña su mansión en La llagosta.

La noia porta els estris i es posa a la feina, paper d'alumini, pudor de tint, santa paciència....em sembla que no anem bé.

Ha passat una hora , ja m'he aprés totes les revistes, (ara ja pot passar al rentacaps) costa, però hi arribo.

Em miro al mirall, meeeeeeeeeeeerda ja m'ha fotut aquelles metxes que tan odio, fondo vermell ratlles blanques. Nooooooooooo jo volia dos tons de vermell, semblo un gat de mala raça.
Bueeeeeeeeeenu respiro fons i em deixo tallar, ja compraré un pot de tint i em faré un apanyo, cosa que no volia fer.

El tall de cabell no és dels millors que m'han fet, però al final ja estic, m'escapo de la laca, es veu que senyora de més de 40 equival a laca obligatòria.

M'aixeco per pagar, m'abraono sobre el mostrador i em cau una crossa, no la recullo, podria anar jo al darrera.
Sense exagerar estic 15 minuts agafada al mostrador com un lloro perquè la noia em vol fer la fitxa. Nom, adreça i telèfon 5 minuts cada cosa.

Panorama: La perruqueria és deserta, hi ha uns 10 seients buits amb els seus respectius miralls al davant. Al sofà de nines dues senyores esperen.
Jo un cop he pagat, dic: -M'espero a que em recullin i suposo que em diran: - si segui ací,senyalant-me un dels seients buits mes a prop de la porta.

Doncs no, em senyalen el sofà de nines. Les dues que ja hi son fan cara de pànic en veure la que els hi ve a sobre si no s'aparten ràpidament. Em fan un lloc al mig i ara si ja semblem un pal de galliner amb tres lloques a punt de fer l'ou. No parlem, no ens movem, no respirem quasi no fos cas que el mínim moviment de qualsevol de les tres fes que la de la punta sortís disparada.....

les perruqueres, escombren, nosaltres ens ho mirem.
Les perruqueres parlen, nosaltres ens ho mirem.
Les perruqueres endrecen, nosaltres ens ho mirem amb cara assassina.

Criden a la més prima de les tres del sofà de nines i li diuen que ja pot passar.
No es nota gaire alleugeriment, però quedem un centímetre o dos més amples.

S'obre la porta, és el meu marit, pregunta si estic, com si no fos evident, i diu que va a buscar el cotxe. Dirigint-se a mi diu la seva frase magistral del dia: - No et moguis d'aquí. Quan tanca la porta conya general.

Em recull i marxo a casa. Escales, ufffffffffff.

Descanso una estona la poteta, em preparo per anar a dinar, em vindran a buscar els meus companys de feina.

El restaurant és estret, no passo ni sense les crosses, però ningú fa cap esforç per apartar-se, només soc una dona gran amb crosses, si fos jove i estigués boneta s'hauria obert un passadís com quan Moisès va obrir les aigües.

Finalment sec, dino, ric, parlo i cap a casa.

Tots em volen ajudar i es fiquen al mig del pas, i el que jo necessito és espai obert, pobres.

Casa, descans i un altra cop hauré de sortir, presentació del llibre de la Memòria Històrica en el que ha participat el Pau i la Marta, baixo amb els pares, ascensor cadira i apa a escoltar.

Sopar amb amics, bé però la poteta ja em fa la perla, demano marxar. Ara no soc lliure de marxar quan vull depenc d'altres, cosa que odio.

Es repeteix la cosa, tothom em vol ajudar i finalment acabo a terra, fan cara de circumstàncies i també riuen. Jo els hi prohibeixo que em toquin, amenaço amb la crossa aixecada,després de molts intents ho aconsegueixo, estic dreta i esgotada.

El pau em deixa en un banc de la plaça mentre va a buscar el cotxe, torna a dir: - No et moguis... jeje.

Estic sola a la plaça a les 12 de la nit, cansada, dolorida,em torno a fer peneta, però penso en tots aquells que ho pateixen per sempre, gent en cadira de rodes que no pot anar on vol, gent amb bastó, gent gran...
No em puc queixar ni vull, posar-te al lloc dels altres és primordial per no convertir-te en un imbecil egòlatra.
Estic contenta, em treuen i em cuiden...deu ser que m'estimen. Bona nit.

Dimecres 17 de desembre .

