Coses meves, coses Lef
Pensaments, anècdotes, situacions divertides.....

AUTODIDACTES DEL SEXE!
Això sí que té mèrit!
En aquest tema del sexe, tothom ha estat autodidacte, com a mínim a la pràctica i pel que fa a la teoria hem tingut mestres de tants tipus que, finalment, no hem sabut a qui fer cas. I cadascú se les ha ventilat com ha pogut. La qüestió sexual està envoltada encara actualment d’un enigma i un no sé què, que tots trobem atractiu i misteriós.
Qui més qui menys ha fet els seus pinitos en aquesta qüestió i gairebé ningú pot dir que ho té tot après sobre el tema.
Recordo la meva època d’adolescent, anàvem a col•legi de monges, i és clar, molta informació no teníem.
La cosa va començar amb converses entre amigues, tan mal informades però tan encuriosides com jo.
Un bon dia la més atrevida de la classe, que sempre n’hi ha una, va demanar a la germana Montserrat, informació sobre el tema.
La pobra dona va passar la pitjor estona de la seva vida. El dia que va entrar al convent, segur que no es podia imaginar que acabés fent front a una situació com aquesta. La demanda d’ informació, astutament, va ser disfressada de manera que semblés que el nostre interès era purament científic i que anava encaminat a saber sobre la procreació sana, cristiana i humana.
Això va fer picar l’ham a la monja i ens va prometre portar algun llibre que fes al•lusió al tema.
Després de dies d’espera, a punt de perdre ja tota esperança, la germana va anunciar, tota cofoia, que ens portava el llibre promès.
El llibre, en qüestió, amb fotografies, textos senzills i molt entenedors explicava fil per randa i amb tots els ets i uts com es formava un pollet dins l’ou fins que es trencava la closca quan naixia.
Ens vàrem quedar amb un pam de nas, i el que és pitjor, pensant que ens prenia el pèl.
Aquells no eren precisament els ous dels que volíem sentir a parlar.
Ja no sabíem d’on treure l’auxili que les nostres ments inquietes necessitaven.
Ens vàrem llençar a la recerca del diccionari, hi descobrírem: penis, vagina, pits.
Però, és clar, això no ens treia del dubte, seguíem sense saber a la practica, la utilitat de tots aquells estris.
Algun llibre amb fotografies de parts ens va fer jurar a totes que no ens casaríem mai i que no tindríem fills.
Els llibres de ciències naturals parlaven sobretot d’animals i no ens hi sentíem identificades (tot i que els anys ens han ensenyat que hi ha gent que fa l’amor com una bèstia).
Ja finalment en una revista vam descobrir la crua realitat amb els nostres escandalitzats ulls oberts com unes taronges.
Imagineu el quadre: les amigues tancades a l’habitació d’una d’elles, entre xisclets i exclamacions i fent-nos creus del que vèiem.
Les senyores de les fotografies amb cara d’atontades, el dit a la boca i moltes amb la llengua fora, amb postures del tot contràries a les que ens havien inculcat les monges per a unes senyoretes decents.
I ells ensenyaven i feien ostentació de l’únic tall de carn que mai havíem vist en aquell estat, i que tot s’ha de dir, en aquell moment ens va fer més por que goig.
A la llarga una li va agafant apreci, ja sigui per instint, necessitat o vici.
En un primer moment pensàvem que sempre estava com a les fotografies, quina nosa!
Però després hem vist que té altres formes més... més com ho diria?...Lànguides.
De tota manera tot i haver vist clarament les eines amb que contàvem no sabíem quin us fer-ne, i aquí començava el drama.
Tothom s’ho va agafar com bonament va saber i així estem, a les nostres velleses i encara provant i provant...i que duri!
Déu nos en guard de saber-ho tot!, perquè perdríem l’interès.

Si tens la desgràcia de caure en mans de metges o infermeres malcarats, prepara’t! I dic desgràcia perquè estar malalt ho és, i que et tractin malament també.
No fa gaire en un consultori qualsevol de Catalunya, en aquest cas no era Caldes...

Tinc hora per a un metge. D’entrada cues de gent s’arremolinen al taulell d’informació. Sempre cal torejar el típic que només vol preguntar una cosa i pretén colar-se i acaba aconseguint-ho al final.
El noi o la noia del taulell pot ser simpàtic o no, es veu que no és un requisit per optar a la plaça.
Poden enviar-te: al fons a la dreta, al fons a l’esquerra, seguir la línia groga, blava o lila, a la porta 3, 6, 7 o 25, al pis tal o qual i, això sí, amb una cara de fàstic que et fa sentir que molestes.
Després de passadissos, ratlles, escales i portes finalment arribes al teu destí.
Per si un cas, a la porta, un cartell t’adverteix que no truquis, que algú et cridarà. I...no et criden, i passa el temps i ni et veuen. Finalment surt una infermera i tothom a la vegada pretén donar-li els papers. Ella, depèn del dia que tingui, els agafa o amb veu impersonal et diu que ja te’ls pots confitar fins que et toqui.

Finalment, i no abans de mitja hora, algú crida impúdicament el teu nom, sempre equivocant-se en alguna lletra o en la pronunciació, això mentre no et canviïn el sexe. Tothom et mira amb cara de preguntar-se què deu ser el que et passa o quant et queda de vida.

