Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

LA PIJA

Senyores i senyors lectors,
Avui ens ocupa un personatge no per desconegut menys interessant: la pija.
Que és una pija?
La pija neix? Creix? Es fa?
Què va ser abans, la pija o el cocodril Lacoste?
La pija acostuma a ser una persona del sexe femení, preferentment rossa natural o tenyida en alguns casos i amb un estrany defecte de parla que ella intentarà dissimular amb glamour.
La pija pot ser alta, baixa, pleneta, prima i grassa fins i tot. Però això sí, sempre serà rica.
La pija acostuma a vestir roba de marca i de dissenyadors que acaben en ino… Vittorio i Luquino, Roberto Verino, Moschino, Valentino, Kalvin Klein…O també de marques com Loeve, Burberrys, Lacoste, Tous, Chanel, Christian Dior, Gucci…
Una pija mai freqüentarà un mercadillo, ni un mercat, ni uns grans magatzems o grans superfícies comercials, si no és que ho fa perquè la minyona que té a casa n’hi ha parlat i ho troba pintoresc, com qui va al Rastro o als Encants vells com si fos una turista.
Les botigues per a pija tenen glamour, diuen. A l’aparador mai no hi ha els preus, o hi són petits, ja que per a una pija el preu no té importància, el que és important és l’etiqueta de la marca amb lletres majúscules i per fora.
La pija es renta el cap amb un xampú especial que dóna als seus cabells molta elasticitat i volum, per tant, sempre li van a la cara. La pija, però, està renyida amb clips, gomes, diademes i altres accessoris per a la melena, si no, no tindria sentit el gest que la caracteritza, que consisteix a alternar qualsevol paraula amb una enretirada de cabells, que de seguida i gràcies al xampú tornen a caure-li damunt la cara.
La pija parla preferentment en castellà, no sabem ben bé per què, però sembla ser que fa més fi. A vegades, però, es veu obligada a parlar en català, però no obstant això intercala sempre paraules en castellà que són el seu segell de pija, i pronuncia les aaaaa d’una manera característica de pija, oberta (la a, no la pija).
Hi ha tota una sèrie de paraules i expressions que una pija no podrà deixar d’utilitzar a cada frase que pronunciï.
Frases del tipus: “Te lo juro, te lo juro!” (Que repetit dues vegades es veu que fa més efecte.) “Si o noooooo?” (Pronunciat amb interrogació exagerada amb aire de tremenda sorpresa i ulls desorbitats i deixant al final de la frase la boca una mica oberta.) “Te lo juro por Snoopy!“(Sense comentaris.)
I paraules com: pintoreeeesco, geniaaaaal, fenomenaaaaal, o-sea, porrrrrrrrrrfa, en-tien-des, per-do-na, fantááááástico, un sueeeeeeño, un amooooooor, mmmmmm’encanta, diviiiiiiiino…

El santoral pijo també és un tema a tractar a part, ja que tot i que alguns tenen noms del tot normals com: Borja, Carlos, Juan José, Luis Miguel, Mónica, Mercedes, Inés o Lola. A la llarga acabaran fent servir uns diminutius del tot fassssion com per exemple: Tito, Nines, Domi, Terri, Churri, Mimi, Tita… I els compostos es converteixen en Luismi, Juanjo, Juanca…

L’hàbitat natural de la pija era tradicionalment Pedralbes o la Bonanova, i en alguns casos Vallvidrera, però amb el transcurs del temps s’han anat assentant en urbanitzacions pijas de les rodalies de l’àrea metropolitana, per allò de fer bronze al costat de la piscina (que d’altra banda no fan servir, ja que a l’estiu naveguen i a l’hivern esquien i sempre la tenen plena de fulles i verdet).

Els esports preferits d’una pija seran del tipus golf, pàdel, tenis, equitació, i tot allò que requereixi molt material indecentment car i de marca (això sí, mai podran arribar a l’extrem de suar la samarreta, suar, està demodé).

De tota manera a alguns homes els pot fer gràcia lligar-se una pija, però desenganyeu-vos, els pijos i les pijas es casen entre ells…per sort per als normals. Ja ho deia la meva àvia (molt llesta ella): “Diner crida diner, i misèria crida misèria…”

EL LLUÇ

El lluç és un tipus d’home anònim i pusil•lànime sense alts ni baixos en el seu comportament. Si no fos per la seva poca activitat, fins i tot podria passar desapercebut del tot.
El lluç és innocu, incolor i insípid. Hi ha dones que tenen un lluç al llit i un altre al congelador.
El lluç, el del llit, no porta problemes, això sí que ho té, el pobre. Allà on el deixes s’hi queda i, quan tornes, el tornes a trobar gairebé en la mateixa postura en què l’havies deixat.
El lluç no té vicis, no li calen, només de tant en tant es permet alguna afecció com podria ser fumar cigars inacabables o fer burilles. Això darrer només en casos molt agosarats i mai en públic. El lluç no pensa, no es fa preguntes, per tant, no sap que ho és. La dona d’un lluç acostuma a ser possessiva, mandona i de tant en tant hipocondríaca. Segurament amb qualsevol altre tipus de marit, no es podria permetre els luxes que es permet amb el seu lluç.
El lluç és aquell que surt a les quatre de la matinada nevant en ple hivern a buscar maduixes amb nata, perquè ella té un desig.
El lluç té una aparença suada i relliscosa, potser d’això li ve el nom de lluç, per la humitat.
El lluç, sexualment parlant, vol complaure la dona, però per més que ho intenti no ho aconsegueix mai, per tant, és el candidat perfecte per portar unes banyes enormes, tan enormes que qualsevol cérvol de tercera generació no li arribaria ni a l’alçada de la sabata en qüestió de cornamenta.
A la dona del lluç mai li ha de fer por que li munti una escena de gelosia, el lluç no en sap de muntar escenes, sempre és l'espectador de les que munten els altres, sobretot la dona.
El lluç no gosaria mai pensar pel seu compte, ni bé ni malament, i menys treure’n cap conclusió.
El lluç vesteix amb roba de difunts, és a dir, la dona li fa aprofitar la roba que va deixar l’avi (al cel sia i Déu l’hagi perdonat) o del tiet llunyà o d’un veí. Acostuma per tant a anar molt desfasat en moda, però tant li fa.
Quan la dona torna de compres carregada de paquets per a ella, treu finalment una petita bossa amb uns calçotets blancs de cotó esgrogueït que ha trobat en una merceria que liquidava per defunció de l’amo. Els calçotets acostumen a ser dues talles més grans i li fan campana.
De fet, però, si li fessin aprofitar els calçotets d’algun difunt, tampoc li faria res.
El lluç acostuma a viure rodejat de dones dominadores de la pitjor espècie. Té dona, sogra, filla, mare i tietes solteres a parells.
El lluç, com que desconeix que ho és, mai tindrà pretensions de deixar de ser-ho.
El seu habitat natural es troba allà on el faci anar la dona, però triar per triar, té predilecció per l’aigua salada.