Porten la comanda de Caprabo...
Al migdia els homes el desen als armaris, jo no trobo res, ja no tinc el poder, ara em toca buscar i regirar armaris.
Si penso com un home potser trobaré les coses, cal fer servir la seva lògica, cal ser simple.
Els fills sembla que estan més col·laboradors, algú els ha amenaçat o els hi ha fet unes consideracions en plan capo de la màfia.
Em faig un altre peüc, cal rentar-los, per tenir el “quitaypon”.
La roba s'acumula, no hi puc fer res, tele, peli de nen autista que fa patir la família, mare tossuda, pare raro i finalment li compren un gos i tot controlat.

Estic sola, faig acrobàcies per fer-me el sopar, gràcies a Déu sopo i torno al sofà....avui si, avui fan Hospital Central , ahir Vent del Pla. La Vilarassau es vol separar...si, el David que vagi de gira amb el Llibertí, si no està per la labor que s'hi posi el Julià que és un “ratu” guapot.

Ja em ve allò, la pota brama, em fa mal....pipí i al llit.

Dimarts, 16 de desembre

Em llevo. Els homes marxen a treballar així que ningú no em podrà vigilar mentre em dutxo per tant em prohibeixen dutxar-me sola; bé, no em dutxaré allà ells si han de conviure gaires dies amb mi, “ jeje”.
Em quedo sola, obro l'ordinador, missatges al facebook que reconforten, amics nous, etc.
Baixa la mare i em porta cigrons de ca la cigronaire, ja tinc dinar. Faig una comanda al Caprabo per Internet...ui això m'agrada! ; trigo força, però demà em porten les coses, salvadaaaaaaa!!!. Baixa el pare a portar-me el diari, diu que és una excusa per veure’m. M'emociona. Junts mirem cadires de rodes per Internet i li busco preus de “scooters” perquè en vol un per més endavant, diu, però jo sé que si en trobem un de barat ja el farà servir ara. “Para ir a Barcelona”, diu.

Escric, escric i escric.

Tinc fred, em poso un calefactor al costat.

Torna el Pau i prepara els cigrons.Plat únic, diu; sí, li contesto.

Em tapo una mica i poso la poteta,que ja em fa la perla, sobre coixins. De passada, fullejo el diari.

Tarda sense coses a destacar, al vespre veig Hospital Central, això son Urgències , on vas a parar.

Llit, pota, guix....

Dilluns 15 de desembre de 2008

Em llevo i demano uns sostenidors. Uns sostenidors?
Sembla mentida que una peça tan apreciada pels homes ara sigui motiu de pànic....jeje
Ningú no sap on guardo els meus sostenidors, ni les samarretes, ni... Finalment me'n porten uns de fantasia i de color...noooooooooo aquests noooooooooo que són per a mudar.Ara vull una cosa còmoda per estar per casa. Sostenidors de mudar? es deuen preguntar ells, pobres.

Vestida, esmorzada i amb tot el dia per davant decideixo escriure tot el que passa; poteta, homes, casa, metges,etc.

Començo el capítol 1 però no puc seguir gaire estona perquè els dits del peu enguixat estan gelats, però no m'hi cap cap mitjó així que regiro la casa fins que trobo una troca de llana i em faig un peüc gegant per al peu enguixat. A mig peüc em ve a veure la Coromines, xerrem una estona, explico els fets que em tenen prostrada al sofà i després de rebre mostres de solidaritat més pel fet d’ estar en mans de tres homes que per la fractura en si, s'acomiada de mi jurant que tornarà. L’hi agraeixo. Estic tan contenta amb el peu calent que amb la web cam em faig una foto de la poteta amb el peüc posat i la penjo al facebook.
Em porten una cadira de rodes per poder sortir i immediatament he d'amenaçar els fills perquè no hi pugin.

Sofà, Ventdelplà, CSI Miami i Las Vegas i a clapar. Buenuuuuuuuuuuuu!! Demà em faré un peüc de recanvi i perfeccionaré la tècnica de la punta, haurà de ser de “borreguillo”.

Nit puta....

Diumenge, 14 de desembre de 2008

Vull sortir, però les escales em fan mandra i el fred encara més.
Per fi tinc “cobrepotetes” de plàstic, però només ficar la poteta ja es trenca i l'hem d'apedaçar amb esparadrap.

Em dutxo asseguda en un tamboret del xinès i em sento com una iaia (tot arribarà); ara més que mai penso que cal posar un plat de dutxa en lloc de la banyera. Neta i polida em sento fins i tot millor persona.

Fan dinar, dinem i a la tarda jeure. Ui, sembla que em ve de gust xocolata desfeta. Vaaaaaaaaaa !! i en fem. Berenem els meus tres homes i jo xocolata desfeta com una família felisssssss

Ordinador, facebook, sort que em distreu, tele i a dormir...ja tenim un altre dia passat.