Entres i el metge ni aixeca la vista, tot i que tu, educada en col•legi de pago, has dit bon dia o bona tarda segons s’escaigui.
Quan per fi aixeca la vista dels papers i et mira amb cara interrogadora i malcarada com dient: “Què senyora, què li passa, que no tenim tot el dia”.
Tu, aplicada, intentes ser clara i concisa, però ell ja torna a posar la vista en els seus estimats papers, i et sents com un tros de carn a la cadira, com un bistec ignorat i deixat de la mà de Déu.

Et fa despullar, o no, segons la part on se situï el teu mal o de les ganes de veure carn que tingui. Et toca i et sacseja sense mirar-te als ulls, no fos cas que una riuada de passió incontrolable li fes perdre el món de vista i s’abraonés sobre teu sense poder refrenar els seus instints més baixos i animals (els metges, ja us ho dic jo, també en tenen d’aquests instints, alguns, i si no que els ho preguntin a algunes infermeres).

Deixant-te fotuda de fred i en pilotes a la llitera, se’n torna a la taula sense haver insinuat en cap moment si et pots vestir o et quedes allà per formar part del mobiliari de la consulta. Una mica farta, t’atreveixes a preguntar si et pots vestir, no fos cas que pogués pensar que ets una exhibicionista i que els metges et provoquen passions incontrolables. Ell, com a tota resposta, deixa anar un petit esbufec que tu, morta de fred, interpretes com un sí.

Ell, amb un bolígraf a la mà, omple receptes i volants i gairebé li cau la bava, ja que això d’analitzar, radiografiar i escanejar el personal li agrada més que a un tonto un llapis.

El dia de l’anàlisi, en ple hivern, a les 8 del matí i a 20 quilòmetres de casa o més, mig adormida i en dejú...

Criden el teu nom i et sona a venjança. Entres. Amb gestos t’indiquen que t’asseguis i que t’arremanguis una màniga; per sort només en tens dues i no hi ha gaire marge d’error.
Amb una xeringa enorme a les mans discuteixen entre elles, totes volen manar i no es posen d’acord. Es veu que la sang va molt buscada; colla de vampirs!
Finalment la més ràpida s’ha apoderat de la xeringa i abans que l’altra reaccioni me la clava de mala manera al braç com si pretengués calar un meló.
Jo, mentrestant, callo com una p..., sóc molt conscient que ella va armada i jo no.
Les discussions i les males cares continuen, però jo marxo per cames apretant-me la tireta del braç agraciat, amb el moneder a l’altra mà i l’abric arrossegant per terra. Em vénen temptacions d’avisar els altres de la cua que corren perill, però només penso en un cafè per no perdre el món de vista.

I algun dia, sents a dir: “És clar, el metge de pago t’escolta i et tracta molt millor”. I jo em rebel•lo i em nego a creure (ja sé que a vegades és veritat, però m’hi nego) que el tracte variï per pagar o no. Perquè pagar, pagar, el que se’n diu pagar a la Seguretat Social paguem tots i molt.
Però és clar, mentre no adrecem les queixes on les haguem d’adreçar, continuarem anant com borregos d’una porta a l’altra, d’un passadís a l’altre com talls de carn que han perdut el nord.
Ep! Que hi ha gent amable i professional, el meu metge per exemple ho és, o us penseu que sóc tonta per triar un metge dels altres?

Coses meves...metges sense maneres...

Algun dia parlarem de les llistes d’espera. Fent cues, he conegut un avi que encara espera que l’operin de fimosi, però està content perquè davant seu només té 15.000 persones

L’ENVEJA PUNYETERA
Aquest és un sentiment que podríem prescindir-ne instantàniament i ningú no el trobaria a faltar.
És completament inservible, no fa cap servei ni cap falta.
Les persones un tant originals desperten sovint enveges; sempre disfressades de menyspreu.
Generalment a la persona envejosa li agrada disfressar la seva impotència menyspreant allò que l’objecte de la seva enveja fa, diu o és.
Ningú no pot evitar que li tinguin enveja, ningú no hi pot fer res, ni crec que hi calgui fer res.
Els envejosos són persones malaltes en certa manera que gaudeixen fent-se mala sang amb el que la resta de la gent aconsegueix i que ells no tindran mai, unes vegades per falta de talent i d’altres per no proposar-s’ho.
No tenir cap talent ni cap gràcia porta sovint a ser envejós. Hi ha persones totalment anònimes que no interessen a ningú i que en lloc de dedicar-se al seu cultiu personal, es dediquen a criticar els que són especials en una o altra cosa.
Enveja sana és disfressar la nostra impotència o la falta de recursos i que sembli així que ens alegrem del que l’altre ha aconseguit.
D’altra banda és molt humà tenir enveja, però com en tots els materials perillosos cal un control, no es pot desbordar, és perillosa igual que la calumnia que sovint va de la mà de l’enveja.
Calumnia que alguna cosa queda és una frase que sovint ens deia el meu pare quan criticàvem a un o altre nen de l’escola o del carrer.
No escampeu mai rumors sobre ningú, perquè sovint el fet de repetir-lo ja porta a exagerar-lo.
Només falta que algú faci córrer la veu que t’entens amb algú, guanyes més cales del compte, robes o tens una malaltia lletja, que encara que no sigui veritat les mirades a la cua del forn t’adverteixen que alguna cosa passa.
Cultiveu-vos a vosaltres mateixos i deixeu de banda tot allò que us fa ser pitjors, el que té mèrit és lluitar per ser cada dia millor sempre comptant amb el que tu tens, el que tenen els altres, per ells, i que els hi aprofiti, que segur que s’ho han guanyat i si no s’ho han guanyat, tu a la teva.