El Nadal
EL NADAL .... SEMPRE
Au nena, lleva’t que ja són les dotze. Les tietes són a punt d’arribar i encara hem de parar la taula. Així m’he llevat moltes vegades per Nadal quan vivia a casa dels pares. La nit anterior havia sortit i els meus ulls no s’obrien ben bé fins haver entrat a Sant Esteve. Però el miracle el feia una dutxa, que aconseguia fer-me posar cara de persona amb totes les seves facultats mentals en acció.
Després venia l’eterna batalla de “Nena i avui que et posaràs?” Ai senyor! Aquella edat meva i aquell dia tan assenyalat. No encertar amb el vestuari era jugar-se la vida. No recordo qui feia més concessions si la meva mare o jo, o totes dues. Però finalment el resultat mai era el desitjat ni per ella ni per a mi. I després el meu pare...
Venga ya podrías haberte levantado antes, tenéis a tu madre en la cocina desde las ocho y es que no se os ve ningún detalle, es que no colaboráis... bla, bla, bla. (El meu pare renya en castellà.)
Els meus dos germans –germà i germana – eren més petits, però sempre pringàvem més les nenes que el nen (privilegis ancestrals del mascle).
I les iaies? La mare del pare i la mare de la mare, cadascuna escombrava cap a casa seva i lògicament defensava el seu corresponent fill/a tot buscant-li totes les seves virtuts i gràcies. La una era catalanista fins al moll de l’os, era de la ceba,. Del Barça, i a més, presumida i preocupada per la seva imatge
Em queda bé això? Mira-m’ho bé! No em surt pas el biso per sota la faldilla? És que desprès aniré a l’Esplai, no, a ballar, no, a mirar i a parlar amb les amigues, perquè a la meva edat ja no em convé cuidar a cap avi...
Després l'altra iaia , una dona petitoneta de cabell blanc que sempre anava vestida de negre.
Quan era jove s’havia quedat vídua amb un fill de mesos i va haver de pujar-lo tota sola com va poder i fins i tot li va donar estudis.
Quan ens ho explicava no ens feia ni fu ni fa , però després de més gran , quan la vida et va fent putadetes entens moltes coses i valores molt més a tothom.
Aquesta iaia era afeccionada a canviar el nom i els accents de les coses , a casa encara conservem el particular vocabulari de la iaia com ara: astronata( astronauta) pechicola (pepsi-cola) , ôctavo ( per a indicar el vuitè pis d´un edifici) mèndigo ( fent referència a les persones que es veuen obligades a mendicar), i moltes més.
Fervent admiradora de les aspirines i dels caramels que ho curaven tot i era de les que deien que sort que mai es queixava, perquè ella estava mes fumuda que ningú.
Després teníem a les tietes de Centelles, la Ramona i l´Agneta .
Eren unes solterones de tota la vida , que vivien juntes, i sabien la vida i miracles de tot el poble incloent-hi defuncions i naixements.
La una extremada de caràcter i de vestuari , i l´altra discreta i bona persona fins al deliri..A vegades encara fem paròdia d´elles amb la meva germana (molt feta a la broma com jo)
Quan eram petites els hi birlavem les galetes de l´armari on les tenien amagades ( les galetes embolicades) fins que ens van enxampar i des de llavors a aquell tipus de galetes les anomenem del robo.
I es que les meves tietes podrien haver estat la tieta del Serrat , les Teresines de la Cubana o les solterones Dafne i Estella del Tricicle.
Tothom té unes tietes així, però les nostres eren úniques, les autèntiques les genuïnes.
De Nadals , com a totes les cases , n´hem passat de tots colors , de més bons, de més dolents, de més tristos i de més alegres.
El menú sol variar amb els anys, però darrerament conservem una especialitat de la casa que anomenem “ palillos” ( una mena de pinxos fets amb escuradents) deliciosos!!!
És una recepta que passa de generació en generació .
Ah però no ens podem pas oblidar del vi , il•lustríssim Bach ( com deia la iaia)
, el cava i el “ control” ( també de collita pròpia de la iaia), enlloc de dir Cointreau ).
I després d´un bon dinar,una bona xerrameca familiar no gaire diferent de la de qualsevol diumenge.
El temps ha passat i les iaies ja no hi son, ni les tietes ni molta més gent, que sense seure a la nostra taula de Nadal , sempre han estat al meu cor, ara i sempre.
El Nadal sense aquestes persones, no seria res, seria buit, només seria una excusa per a comprar , felicitar, atiborrar-se de torrons i neules, beure cava i brindar a la babalá, i fer regals per enganyar.....
Però tinc la sort de tenir una família formidable, de qui em sento orgullosa, uns amics de veritat, pocs però bons, i molta gent que estimo.
El meu Nadal és ple, no necessito fingir i desitjo gaudir de tots ells molt de temps , perquè a part d´això....Què és la vida ? Un frenesí? , la vida és el que tenim i prou.
No siguem hipòcrites, felicitem-nos de tot cor, però tot l´any , no aquest quatre dies que es mes fàcil. Allò que costa més és mantenir l´euforia nadalenca tot l´any, no fotem!.
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Uffffffffffff encara no ho se...