Dissabte, 13 de desembre de 2008

Per sort avui ve una noia a netejar.
No tinc bossa de plàstic per a la poteta, no em puc dutxar, així que m’esperaré pacientment fins demà.
Dinem, veiem la tele i posem rentadores a manta. Fa mal temps i no hi ha roba seca.
Al vespre envio el marit al bar a veure el futbol i sopo amb la Montse que em fa una truita i xerrem i mirem una peli de dones fins que tornen els mascles de la casa i s’enfoten de la peli que veiem...
Marxen els convidats i em fico al llit.

Diari d'una “poteta” trencada.

Dia 12 de desembre de 2008

Em llevo com cada dia a les set del matí; el Julià ja ha passat per la dutxa i ara es prepara per marxar. Em dirigeixo al “quarto” de bany, faig un pipí, estiro la cadena i... quan em disposo a anar a la cuina per a fer-me el cafè amb llet reglamentari, una força sobrenatural m'empeny i caic a terra. La força sobrenatural no és altra cosa que aigua, una gota d'aigua, dues... o potser més.
La sabatilla fa d'esquí i la cama em vola, en sóc conscient, només d'això, de la resta del meu cos no. Per davant dels meus ulls no passa la “peli” de la meva vida, es veu que això succeeix només en cas de perill de mort i aquest no és el cas.

Següent escena: Jo, estirada a terra, un gerro antic que cau sobre meu per acabar de completar la imatge patètica i, encara jo, intentant que no arribi a terra. Com ja he dit, la peça és antiga però... cau i es trenca.

Una cama no em respon, la miro, la toco però no la sento. De fet estic acostumada a caure i mai no m'he trencat res, però ara sembla diferent. M'espanto, tot em fa mal i fins i tot ploro...no sé si pel dolor o pel ridícul de la situació.

Crido el Julià que en veure’m s'espanta i tan si com no vol ajudar-me a aixecar, però no puc. Li dic que avisi el Pau i sento que li diu: - Pau, corre que la mama ha caigut a terra i no es pot aixecar!!! El Pau ve corrent, tot s'ha de dir, apareix a l'instant per la porta del vàter i també intenta aixecar-me; li dic que no, que no em toqui, però ell, amb el seu pragmatisme habitual, em respon: -En un moment o altre t'hauràs d'aixecar per anar a urgències, oi?
Això em sona a amenaça com quan dius a un nen petit que s'amaga sota el llit: - quan tinguis gana ja sortiràs, és questió de temps.

L'Adrià, que encara era al llit, pregunta què passa. El posen al corrent i completa el trio d'homes que m'observen tirada a terra del vàter i en pijama (ho dic per si algun morbós ha imaginat una altra imatge) i també intenta aixecar-me, però els meus gemecs i els altres dos homes que em contemplen el dissuadeixen de fer-ho. També diu que un moment o altre m'hauré d'aixecar. Vaja novetat!

Al cap de més o menys cinc minuts començo a intentar moure la cama i ja me la noto fins al genoll. Vaja, no està tot perdut! Finalment puc seure i per la vora del pantaló veig que sobresurt un bony grandiós i, alhora, el peu s'ha posat vermell i inflat. Males cartes.

Els meus tres homes, veient la magnitud de la tragèdia, es miren entre ells (jo crec que principalment estan espantats per la feina que els ve a sobre).

Em dutxo, sola, molt digna jo..., m'eixugo, sola, molt digna jo...,em vesteixo, sola, ja no sé què fer amb tanta dignitat, però... no puc pujar les escales! així que busquem les crosses que ja tenim d'altres accidents familiars i marxem cap a Granollers sense fer soroll per no despertar els avis que viuen a dalt i s'esverarien.
I pensar que avui havíem d’anar a una casa rural a passar un cap de setmana Margalef! A hores d'ara no sembla que tingui pinta de poder-se fer.

A l'hospital, “l'enterada” de torn em diu : -això és accident laboral. Accident laboral? Però si anava en pijama i al vàter de casa!
-Sí, accident laboral, assegura ella amb cara de “Quèmasdesplicarami”

Em fa mal el peu o sigui que sí, accident laboral el que vostè digui.

I jo, dreta al passadís. A ningú no se li acut que estic ferida? És clar, com que no sagno...

És al·lèrgica a algun medicament? L'han operat? Té alguna malaltia?
Esperi’s allà.

A la sala d’espera unes iaies “enterades” s'interessen pel meu estat i pronostiquen que no tinc res trencat si no tinc el peu negre, es veu que és un senyal inequívoc de trencadissa tenir el peu negre; en el cas dels africans deu ser quan el tenen blanc, dic jo.

Després d'una hora d'esquivar la conversa que em vol donar una iaia xafardera i procurar que el meu marit no s’embranqui a cops de crossa amb la iaia de torn, finalment, em criden.

Entro en pla atlètic amb les crosses i per poc no em menjo una llitera. La infermera em diu que potser sí que em trencaré més coses perquè es veu que vaig com una moto.

El metge , un tio barbut, agradable i “catxondo” que sembla Papa Noel em mira el peu i diu : -ui molt m'hauria d'equivocar, però això és trencat. Jo, que sóc així de “xula” ara que ja em sento en bones mans dic: -vol dir? Més que res per dir alguna cosa perquè, de fet, també em temo que la cosa ha anat molt més enllà de les altres vegades que tinc per costum caure. Tot seguit, un “negrasso” impressionant, guapo, musculat i educat em porta en cadira de rodes a les radiografies on un noiet “enteradot” em pregunta si no he obert el llum per entrar al vàter; “jeje”, molt graciós, li contesto en pla de... “tu ets tonto o ets tonto”? Segur que es per això que em fa fer postures impossibles a la llitera de radiografies amb el peu de cara i de perfil com a les comissaries.

M’espero al passadís que torni el “negrasso” mentre la gent passa i ni es preocupa del meu peu, sóc jo la que el va apartant per no rebre cap cop.

Box 5. Ningú no ha dit allò de: - “ mujer tantos años, caída en el WC, posible rotura de peroné”. Ho trobo a faltar, a “Hospital Central” aquestes coses les cuiden molt. De cop, sento el metge que diu: “la del box 5, si la radiografia diu que està trencat, que és el que penso, (va sobrat el “payu”), la passeu al box 6 per a enguixar.

“Pues va a ser que si”, El peroné trencat! Em remunto als meus estudis d'anatomia humana, però tinc un buit al cap i no trobo el peroné per enlloc, li dic al metge en pla “mujer fatal”: - recordi’m on tenim el peroné. Ell em respon “tíbia i peroné, és l'os prim de la cama. Ha tingut sort, és una fractura neta, no cal operar. Ahhhhhhhhh, dic jo.

El metge crida la infermera, que està emprenyada perquè li toca un mal torn de Nadal i ho va repetint en veu alta i barrejat amb amenaces, es posa una mena de llençol al voltant de la cintura i demana que li subjectin amb esparadrap, de manera que sembla, com diu ell, un cambrer de l'Europa. Una altra infermera diu a la que està emprenyada que s'emborratxi al vespre, com a solució als seus problemes i entremig d’aquest panorama jo, asseguda a la vora de la llitera amb les cames penjant, amb les faldilles que el metge m'ha arremangat sense miraments mentre s'asseia entre les meves cames en un tamburet baix. Quadre de “peliporno” barata.

El bon home, ajupit per a posar-me el guix, em demana que aixequi el dit gros del peu tant com pugui...com si em volgués tocar el nas. Jo que soc obedient , per estalviar-li el lumbago, l'aixeco i el mantinc cada cop més aixecat fins que em diu “el dit ha de tocar el seu nas, no el meu”.

Marxo de l'hospital, papers, cadira de rodes, adéu al negrasso i cap a casa.

Truquem a la mare, aiiiiiiiiiiiiiiiiiii senyorrrrrrrrrrrrrrrrrr !!!!!
Truquem a ma germana, ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhh !!!!
Truquem al meu fill....no contesta.

Demano esmorzar a crits i mentre ma mare em fa un pa amb tomàquet, el Pau va a fer les gestions pertinents a la meva feina.

El de personal diu que no és accident de treball, que això hauria d'haver passat al carrer, diu. De fet, a mi tan se me'n fot que digui una cosa o l’altra, el cas és que m'espera un mes i mig d'estar a casa, demanant coses i armant-me de paciència. Els companys de feina, molt donats a la broma, es veu que imaginaven la meva caiguda a la dutxa i que per tant jo estava despullada.Coneixent-los, la cosa haurà degenerat en qualsevol cosa, segur.

Ja a casa, m'agencio una cadira vella de l'ordinador sense el respatller i amb la crossa m'ajudo per desplaçar-me, rotllo gondoliero, però sense barret.

Tarda de sofà i trucades de condol i conyes.Visita de la Marta , tornarà més estona diu...s'agraeix. Nit rarota amb el guix i tot i tot...
Demà ja és dissabte.